Aguirre o la còlera de l'ultra (IV)

Bé, acabo aquesta humil anàlisi històrica i psicològica tornant a la realitat present. D’aquí unes poques hores començarà la final, Esperanza Aguirre i Rajoy ja han dit que no hi assistiran. Es comprèn i és molt respectable.

Dins la caldera del camp i fora d’ella es donaran cita aquests 200, 300 o 500 anys de malentesos, travetes, topades i escanyades. Dic també fora perquè a l’exterior del camp les bèsties "pardas" de la Falange (altrament coneguda com la SA ibèrica) i altres plataformes ultres s’han posat d’acord per treure les banderes preconstitucionals (aquelles amb l’àguila carbonitzada) i corejar els seus himnes i bramar les seves consignes incendiàries (que almenys van més enllà de les habituals acusacions consistents en endossar a la víctima les pròpies qualitats i pecats, taxant-la de nazi, xenòfoba, nacionalista excloent, racista...). En una foto vista fa un parell de dies apareixia una d’aquestes banderes amb la següent frase, brodada o estampada: “Vencimos y venceremos”. Sí, no diré que no, però a quin preu i amb quin resultat, mare meva...

Estem pagant el preu de no haver fet els deures, ja no en els darrers segles, sinó ni tan sols en els darrers 30 anys. Hi ha quantitat de nanos de menys de 30 anys que el mínim que et farien, només per ser català, seria escopir-te a la cara. Nanos que els mitjans de comunicació, els diferents governs, la televisió, l’escola (i potser l’Església i tot) no han educat en la tolerància, la curiositat, l’interès envers el que és diferent, sinó en l’afirmació visceral i reiterativa d’un patriotisme tan egocèntric com buit, en la imposició, sovint sense més argument que la força del nombre i de la intimidació, de la seva veritat.

És clar que el botxí no ha fet la feina (no en tant que botxí, s’entén: com a tal l’ha fet massa i tot), però la víctima tampoc. La víctima ha seguit fent de víctima, cultivant la síndrome d’Estocolm, l’avergonyiment, el reflex mesell, el servilisme abjecte.

No vull allargar-me gaire, tal vegada per no ferir més del compte certes sensibilitats (probablement majoritàries), per no suscitar, despertar, inútilment, velles discrepàncies, que romanen, malauradament, ben actuals: és un tema candent, que es diu, que aixeca passions.

Em limitaré, però, a assenyalar algunes consideracions que crec s’han de tenir en compte a l'hora de jutjar, avaluar tot l'assumpte.

La primera, i la més important, és la ja sabuda, també aplicable al cas que ens ocupa, que són els vencedors els qui escriuen la història. Segons la versió que aquests han promogut, referendat, convalidat, oficialitzat etc., de la història, Catalunya no va ser, no va tenir mai un Estat al darrera. O bé, diuen, no va passar mai de ser un borrosa Marca Hispànica, o bé, addueixen, a l’Edat Mitjana no es pertinent parlar pròpiament d’estats. A això solen afegir que el caràcter confederal (un principat i diferents regnes amb un mateix comte-rei) desdibuixa encara més la cosa, i si de cas el que comptava era Aragó (i que per això se la coneixeria com a Corona d’Aragó), obviant que el rei residia bàsicament a Barcelona i que es tractava sobretot d’una potència marítima.

És cert que tractant-se de l’Edat Mitjana no es pot parlar d’estat en el sentit modern del terme, però és obvi que aquí s’empra aquest terme en el sentit de l’existència d’un centre de poder polític amb tots els aparells i institucions propis d’una entitat governativa sobirana (cancelleria, administració de justícia, exèrcit, representació diplomàtica, fisc, etc.) i això, està més que provat, a Catalunya i a la resta de la Corona d’Aragó va existir de forma ininterrompuda durant uns quants segles. Sense aquesta base es fa difícil, per no dir impossible, de creure que es pogués organitzar la conquesta de territoris com València o Mallorca, que es colonitzessin illes Sardenya o s’establissin emporis comercials a Nàpols i Sicília, tampoc que s’establissin per tota la Mediterrània els Consolats de Mar (veritables ambaixades), i encara menys que pogués rivalitzar i batre enemics com Gènova o els Anjou o la mateixa França. O que en l’ordre de les creacions culturals l’estil gòtic florís de la manera com va florir (després d’un romànic, per cert, enlloc inigualat), i la literatura donés un Tirant lo blanc.

No cal, em sembla, allargar-se en els exemples d’obres i arts humanes l’existència de les quals prova de forma fefaent que a Catalunya va haver-hi, durant varis segles, un vertader centre de poder tant o més actiu i civilitzat que els altres existents en aquell mateix moment.

Hi ha qui admetrà tot això però argüirà que va desaparèixer amb l’entrada a la Modernitat, tessitura, prova segons ell excessiva, que no es va superar, donant pas al que es coneix com la “Decadència”. Actualment aquesta visió de les coses està sent desmuntada. No va haver-hi tal decadència o molt menys del que se’ns ha volgut fer creure.

Tot això, però, sembla, és de témer, és temps perdut. Hi ha una idea que ha calat i que s’ha fet forta. Per indicis i proves que s’aportin de que hi ha una continuïtat històrica (d’intenció i d’obra) entre aquest passat remot i el present; que aquell viu en la pervivència i la persistència d’una llengua, d’un tarannà, d’un llegat cultural, que hi viu i que l’explica, el fa possible, per molt que salta a la vista que les coses tenen un origen del brolla l’energia i en el que tot aquell que vulgui hi pot poar sentit i identitat, tot són orelles sordes i capes i més capes d’oblit, tergiversació, i intoxicació.

Se’ns demana que fem l’exercici d’imaginar que potser hem estat víctimes d’una superxeria. Personalment accepto el repte, però què faig amb la història, amb els vestigis que són aquí, que ens han arribat des del passat. A partir de quina llum els haig de reinterpretar? I sobretot què faig amb la llengua, amb la meva idiosincràsia, amb l’íntim sentiment de ser una altra cosa, de ser diferent (i que per molt que ho intenti no crec que sigui induït, impostat de cap manera). Com puc sentir-me proper de gent que ignora tot el que em fa ser com sóc? Quina garantia puc esperar d’ells en la salvaguarda d’aquest llegat, d’aquest patrimoni?