Una certa França conservadora, massa antisemita, però potser menys jacobina, més tradicional va haver d'amagar al cap sota l'ala, almenys aparentment i durant una temporada. També hi havia gent de qualitat en "aquesta" França, com l'escriptor Pierre Drieu la Rochelle, autor de Feu follet, algú molt marcat per la I Guerra Mundial, que entre d'altres reivindicava un socialisme aristocràtic; sabent que anava a ser detingut i sentenciat a mort, va preferir suicidar-se, o en Louis-Ferdinand Céline -ja més clarament bel.ligerant-, que amb el seu Voyage au bout de la nuit, ha deixat un dels llibres més divertits i corrosius que s'han escrit mai. Aquest, no recordo com, se'n va sortir. M'assabento a última hora que dins d'aquesta França més o menys col.laboracionista cal comptar també, i aquest clarament més que menys pel que sembla, el germà d'en Jacques-Yves Cousteau, en Pierre-Antoine Cousteau; filonazi i antisemita convençut, se'l condemna a mort en l'esmentada depuració que va seguir al final de la guerra, però finalment se li commuta la pena per la de cadena perpètua, sent al cap d'uns anys finalment indultat... A la que indagues una mica, es fa palès que els de la França "vychiste" eren bastants, i no tots necessàriament uns cínics desaprensius.
En de Gaulle havia de navegar entre diferents forces polítiques i havia d’acontentar tothom, la dreta que volia ser rehabilitada i no perdre els seus privilegis, i els comunistes que sortien vencedors de la guerra, amb tot el prestigi de l’exèrcit roig (soviètic, s'entén) i la força de les masses alliberades i freturoses al darrera. Mirat en retrospectiva, s’ha de dir que el general se’n va sortir prou bé: va ressuscitar el país, li va donar una nova cara, una nova fe basada en l’amnèsia i l’autosuggestió xovinista. També ells eren vencedors...
En Maurice, amb més motiu i justificació que molts, que la majoria, es va pujar al carro. Coneixent-lo una mica, estic convençut que va ser més seguint consells de familiars i amics, que no pas motu proprio. En tot cas, aquí comença, arrenca la seva vida civil i “respectable”, la que s’allargarà durant més de trenta anys: serà cònsol i ambaixador francès, allà on el seu Estat l’enviï i on ell pugui maniobrar prou per escollir d’anar. No sé prou l’ordre, però em sonen destins com Senegal, Haute-Volta (actualment Burkina Faso), Líbia, Madagascar, Itàlia, Portugal i tal vegada Etiòpia (o hi va anar sols de viatge). Acabarà la seva carrera a Barcelona, on el seu benjamí, en Ph, anirà a classe al Liceu Francès i lligarà amistat amb uns i altres de per aquí. Molt em sembla que el primer cop que vaig veure i saludar en Maurice va ser la tarda del cop d'estat del 23 F. Jo i el seu fill Ph.érem a l'Institut Francès de Barcelona assistint a no sé quin acte cultural, i el pare va aparèixer per allà. Se'l veia un xic preocupat, tampoc excessivament.
El diplomàtic Roisse, de segur, va ser un dels diplomàtics més divertits que ha tingut mai el país gal. En paral.lel a l’exercici
de les seves funcions, va saber i poder desplegar tota la seva vena artística, organitzant
tota mena de funcions teatrals, muntant tota tipus de festes i espectacles allà
on era, també probablement a la seva mateixa residència consular. He tingut el
gust de veure nombroses fotos en les que surt disfressat, caracteritzat d’un o altre personatge, sigui un Tartuf o un Volpone. No hi ha dubte que la seva vis còmica era impressionant, i
d’una versatilitat brutal. Tothom està d’acord: era un gran actor (entre un
Louis de Funès, amb qui va tenir tracte i amistat, i un Bourville?). Òbviament, la seva funció pública el va
mantenir sempre allunyat dels escenaris professionals, però tal vegada va ser
gràcies a això que va poder esplaiar-se amb total llibertat, amb el que això sempre
té d’iconoclasta i de políticament incorrecte.
Què més? Doncs va esdevenir pare de dos nanos
(en P. vindria bastant més tard), va col.leccionar art africà, va viatjar pels
països on representava el seu país (amb autèntica curiositat) i d’altres (Iran,
per exemple, del que parlava amb entusiasme), va conèixer gent interessant i de tota mena (entre ells l'escriptor Joseph Kessel i el cineasta François Truffaut), va cultivar i desenvolupar la seva altra passió, l’escriptura (en forma de contes més o
menys fantàstics, de reculls de mots d’esperit, de cròniques de viatge, de poemaris...), arribant a publicar alguna cosa i tot. No va descuidar tampoc
el seu costat gastronòmic: es va fer servir, tastar, degustar tot lo bo i millor que dóna la
terra i el treball dels homes. Ho sabia apreciar en fin connaisseur.
Al cap d’uns anys, va fer allò de dotar-se d'una segona residència. Es va comprar una casa al migdia francès, a Occitània, que va fer
reparar seguint la tradició local i el bon gust seu i de la seva esposa. Hi he
estat algun cop. És un racó d’aquells perduts i bucòlics on no ha passat mai
res; tot és igual que fa 100 o 200 anys (per no dir 500), amb poblets intactes, castells, esglésies i bones menges. La natura, a la vall, vora el
majestuós riu que la travessa, el Lot, té aquell verd sà i exuberant de la França
rica i plàcida; en l’altiplà de més amunt – les “Causses” – hi ha la cosa més
agresta i rocallosa de la Mediterrània de cabres i ovelles, amb unes vistes magnífiques, és clar. Un contrast
complementari. Un lloc idíl.lic per descansar i refer-se la salut, on l'únic moment d'agitació són els dies d'estiu en què se celebra el campionat (del món!, crec) d'esquí aquàtic.
Què es pot afegir encara per acabar i ser complet?
Doncs potser un petita crítica. En Maurice va ser un fidel complidor del seu
deure funcionarial, i aquest, en uns països i en uns anys convulsos per la descolonització (temps de revolucions, guerres, cops d'estat, assassinats, èxodes...), passava
certament per afavorir uns interessos francesos que no sempre eren transparents
ni justos, i que tenien molt de neocolonialisme (amb casos com el dels diamants de Bokassa oferts a n'en Giscard d'Estaing està tot dit).
El nostre home ho devia veure (qui més informat que ell, a part de l'ambaixador quan aquest no era ell mateix?), devia ser prou conscient de tot això, però o bé va preferir fer la vista grossa per no tenir problemes o bé es va cenyir a la idea (molt còmoda, massa) de que el seu país (com el partit i la causa per als militants comunistes o Hitler per als nazis) sempre tenia raó, que el que es decidís al Quai d'Orsay, a París, era el millor per a tothom, potser també per al país africà de que es tractés en aquell moment. No crec fos tant una qüestió de cinisme egoista, com de fe cega, de parti pris; una ofuscació com de pinyó fix: això és el que hi ha, m’hi haig de cenyir i no tinc perquè embolicar-me amb res més. Empès per la rectitud i la gratitud, tornava amb lleialtat la confiança que es dipositava en ell.
Aquesta opció, a part de proporcionar-li bona consciència, li assegurava la tranquil.litat i la despreocupació suficients per ser feliç, per fundar una família i satisfer les seves passions personals. El "negoci" era rodó i no sóc qui per criticar-lo. Sigui per sentit del deure o per escepticisme tenyit d'un deix racista, el fet és que no se li coneix cap gest fora de guió, cap tensió important amb el ministeri d'Afers Estrangers metropolità.
El nostre home ho devia veure (qui més informat que ell, a part de l'ambaixador quan aquest no era ell mateix?), devia ser prou conscient de tot això, però o bé va preferir fer la vista grossa per no tenir problemes o bé es va cenyir a la idea (molt còmoda, massa) de que el seu país (com el partit i la causa per als militants comunistes o Hitler per als nazis) sempre tenia raó, que el que es decidís al Quai d'Orsay, a París, era el millor per a tothom, potser també per al país africà de que es tractés en aquell moment. No crec fos tant una qüestió de cinisme egoista, com de fe cega, de parti pris; una ofuscació com de pinyó fix: això és el que hi ha, m’hi haig de cenyir i no tinc perquè embolicar-me amb res més. Empès per la rectitud i la gratitud, tornava amb lleialtat la confiança que es dipositava en ell.
Aquesta opció, a part de proporcionar-li bona consciència, li assegurava la tranquil.litat i la despreocupació suficients per ser feliç, per fundar una família i satisfer les seves passions personals. El "negoci" era rodó i no sóc qui per criticar-lo. Sigui per sentit del deure o per escepticisme tenyit d'un deix racista, el fet és que no se li coneix cap gest fora de guió, cap tensió important amb el ministeri d'Afers Estrangers metropolità.
