El pensament diferent no va prosperar, però si ens limitem al prosaic aspecte crematístic, la cosa sí que va funcionar: sense les pessetes (de peceta, peça petita, creada el 1868 per el republicà federal Estanislau Figueras, company ideològic d’en Pi i Maragall) provinents de Catalunya (i, encara que molt menys – tot i perdre les guerres carlines els bascos van conservar bona part dels furs-, segurament també de la indústria i la banca basques) rient de rient, o per a ser més exactes, aquí també, la meitat de la meitat.
Tot això és sabut i no val la pena allargar-s’hi més. Limitem-nos a recordar que la gratitud per tot aquest esforç secular per construir i sostenir l’Estat no ha tingut mai una resposta en forma de reconeixement vertader. Sistemàticament s’ha negat la paternitat catalana (i basca?) de multitud d’èxits que han fet possible la continuïtat i la millora del país. Bé s’ha donat, fraudulentament, un origen no català a la cosa (com en el cas de l’ONCE, versió espanyola d'un invent creada en els anys 30 per un català), o bé, emprant el principi de l’assimilació fins l’extrem, s’ha passat a considerar espanyol qui era, primer i d’entrada, català, amb nom de pila i cognoms catalans (un Narcís Monturiol, figuerenc i republicà catalanista, passava així a ser un "Don Narciso Monturiol, un Marià Fortuny es convertia en Mariano Fortuní, etc.). Val a dir que molts catalans de renom, impotents i acomplexats, es van deixar seduir per aquesta abraçada de l’ós. No tothom té el tremp per resistir-se a l'atracció del reconeixement oficial, i menys si sols es creu en aquest món, i per tant en els seus poders. No és fàcil no deixar de creure en allò profund i invisible per rendir-se al que és superficial i visible, i encara menys si a sobre brilla. Deixar-se enlluernar-se és propi de la condició humana; tota feblesa consisteix en això. Tots ho patim en un grau o un altre, tots en som víctimes.
Passem al segon punt, més pelut.
Tot i que no és fàcil, evident
destriar aquest segon ordre de motivacions del primer, sí que s’hi detecta una
dimensió irracional que en el primer, en molts casos, és absent. Abusar,
aprofitar-se del feble gràcies a la conjuntura favorable, a la força de les
armes, a aliances amb tercers (sigui França o el Papa), és quelcom habitual,
natural, que forma part de l’experiència humana. La cínica recerca del propi
interès. Quelcom censurable però força inevitable.
El que comença a ser matèria
d’investigació clínica és l’odi cerval que des de Castella, i per extensió
Espanya, s’ha professat, i se segueix professant (!), envers Catalunya i tots
els signes d’identitat catalans. Aquest odi no és proporcional als suposats greuges,
torts, que teòricament hauríem causat al benestar dels espanyols. És palmari
que estem al davant d’un excés, d’una desviació malaltissa.
No és fàcil escatir les “raons”,
el perquè d’aquest sentiment, però es pot intentar. D’entrada em permeto englobar-les
totes sota una única fórmula: el sadisme
com a font d’autoafirmació.
Però anem a pams, ja que hi ha,
com diem, diferents elements en joc. Em referiré només a Catalunya; no conec prou
la trajectòria històrica d’Euskadi, tot i que em consta que és força diferent i
per tant m’abstinc d’afirmar coses que poden ser inexactes.
1. Per una banda, diria, ja el ressentiment
d’estar en deute amb algú que menysprees i consideres inferior. Aquest
ressentiment és el que ha fet que en general, per tota mostra de gratitud hem
tingut bombes i baionetes.
Cal assenyalar, que en aquest
ressentiment es barreja un larvat rebuig del liberalisme i de l’evolució
capitalista del món. A mi, personalment, no és que m’agradi particularment
aquest tendència que va agafar Europa a partir d’un cert moment i que més tard
es va estendre a tot al món. Trobo, però, que és improcedent (per no dir ignominiós)
blasmar una cosa i alhora aprofitar-se’n. A més, la responsabilitat primer i
última recau en els monarques i governants espanyols: ells van buscar i
acceptar aquest estat de coses. Entre d’altres, impedint que els catalans ens
dediquéssim a res que no fossin els negocis. Que volien que féssim?
Privats de l’exercici de la política i de les armes, l’energia bé havia de
sortir per alguna banda, i no tota podia sortir en forma d’arts i ciències. És
un cas històric semblant al dels jueus.
2. Segonament podem apuntar la
necessitat psicològica del buc emissari. Un territori, una ètnia, una
cultura a qui responsabilitzar dels fracassos que Espanya anava entomant pel
món. Poc importa que Catalunya no fos en absolut responsable: algú havia de
pagar els revessos, i qui millor que aquells que no es compadien prou de la
sort d’Espanya: la seva adhesió –i per tant patiment- no era prou intens i “solidari”...
Què millor que descarregar –impunement!- la ràbia, la frustració acumulades sobre
ells?
3. Estretament lligat amb l’anterior
hi ha la idea, obsessiva, de tenir un enemic interior que cal combatre sense
descans. Catalunya no és lleial, maniobra sempre contra la integritat d’Espanya,
cal combatre-la sense descans. Reforçant i completant el dit en el punt 2.,
tenim aquí una idea que ha contribuït enormement a cohesionar l’Estat espanyol.
Per moments arribes a pensar que sense l’animositat cap a Catalunya Espanya no
existiria! Sense arribar a aquests nivells, el que és clar és que l’aversió a
Catalunya ha servit de catalitzador, de vàlvula d’escapament a la sempre
convulsa convivència política i social dels diferents estaments i grups socials
espanyols.
4. Igualment lligat, fins a ser
pràcticament indissoluble amb el dit fins ara, tenim la idea d’una Catalunya
convertida en la darrera colònia. Subjacent a això hi ha el sentiment de
que si bé es van perdre totes les colònies, es va perdre tot un imperi, se
segueix sent un imperi, es tenen encara colònies, territoris aliens sota
dominació i control espanyol. L’imperi, de ser exterior passa a ser interior,
de ser real passa a ser imaginari, casolà, per a consum domèstic. Es manté viva
la il.lusió, el miratge, la hipnosi.
