5. Per acabar, travessant els
tres punts precedents, tenim l’arrel mateixa, el nucli de tots ells, que no és
altre fenomen que l’apuntat de forma general al principi: els beneficis
psicològics que hom treu de dominar omnímodament un tercer (o dit
altrament: el maltractament de l’esclau com a principi de seguretat interior).
En l’avantatge que es treu d’una tal pràctica hi ha dues dimensions. Per una
banda hi ha el gust, el goig d’exercir el domini total sobre algú que depèn
absolutament del teu bon o mal voler. El plaer –diví, però malèvol ja que no
correspon a l’ésser humà, sent així diabòlic – del poder total, de la
manifestació absoluta de la pròpia voluntat, de la llibertat sense límits.
Darrere i acompanyant aquest plaer què hi ha? Doncs un sentiment
d’immortalitat, que és el més preuat dels sentiments. A través de l’exercici i
l’espectacle de la meva força em procura una sensació d’invencibilitat (que, a
més, anorrea, esbandeix qualsevol dubte sobre el meu dret!). Estem de ple en el
registre de la paranoia. Contràriament al que es pot pensar, la paranoia no
sols ataca individus aïllats; a voltes també s’estén per comunitats humanes
senceres. És el nostre cas.
Encetem ara el capítol de les
possibles disculpes d’aquesta manera tan curiosa i desgraciada de ser.
La primera té a veure amb les
condicions en les que es forma el tarannà castellà. Segles de guerres en espais
immensos, sota un sol abrusador a l’estiu i un vent glaçat a l’hivern. Terra i
més terra, sempre el mateix, l’enemic sempre allà, disposat a aprofitar
l’ocasió que li brindi la nostra feblesa del moment. És per tornar-se boig. És
com una campanya de Rússia que durés 400 anys enlloc dels encara no 4 que va
durar aquesta. Si això hi sumes el descobriment i l’explotació d’Amèrica, que
és com si a un legionari li toqués la Grossa de Nadal, doncs està tot dir. I
s’hi pot encara afegir la pressió de les potències europees, concretament de
França i Anglaterra, que ja s’havien convertit ens Estats-Nació i pressionaven
tot el que podien. Es pot dir que els castellans van ser víctimes del monisme:
per a sobreviure es van haver d’agafar, com a un clau roent, a una sola idea,
fanàtica. Van estendre el monoteisme a la resta de l’esfera de l’existència. Un
rei, una pàtria, una religió, una llengua, una bandera, una, una, una, una...
En la segona ja intervenim més
nosaltres, els catalans. No es pot negar del tot que en algun moment de la
història, més com a reflex defensiu que com a projecció de la pròpia ambició,
hem intentat fer nostra Espanya, desbancar Castella i assumir la direcció del
país. Potser el moment més clar (i potser l’únic val a dir) d’això va ser
durant la Guerra de Successió. És cert que tècnicament es pot afirmar que
Catalunya va trair el seu rei (Felip V). Aquest havia jurat les Constitucions
Catalanes (en les Corts de Barcelona, de 1705 crec) i per tant, almenys “de
boquilla”, reconeixia aquestes i el que representaven i implicaven. De feia
temps (segles!), el respecte efectiu d’aquestes constitucions era més que
deficient, i els catalans tenien proves de que amb el nou rei la tendència no
s’estava pas invertint. En les memòria col.lectiva, i certament en la dels
capitostos de la Generalitat, era encara prou present la Guerra dels Segadors
(1640 -1659) i tots els perjudicis que va suposar per al Principat (entre ells
la pèrdua del Rosselló, amb la ciutat de Perpinyà, la segona ciutat amb en
importància del país, si deixem de banda la capital del Regne de
València).
Amb tot, és inqüestionable que
es va cometre un acte de traïció. La petita noblesa catalana, encara addicte al
país, va signar amb els anglesos el Pacte de Gènova i va es va alinear amb les
països europeus contraris a una doble dinastia borbònica a França (Lluís XIV) i
Espanya (el ja esmentat rei Felip V). En virtut d’aquest acord (secret) els
catalans es van desentendre del seu vincle amb el rei espanyol (d’origen
francès, val a dir), el que va donar peu a l’inici de les hostilitats a la
península (no sé qui les va obrir primer, però poc importa). El cas és que la
sorpresa devia ser considerable en la cort espanyola, i que en la mentalitat
castellana devia quallar la idea de que els catalana érem gent de poc fiar, amb
naturalesa traïdora. Es confirmava i amplificava el recel covat i cultivat
durant l’anterior guerra, la dels Segadors.
L'arxiduc Carles, el pretendent de la
casa d’Habsburg va arribar a entrar a Madrid (almenys un cop, potser dos i tot)
però no s’hi va quedar, tant per la incertesa de la situació militar, com pel fred acolliment que li va dispensar el poble i la noblesa que no havia fugit de
la ciutat. Nogensmenys, en la percepció castellana de la cosa, els catalans vam
intentar imposar el “nostre rei” i apoderar-nos, a través d’ell, del seu país.
Una tal percepció és un xic exagerada, ja que Catalunya potser no pesava tant
en l’al.liança de països contraris als borbons, però és clar que si aquests
haguessin guanyat la guerra, el protagonisme català en els afers hispànics
hauria estat tot un altre, molt més rellevant.
Amb la victòria borbònica es va
voler acabar per sempre més amb aquest perill, perill que, insistim, era més
producte de la manca de tacte i dels abusos i humiliacions que l’urc castellà
infligia de bell antuvi, que d’un afany expansionista catalana. Catalunya es
defensava, i si per fer-ho havia de dominar Espanya, doncs no tenia més remei
que intentar-ho.
Al cap i a la fi, però, compta més
com són percebudes les coses que com són realment aquestes. Castella, l’Espanya
castellana es va sentir amenaçada en allò més propi, més essencial i això es va
gravar en les ments, va quedar interioritzar en les consciències. Catalunya era
un enemic que calia tenir derrotat, i millor a dins que a fora. I així estem.
