Atlàntic africà (I)

Aquest migdia, com convingut uns dies enrere, he anat a dir adéu a l’amic JP a la terminal de Acciona-Transmediterránea, al port de Barcelona. L’amic s’embarcava cap a Tànger en cotxe. Venia de Girona, on havia fet etapa després de sortir fa un parell de dies de Brusel.les o d’Estrasburg, ja no ho sé del cert.

De bones a primeres no sabia massa com arribar-m’hi fins que he caigut en l’adequat que era agafar la línia verda i baixar a Drassanes. No estava d’un humor particularment animat (el malestar em reclama a la realitat i jo m’entesto en quedar-me en el meu cap o una cosa així), però la llum ja quasi estiuenca i els plataners i altres tofes més menudes de vegetació donaven a l’ambient un aire de felicitat desimbolta, prometedora, esperançada.

He passat al llarg del magnífic edifici de les Drassanes (em queda encara el tènue memorial de les hores infantils passades dintre) i, un cop creuat el Passeig de Josep Carner (primer notícia de la seva existència, amb aquest nom) he fet tota la llargària, costat mar, de l’imponent edifici de Duanes. Es tracta, tothom estarà d’acord, un edifici notable, de pedra de marró clar, porosa i com fent aigües de major o menor claredat cromàtica, i amb una cornisa d’allò més historiada (àguiles, dracs o grifons, igualment de pedra). Sempre m’ha agradat, tot i la seva excessiva pompositat. 

He constatat, amb més temps i atenció que mai en el passat, la gran quantitat d’impactes de bala i altres projectils que té tot el mur que dóna al moll, que és per on passava. No s’ha fet res per dissimular-ho, i ja està bé així. No conec la circumstància concreta de l’episodi bèl.lic que explica aquestes cicatrius, però ho inscric, sense por d’equivocar-me, en la  jornada de lluita del 19 de juliol de 1936. Els militars sollevats es devien fer forts en el seu interior, i els guàrdies d’assalt, mossos d’esquadra, guàrdia civil o militants de partits i sindicats d’esquerra els devien hostilitzar de l’exterior. 

Els altres edificis militars de la zona del port (Comandancia, Sector Naval de Cataluña i Gobierno Militar) devien trobar-se en una situació semblant. M’ha sorprès l’escassa punteria dels assaltants, amb trets a dos i tres metres de les obertures de les finestres, però els nervis i la inexperiència són el que són, i també podia ser que disparessin amb metralladores, de foc sempre més dispersiu, o que també hi hagués hagut combat amb soldats a fora de l’edifici, apostats en diferents punts del seu perímetre o en els encontorns.

En algun d'aquests edificis controlats per l'exèrcit facciós, el general Goded (o era capità general?) vivia la seva hora més amarga i desesperada. Havia volat des de Mallorca per dirigir el triomf del cop d'estat a Barcelona, i anava veient com la derrota s'apropava d'hora en hora, sense, a partir d'u cert moment, poder pensar en fugir ja que l'hidroavió que l'havia portat, no veient-ho clar, s'havia enlairat de nou cap a Palma. Dies o setmanes més tard, com podia imaginar, ell i altres oficials rebels, serien ajusticiats.

He deixat la infausta història enrere per encarar ja el tram final del meu recorregut (sempre amb el neguit d’estar potser ja fent tard). He entrevist a mà esquerra, amb el World Trade Center al fons, un primer edifici Acciona color torrat, però de seguida l’he desestimat al veure un segon edifici, en la direcció que portava, amb el rètol d’Acciona Transmediterránea. He seguit doncs tot recte, travessant mig tangencialment una rotonda ocupada, en el seu centre, per una mena d’escultura gegantina consistent en unes anelles o millor arcs d’alumini muntats els uns sobre els altres fins una altura de potser 30 m. 

Em sonava d’haver-la ja vista, és clar, però la sensació d’inanitat alienant ha estat i serà sempre la del primer dia. Per a mi que hi pengin llonganisses gegants a veure si l'aire de mar i el sol les curen ben curades. Uns metres més i era ja al davant de lloc de trobada, el restaurant-cafeteria de la terminal. Les indicacions d'en JP, sempre tan precises, l'havien encertat: l'edifici, efectivament, quedava per sota dels cables de l'aeri del port. D'ell també sortia una pasarel.la tancada, com un tub, que anava cap a un dels molls adjacents; molt útil per als dies de pluja i vent.

Ha estat trucar i de seguida veure, a l’interior de l’ampli refectori, la silueta del meu amic i que s’avançava, somrient, cap a mi; anava acompanyat d’un altre amic, en D., que ja sabia igualment venia per al comiat; havia estat més prest que jo. Abraçada i taula.

Com podia haver dubtat d'aquella manera d'on era el lloc i de què m'hi trobaria si hi havia estat feia tants pocs anys? Perdo facultats? Segur, però val a dir que en aquella ocasió havia fet l'entrada en el recinte en cotxe directament a la zona d'estacionament, i no via el restaurant, però tot i així... Recordo que ma mare i ma germana gran van venir a acomiadar-nos. Era cap a finals de gener. Ens vam saltar unes quantes setmanes d'hivern; només per això ja valia la pena fugir de Barcelona. 

Els espais vidrats, si són fets amb gràcia, poden ser una meravella; no era el cas: que ningú es pensi que érem en el “buffet” de l’estació de tren del principi de Sunrise, de Murnau... Bé, una ocasió perduda com tantes. Tot denotava aquesta mena de pressa pragmàtica, de manca de cura i convicció en el tractament de l’espai. Com si no costés prou de creure en el real per se, va i encara t’ho posen més difícil presentant-te, plantificant-te davant dels ulls unes formes absolutament desproveïdes de càrrega simbòlica, unes superfícies i uns angles que no tenen cap felicitat de ser el que són, que supuren provisionalitat, avorriment, vulgaritat, indiferència, cansament, decadència. 

Sí, compleixen la seva funcionalitat, és clar, però amb un desamor, amb una manca de passió i de compromís, de buidor i de superficialitat que fa feredat, que, sincerament, deprimeix. Si transposem aquests objectes a la tipologia humana, ens trobaríem amb una mena d’analfabet funcional, vestit amb xandall, fent el seu servei amb ulleres fosques i cascos de música, badallant i mastegant xiclet. Hem arribat al futur, última parada, tothom baixa.