He passat l’1 de maig a l’Albera. La natura hi està esplèndida, en aquell moment dolç i tendre de la primavera. El temps ha estat variat però en general prou benigne. Entre les coses pendents de fer (la vida al camp, quan vius en una casa aïllada i en règim d’autosuficiència energètica, és una lluita constant) hi havia el “taponar” el punt per on els gossos se m’escapaven del tancat que els hi vaig fer l’estiu passat.
Fa quatre anys que tinc un parell de gossos. Uns amics de la zona me’ls van oferir i després de pensar-m’ho força els vaig acceptar. En aquell moment tenia la intenció de viure permanentment allà dalt i semblava tenir sentit fer-se amb un o més gossos per vigilar la casa i tenir companyia. Eren, com sol ser el cas, uns cadells preciosos. Els hi vaig fer una caseta amb un petit clos i me’ls vaig fer meus i ells se’m van fer meu. Els inicis van ser durs, però. Eren un motiu de patiment i d’enuig constants. La por de que no caiguessin a la bassa s’acompanya de la por que no vingués una guineu i se’ls cruspís. El fastigueig d’haver de netejar de merdes el seu espai s’addicionava a la desesperada còlera que s’apoderava de mi cada cop que em desenterraven una planta acabada de plantar o em destrossaven a mastegades qualsevol peça de roba que per inadvertència havia deixat a llur abast. També vam enxampar una mena de sarna i va caler fer alguna que altra escapada, amb vomitada canina de rigor en el maleter, a la veterinària de Darnius.
Vaig trigar uns mesos a trobar-los un nom. Després de descartar coses com “Boxer” i “Canelo” o “Pim” i “Pam”, amb la C. vam acabar escollint-ne un que amb els anys s’ha vist que eren una troballa: Boix i Saüc. Noms vegetals per un entorn rural. Ja fa 4 anys i mig que porten aquests noms i diries que no haurien pogut mai dir-se altrament. Els caràcters d’un i l’altre són molt diferents.
En Boix és el mascle dominant, cepat, sociable, cregut, gelós: busca sempre acaparar tota l’atenció, tot el reconeixement. És un ésser temperamental, d’emotivitat pletòrica, d’afecte sincer, atàvic i intel.ligent. Aquest tarannà, diguem mediterrani, es combina amb una finor greu, amb un sentit de la mirada malenconiosa, com concentrada però absent: com la de la felicitat retrobada després d’una tristesa mil.lenària. Aquesta mirada, d’una humanitat superior, rara vegada és directa: és una mirada que es deixa i vol ser mirada, que observa i “beu” de costat la teva mirada, com si només sent mirat es realitzés la seva autèntica identitat.
Se t'apropa amb el cap cot girat de costat i, amb exquisit tacte, delicadíssima discreció, tempteja una molt subtil i submisa seducció (sabent tal vegada que és la millor, la manera més eficaç de fer valer aquesta). Es diria que vol que endevinis la seva vertadera condició evitant en tot moment d'incórrer en una mena d'abús de confiança, de mostrar-te obertament el seu ésser veritable, amb manifesta i grollera indiscreció. En Boix sembla voler dissimular a tot preu la seva excessiva, metafísica comprensió de les coses: vol ser, continuar sent només un gos, i ser tractat sempre com a tal, i no com el que realment és. Té i assumeix la humilitat del gos, accepta el seu paper, la seva limitació, però es diria que li agrada que se sàpiga que ell sap perfectament que sols és una comèdia, certament simpàtica, que es veu obligat a representar. Però no pot evitar, i ho sap, cedir a l’instint, als gens, i captenir-se com un animal. Com quan arreplega on sigui un tros de fusta o escorça qualsevol i te l’ensenya en honor teu i en mostra de submissió immemorial; aquí la sang dels seus avantpassats caçadors i pastors marquen la pauta, i ell s’hi plega amb convicció i bona voluntat. Podria tocar el violí però es comporta com un cafre sentimental i obedient: ha comprès que és el que el que s’espera d’ell i que això el farà ser estimat i per aquí proper als humans. Entre una cosa i l’altra, adopta el posat del gos de Las Meninas, destil.lant concentrada i serena intel.ligència, ruminant la seva humanitat. No se li pot demanar més.
Se t'apropa amb el cap cot girat de costat i, amb exquisit tacte, delicadíssima discreció, tempteja una molt subtil i submisa seducció (sabent tal vegada que és la millor, la manera més eficaç de fer valer aquesta). Es diria que vol que endevinis la seva vertadera condició evitant en tot moment d'incórrer en una mena d'abús de confiança, de mostrar-te obertament el seu ésser veritable, amb manifesta i grollera indiscreció. En Boix sembla voler dissimular a tot preu la seva excessiva, metafísica comprensió de les coses: vol ser, continuar sent només un gos, i ser tractat sempre com a tal, i no com el que realment és. Té i assumeix la humilitat del gos, accepta el seu paper, la seva limitació, però es diria que li agrada que se sàpiga que ell sap perfectament que sols és una comèdia, certament simpàtica, que es veu obligat a representar. Però no pot evitar, i ho sap, cedir a l’instint, als gens, i captenir-se com un animal. Com quan arreplega on sigui un tros de fusta o escorça qualsevol i te l’ensenya en honor teu i en mostra de submissió immemorial; aquí la sang dels seus avantpassats caçadors i pastors marquen la pauta, i ell s’hi plega amb convicció i bona voluntat. Podria tocar el violí però es comporta com un cafre sentimental i obedient: ha comprès que és el que el que s’espera d’ell i que això el farà ser estimat i per aquí proper als humans. Entre una cosa i l’altra, adopta el posat del gos de Las Meninas, destil.lant concentrada i serena intel.ligència, ruminant la seva humanitat. No se li pot demanar més.
En Saüc és una cosa molt distinta. Veient-lo penses en un elf, o en un príncep eslau destronat (i si se’m torç una mica la mà, encara diria emasculat, de tant asexuat com és). Si en Boix era el “xulo piscines”, el cantant napolità amb polsera de cadena de constitució “catxes” i camisa de colors llampants i solapes en pic de 20 cm, en Saüc és l’esveltesa, l’elegància evanescent, l’agilitat silent, l’esporuguiment perpetu (sospito que les meves enrabiades quan era cadell el van traumatitzar un xic), la mudesa inofensiva.
Si en Boix és una mena de Ryan O’Neal sanguini, llatí, apassionat (amb la seva fugida d’estudi quietista, val a dir), en Saüc és una espècie de Leslie Howard limfàtic; allà on el primer és un torero, un Condottiero, o un gladiador, el segon és un Mohicà oblidat dels seus, un gimnasta de la RDA, o un carter tuberculós. Si el primer fosqueja de pelatge, el segon clareja. Si en Boix és la infanteria pesada, ell la lleugera.
Per bé que busca igualment les manyagues i el contacte humà (acceptant sofertament quedar relegat a un segon lloc quasi inexistent tan bon punt en Boix reclama l’exclusiva de l’atenció), quasi no gosa demanar-les, i en tot cas el seu demanar és un pidolar de llibert afàsic. A la mínima surt el seu costat esquerp, de llebrer bàltic, i s’esmuny a la seva perifèria servil, abnegada, solitària.
Per bé que busca igualment les manyagues i el contacte humà (acceptant sofertament quedar relegat a un segon lloc quasi inexistent tan bon punt en Boix reclama l’exclusiva de l’atenció), quasi no gosa demanar-les, i en tot cas el seu demanar és un pidolar de llibert afàsic. A la mínima surt el seu costat esquerp, de llebrer bàltic, i s’esmuny a la seva perifèria servil, abnegada, solitària.
Sols es creix quan sortim a passejar: és un caçador nat, un corredor infatigable, un aventurer temerari, capaç de desaparèixer tot un dia o més per encalçar conills i altres bestioles bosquetanes (o bé alguna gossa vagabunda, que també n’hi ha). Obeeix més per por i per manca de caràcter que per convicció. Lo seu és la llibertat, la bona vida i la despreocupació, com tots els gossos, però sembla disposat a lluitar i assassinar per elles: també ell, a la seva manera, ha quedat a mig camí entre la barbàrie i la civilització. Un altra característica seva és la supervivència. Aviat farà un any se li va diagnosticar la malaltia de leishmaniosi, que ve a ser la sida dels gossos. L’estiu passat el vam gairebé desnonar i contemplar la possibilitat de sacrificar-lo, però va acabar recuperant-se, i malgrat alguna recaiguda passatgera, sembla tenir una salut intacta: l’agilitat de sempre, el pelatge color marró clar vermellós més llustrós que mai, joc d’articulacions impecable...
Feta la presentació i deixant per a una altra ocasió les corredisses, aventures, accidents, ensurts i altres vivències de l’existència d’aquests dos gossos empordanesos, volia centrar-me en un determinat episodi que m’ha portat de cap durant mesos: el com de les evasions d’en Boix i en Saüc del recinte que vaig haver de fer per a ells aviat farà un any.
