Abans,
el mobiliari urbà i la majoria del que era obra de l’home i constituïa el seu
paisatge artificial, estava carregat de sentit, desbordava de significació, de
creença en ell mateix (massa i tot, segons com es miri): la ideologia,
l’ontologia s’havien cosificat i et parlaven; hi podies dialogar. Ara, el món
exterior és, com dic, una cosa insulsa, un decorat exànime i barat, fart d’ell
mateix, de tu, de tot, i que sols aguanta per obligació, per cobrar a finals de
mes. Tot s’ha devaluat; sols sobreviu la pressa i la pela. En el camí cap a
l’utilitarisme l’ànima ha saltat per la borda.
Aquesta
decadència dels espais públics és una doble desgràcia (insuficientment narrada,
sospito), ja que sovint són l’únic luxe que es pot permetre el pobre, és a dir
el poble: nou desenes parts llargues de la Humanitat. A l’estació de França,
tristament caiguda en desgràcia, com la del Nord, en pro d’una Estació de Sants
on no fa cap il.lusió d’arribar, on el glamur de l’arribada i la sortida es
converteix en la tristesa del metro d'extraradi, a l’Estació de França, dic,
conserven encara la cafeteria d’època, i per molts anys, si pot ser, però “a
canvi” es van carregar l’estació de Rodalies, d’una estètica funcional anys 40
perfecta (i tot per fer no sé quin pàrquing soterrat i uns blocs anodins que
han trigat anys en acabar i que deuen estar encara deshabitats, i de passada
enterrar, aquest cop definitivament, el tram de la Muralla de Mar que es va descobrir
tot fent els fonaments).
Algú
se'n recorda de l’Hereu? Aquell poca-solta amb ínfules d’estadista futurista?
Un regal enverinat en forma de bromista? Devastador, no cal dir. Si posem en
Pasqual Maragall, i la seva cara de vedell, en Clos, i la seva educada
nul.litat, i l'Hereu, amb la seva fatuïtat arximediàtica tenim ja tres genets
de l'Apocalipsi; només en falta un, que bé podria ser en Trias i el seu
continuisme zigzaguejant. Massa per a Barcelona. Si la virtualitat passa per
degradar la realitat física, doncs baixo a la següent parada, mercès.
En la
vessant portuària de la cosa, no puc deixar de somiar, com qui diu d’enyorar, basant-me
en els documents gràfics que m’han arribat en un moment o altre, indrets com La
Valetta o Alger, o d'altres, pel que m’ha semblat veure amb els propis ulls,
com Marsella, Gènova o Nàpols (tot i les presumibles destruccions de l‘última
guerra, probablement superiors a les de Barcelona). És de témer,
tanmateix, que a tot arreu s’estigui produint el mateix fenomen de substitució
de la “realitat real” per la “realitat líquida”, insubstancial, intercanviable,
indigent, miserable, químicament privada de caràcter i de bellesa tot i
l'opulent faramalla que sovint l'acompanya. Mai s'havia produït un fenomen com
l'actual: mai amb tants diners s'havia generat una realitat tant eixorca,
insípida, mancada d'interès. Tot és com igual però singularment incongruent, en
un perfecte equilibri entre l'agressió i l'amorfisme, l'aparatós i l'inútil, la
estridència i la desolació: la inèrcia d'una inèpcia que ve de lluny i que no
sap fer res més que exagerar-se a sí mateixa.
Tot fa
pensar que a Barcelona hem estat capdavanters en aquesta deriva insensata. Aquí
fa dècades que hem apostat pel plàstic, el vidre, la palmera i l’alumini com
els 4 elements essencials del cosmos, ep, versió moderna. És evident que
aquests elements, en sí, en dosis raonables, no tenen res de dolent, però
l’abús profús que se n’ha fet no té perdó. I sols un cataclisme geològic a
escala del problema o un asteroide de proporcions amistoses poden revertir la
tendència. Hi ha coses que ja no tenen solució; caldrà esperar a que s'acabi el
temps per poder, alleugerits, respirar de nou. Inter nos, ja són
ganes de tocar la pera i perseguir les neurones de la bona i pobra gent.
En fi, érem allí, tots tres, parlant del viatge, de les parades obligades,
de la ruta seguida, dels dies disponibles, de la breu estada prevista a Sidi
Ifni, al port d’Al Aioun, potser a Dakhla, del visat per transitar Mauritània,
del preu de les butaques i de les cabines, del fet que ara el preu del passatge
no inclou els àpats, de quant gasta el cotxe, de com el vaixell es converteix
en una gran haima, amb tot de gent, de famílies, dormint en els meandres dels
passadissos i replans estirats sobre mantes, etc. En D., com és habitual,
estava loquaç; la seva és una loquacitat de qui vol acabar ràpid per no
acaparar la paraula, però que en una mena d'acceleració, de crescendo cada
cop més precipitat, conscient de que s'allarga, no acaba d'acabar mai, per
l'asimptòtica pruïja de ser exacte, de dir el darrer detall; penses que la cosa
acabarà estimbant-se, però no, finalment es desinfla i desintegra en un xiuxiueig
i amb un somrís com de timidesa trapella. Divertit i entranyable, i sempre intel.ligent,
instructiu.
El cas d'en JP és diferent, allò seu és la definició sintetitzada, per bé
que repetida des de diferents angles, del tema a debat; també és amic de
resseguir causes i efectes, però té el do de la fórmula que ho recull tot en
pocs i justos mots; assumeix, per esperit de servei, la funció, sempre
d'agrair, d'establir una composició de lloc, de condensar sòlidament i clara
les dimensions de la qüestió. És una màquina de crear sentit, de combatre
contra el caos sempre rampant arreu, també en un mateix.
Jo em limitava a observar i a escoltar (que també costa però que finalment
és més descansat), afegint de tant en tant alguna cosa, més per cortesia o vanitat
que per altra cosa (llevat de quan vaig entrar a discutir amb en David el
nombre de dies que havíem trigat a arribar a Bamako, un brot imprevist de
puerilitat però també de servei a la veritat, que va quedar entre ell i jo, potser
més de la seva banda). Val a dir que cada dia sóc menys el parlador incontinent
que havia estat; millor per a tothom, diria.
