Des de França i d'arreu s’acusa el
MNLA de ser un instrument de la marca regional d’Al Qaida, o com a mínim d’estar
molt penetrat i influït per ella. Els interessats ho neguen, considerant-ho una
difamació, una maniobra per desacreditar-los i justificar el no reconeixement
internacional de la independència d’Azawad que el neocolonialisme propugna. Es
presenten com “un moviment popular i democràtic nascut de la resistència contra
la voluntat política i militar d’extermini per part de Mali”. Per altra banda, “L’Estat
independent d’Azawad es proposa regir-se per una Constitució Democràtica i s’ha
adherit plenament i explícitament a la Carta de les Nacions Unides.” En algun
lloc o moment m’ha semblat llegir o sentir que volen bastir un Estat laic.
Un dels arguments que s’ha fet
valer a l’hora de vincular el MNLA amb la franquícia local d'Al Qaida és la seva ràpida victòria (uns
escassos tres mesos de combat). En aquest sentit, però, ha transcendit que l’exèrcit
tuareg comptava amb abundós armament d’origen libi, objecte de tràfic de tota
mena d'ençà del final de la guerra a Líbia, si no abans. Se sap que el líder libi ja va donar en el passat el seu suport a la causa tuareg; amb lo qual l’ajuda
actual seria una mena d’inèrcia, probablement més accidental i lucrativa que programada i generosa, dels
gestos solidaris del passat.
Paral.lelament, es vol fer
passar bou per bèstia grossa i assimilar els segrestos i actes de bandolerisme protagonitzats
per gent de l’ètnia tuareg a terrorisme islamista. De pertot hi ha
dolenteria, i la criminalitat és part constitutiva de tota societat. El
nomadisme té les seves formes, com el sedentarisme té les seves (i molt sovint són les mateixes). No es pot induir capciosament la gent a confondre
una cosa amb l’altre, delinqüència amb fonamentalisme sanguinari, i tanmateix és el que s’ha volgut fer en tot moment.
Jo, personalment, sóc procliu a
pensar que els tuaregs rebutgen l’integrisme islàmic i el seu modus operandi. El significat, ara no sé
si d’amazic o de tuareg, no és altre que el d’home noble i lliure. Si es pensa
en els tuaregs –altrament designats amb l’apel.latiu d’"homes blaus”- i en la
seva heroica lluita de supervivència en i contra les inclemències i perills del
desert, no es pot evitar de creure en la seva dignitat, segurament ruda, tal vegada adusta i altiva, però entera.
Doncs això, per recolzar la llibertat
d’aquesta gent perduda en un mar de sorra sahariana, una petita multitud ens
vam aplegar a mitja tarda del 28 d’abril a la Plaça de Sant Jaume. El Comité
Català de Solidaritat amb el Poble Amazic cridava a una “concentració massiva a favor de la llibertat per al poble amazic”. Massiva certament no ho va ser,
però una cinquantena potser sí que érem. 3 o 4 pancartes, d’aquestes de faldó
de lona blanca, reivindicaven els drets del poble amazic; algunes de manuals,
de pal i cartell, exigien la fi de la persecució i la tortura. Escrites unes en
català i les altres en tamazic, la llengua dels amazics. Uns quants dels
concentrats eren, pels trets facials, manifestament d’origen amazic.
Junt amb
alguna estelada es veien també unes quantes banderes amazics. Es tracta d’una
bandera francament maca, de cromatisme refrescant: 3 faixes horitzontals groga,
verda i blau cel i, al mig, estampat al en vermell, un signe d’aquells amb força, de càrrega simbòlica: una ratlla travessant dues mitges circumferències, oberta cap amunt
la superior, i cap a baix la inferior. Al meu parer es deu tractar d’una paraula més que d’un
símbol. S’arriba a aquesta conclusió observant la divertida i captivadora grafia
de la llengua tamazic: una successió de circumferències, ratlles, punts i trets
ganxuts que fan pensar en les notes per a un xilòfon primitiu o en una mena de
matemàtiques rupestres. En qualsevol cas, es tracta d'uns signes (potser pictogrames) d'una plasticitat que enamora i que recorden vagament el fenici, l'etrusc o qualsevol altre alfabet arcaic.
La manifestació va consistir,
com sol ser el cas i és de rigor, en el proferiment d’un o dos eslògans
repetits unes dotzenes de vegades. Portava la veu cantant un nano amazic que de
tan abusar de la veu, tot i l’altaveu portàtil que sostenia a la mà, es va
acabar esgargamellant al so dels insistents “¡Azawad, libertad!”, “¡Azawad,
libertad!”... Tot això va anar acompanyat, és clar, de la profusió de fotos,
privades i algunes de públiques, que tota ocupació de la via pública suscita.
En aparté es va poder igualment veure
com alguna televisió de circuit reservadíssim feia una entrevista a qui devia
ser un dels caps visibles de la iniciativa. L'Uriel Bertran, s'havia dignat a venir a mostrar el seu suport i aguantava el seu bocí de pancarta. Encara sort que no va parlar (no li tocava), perquè per molt que estiguem en el mateix bàndol la veritat és que les seves arengues amb espinguet són d'aquelles de maldecap assegurat.
Vaig estar una mitja hora llarga fent
costat a la causa. Diuen buscar el reconeixement dels pobles i no dels
Estats (que de tota manera els hi neguen). Molt bé, amb molt de gust els hi
dono: “llibertat per al poble amazic!! Tilelli Tmazgha!! Endavant. Es va a posar a plovisquejar i tot va seguir igual, amb l'afegit d'algun paraigua obert, entre ells el meu. Un cop vaig considerar que havia contribuït prou a secundar la cosa vaig tocar el dos. Deixant enrere el cada cop més ronc, però no per això menys fervorós, defensor de la causa amaziga (i ja sense temps ni ganes de veure'l reduït a l'afonia), vaig encaminar les meves passes cap a la filmoteca. M’hi esperava un doble programa: Nader and Simin. A separation, i L’Aveu, de Costa Gavras. Els molt rates em van farien pagar també la segona sessió, però tot això ja és una altra història que no ve al cas.
Em quedava el dubte de saber si
els sahrauís formen part d’aquesta mateixa gran família amaziga, però una
ràpida consulta a internet me l’ha resolt. No, els sahrauís no són amazics,
però, és evident, la seva lluita és la mateixa. A tot arreu hi ha més feina de la que
voldríem.
