No hi ha res com la sinceritat,
i la presidenta de la Comunitat de Madrid n’ha fet gala en això de la final de
la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic de Bilbao a l’estadi Vicente
Calderón aquest proper divendres 25.
No vol que es xiuli la marxa
reial ni, amb aquesta, que s’ofengui cap símbol nacional com són la bandera i
la figura del cap de l’estat (per delegació en aquest cas, ja que serà en
Felipe qui representarà la Monarquia: un principi, un primer signe d’abdicació?).
Ha proposat que es faci el partit “a
porta tancada”, el que potser seria, tractant-se d'una final, el primer cop que es fa en la història. Un
partit sense públic... Costa d’imaginar. Amb l’únic estímul dels mateixos
jugadors i el de la foto final alçant la copa. Ciència ficció.
El que la presidenta Esperanza
Aguirre, essència destil·lada del franquisme pijo i carrincló, no diu ni entra
a debatre quin són els motius que porten una part important de les aficions de l’Atlhetic
de Bilbao i del Barça a xiular l’himne espanyol. De fet fa bé, perquè els
motius són tants que no caben en unes breus declaracions a la premsa, per bé
que sempre es pot resumir i dir el fonamental. Passa, però, que ella no ho sap o
no vol saber-ho. Un servidor sí té alguna idea al respecte.
El príncep va ser abans d’ahir a
Barcelona reten un homenatge a l’Antoni Tàpies, a la fundació homònima. Em jugo
el coll que no va dir un mot en català, o potser sí, però en què es tradueix després això si en el Congrés dels diputats i el Senat no es pot parlar en català, l'Administració de Justícia l'obvia o el rebutja, es promou la secessió lingüística del català i el castellà, si hi ha tota mena d'iniciatives per arraconar el català (primer Foro Babel, després el Manifiesto por la Lengua Común, les campanyes de Telecinco y Telemadrid, les infames actuacions de Convivencia Cívica Catalana, els atacs a la immersió lingüística, etcètera, etcètera? On és la igualtat, on és la mà oberta, la
simpatia, elreconeixement, la complicitat, la fraternitat? Els exemples de
menysteniment, de relegament, d’oblit són infinits, constants; tot sovint van
tenyits de ridiculització i d'escarni (com quan recentment un alt magistrat
comparava la traducció al català amb la traducció al mandinga). Diem-ho ben alt
i ben clar: la catalanitat (i tres quarts del mateix en el cas basc i gallec)
no han interessat mai “un pito” a la immensa majoria d’espanyols. Des de l’òptica
espanyola, pràcticament no existim, som vistos com una nosa impertinent, un
llastimós vestigi del passat o una invenció, un artifici malintencionats.
Jo no tinc res en contra d’aquesta
visió, però llavors que ens deixin marxar. Ah! això, no. Perquè siguem seriosos, la majoria dels catalans d'origen i una part creixent dels d'adopció volen la independència. I si no es creu, doncs que parlin les urnes. Això no ho volen de cap manera. Per què? Com poden tenir tanta por de la democràcia?
No. No els interessa per a res la llengua i la cultura catalanes, però som Espanya. Sempre he trobat que hi ha alguna cosa perversa, malaltissa en aquesta actitud. Arribes a la conclusió que Espanya, a Catalunya, amb Catalunya (i una cosa semblant amb el País Basc) n’ha tret dos beneficis dels que no n’és (prou) conscient.
No. No els interessa per a res la llengua i la cultura catalanes, però som Espanya. Sempre he trobat que hi ha alguna cosa perversa, malaltissa en aquesta actitud. Arribes a la conclusió que Espanya, a Catalunya, amb Catalunya (i una cosa semblant amb el País Basc) n’ha tret dos beneficis dels que no n’és (prou) conscient.
El primer és el bastiment del seu propi estat. Sense el
geni català i basc no s’hauria pogut edificar aquest estat que avui dia es
coneix amb el nom d’Espanya. Sense els recursos mentals i econòmics que la
monarquia dels àustries, primer, i dels borbons, després, van drenar de la
Corona d’Aragó (i, probablement també del Regne de Navarra) l’Estat espanyol no
s’hauria pogut construir, constituir tal com es va construir, constituir, o bé
en condicions molt més precàries. Contràriament al que se’ns ha volgut fer
creure, la Corona d’Aragó era potent i pròspera i sense la unió dinàstica dels Reis
Catòlics Castella s’hauria esllanguit en la decadència i no hauria estat capaç
de descobrir ni de conquerir el nou món. Qui va posar la ciència, els diners,
les cartes de navegació, els mariners i almiralls per fer-ho va ser Catalunya.
De fet és lògic que fos així: el Mediterrani, abans no es descobrís el Nou Món,
ho era tot (sense anar més lluny, tenim les drassanes de Barcelona, les més
importants d’Europa en aquella època).
L’experiència acumulada pels catalans en
la guerra i en el comerç en aquest mar era infinitament superior a la que els
castellans haguessin pogut desenvolupar en aquest mateix mar o en l’encara poc
transitat i conegut oceà Atlàntic. La Mesta i les condicions climàtiques
adverses (nueve meses de invierno y tres
de infierno) feien gairebé impossible l’activitat agrícola, i per tant el
creixement demogràfic; l’activitat manufacturera era mal vista... Els Reis
Catòlics, quan no guerrejaven per Granada s’estaven a València i la seva horta, rara vegada a
Castella, on pràcticament mai no convocaven Corts (un cop en vint anys i sols per a ratificar el fill successor del monarca difunt). Les dades van totes en
aquest sentit: la Corona d’Aragó va salvar una Castella exhausta, despoblada, exànime,
pobra. Com deia un vell refrany popular, Dos
santas y un honrado tienen el reino arruinado, en referència a la Santa
Inquisició, la Santa Hermandad i l’Honrado Concejo de la Mesta. Ni els 8
milions d’habitants que ens han volgut fer creure ni res de res o en tot cas la
meitat de la meitat. Això sí, atesos els resultats posteriors, d’intrepidesa, d’astúcia
i manca d’escrúpols, qualitats totes elles necessàries per a la mistificació, no van anar curts. Se'ls hi ha de reconèixer un geni per a la guerra i encara més per a l'estratègia política. Sobre això no pot haver-hi ha cap dubte.
Va venir tot allò de l’or i la
plata americans i amb això es va poder fer anar l’Estat i fins i tot finançar
innombrables guerres. Ja sabem que tot va acabar a mans dels banquers europeus,
d’uns quants oligarques i d’algun altre espavilat. Aquí els catalans ja ens va
tocar pagar més d’un plat trencat.
El segon gran moment en que
Catalunya (i el País Basc, segurament amb major grau que no abans) va treure
les castanyes del foc a Espanya, és a partir de la Revolució Industrial, en el
segle XIX, per tant. Malgrat les traves polítiques i administratives de tota
mena i els daltabaixos de les guerres carlines Catalunya es va convertir en la
fàbrica d’Espanya, fornint, com és lògic, bona part de l’impuls que feia
rutllar la màquina estatal. Sense els impostos pagats a Catalunya, sense els
quadres, tècnics, economistes que la seva burgesia fornia, difícilment s’hauria
pogut modernitzar, encara que fos ben superficialment, el país. Sense la
indústria tèxtil catalana, la metal.lúrgia basca, i les flotes comercial catalana i basca
l’Estat espanyol no hauria pogut mantenir un semblant de funcionament.
L’única
concessió, per propi interès, que aquest Estat estava disposat a fer era la
fixació d’aranzels per tal d’impedir tota competència als productes als
fabricats a Catalunya i al País Basc i venuts a la resta del país. Tots els
intents catalans i bascos de regenerar la política espanyola en clau europea (o
de tornar a un concepció federalitzant d’antiga factura: el carlisme) van
fracassar. Va fracassar el General Prim (assassinat); va fracassar el president
de la I República, Francesc Pi i Maragall; va fracassar en Cambó... i, si es
vol, en Jordi Pujol en el tàndem Pujol-Roca. El permet afirmar que en “el
Centre” hi ha havia, i segueix havent-hi, quelcom refractari al pensament obert,
tolerant, flexible, eficaç. S’ha viscut sempre de la fugida d’estudi en forma
de fugida cap endavant.
