Haig de dir que sempre he envejat aquesta posició de poder descarregar-te de la pròpia responsabilitat en una instància superior en la que creus, que estimes, que has fet i que t’ha fet. La meva nació fa segles que no té estat i mena una existència més aviat fantasmagòrica, el que m'ha privat d’aquest possibilitat d’entrega (almenys en la seva versió còmoda: amb reconeixement i gratificacions a canvi); si no apàtrides, sí que jo i molts ens hem quedat en la condició de pàries identitaris... Siguem, però exactes i diem-ho tot: en aquesta esmentada entrega veig alhora la grandesa i la misèria del nacionalisme, la seva força i el seu límit.
Creure en una cosa no t’hauria d’obnubilar de creure en la que és més important, superior. El servei patriòtic al teu país no hauria de quedar mai per sobre de la recerca de la justícia. Dit això, s'ha de tenir present que en Maurice s’havia ja donat tot ell un cop, ja havia, quan va ser l'ocasió, lliurat tota la seva persona, en pro d'una atzarosa justícia, al fat de les contingències de l'acció humana. Potser no se li podia demanar més... o sí? L'Estat francès, no esperava més d'ell, però la Humanitat, i Déu, tal vegada sí... La vida sempre vol més de tu, sempre t'exigeix el màxim. Ser humà vol dir no descansar mai; no deu haver-hi cap condició més fatigant que la nostra, però potser tots els éssers vius podrien dir el mateix parlant d'ells. De totes maneres, tornant al nostre comando passat a la diplomàcia i al seu paper d'avalador o encobridor de tripijocs colonialistes, s'ha de pensar que tothom és fill de la seva època i de les seves limitacions, i qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra... Aquí val allò de Nobody is perfect.
Creure en una cosa no t’hauria d’obnubilar de creure en la que és més important, superior. El servei patriòtic al teu país no hauria de quedar mai per sobre de la recerca de la justícia. Dit això, s'ha de tenir present que en Maurice s’havia ja donat tot ell un cop, ja havia, quan va ser l'ocasió, lliurat tota la seva persona, en pro d'una atzarosa justícia, al fat de les contingències de l'acció humana. Potser no se li podia demanar més... o sí? L'Estat francès, no esperava més d'ell, però la Humanitat, i Déu, tal vegada sí... La vida sempre vol més de tu, sempre t'exigeix el màxim. Ser humà vol dir no descansar mai; no deu haver-hi cap condició més fatigant que la nostra, però potser tots els éssers vius podrien dir el mateix parlant d'ells. De totes maneres, tornant al nostre comando passat a la diplomàcia i al seu paper d'avalador o encobridor de tripijocs colonialistes, s'ha de pensar que tothom és fill de la seva època i de les seves limitacions, i qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra... Aquí val allò de Nobody is perfect.
Només em queda fer la seva semblança física. Era més aviat baixet, de gran, amb una certa panxa i amb el crani calb, amb serells de cabells llisos pels costats. Era una d'aquelles complexions que endevines tenen nervi intern. La seva mirada era intensa, d'ulls foscos, oberts en una observació insistent, reflexiva; ulls penetrants però al mateix temps aquosos, com de judici sever resolt en tàcita aprovació, en humana fraternitat. Nas aquilí, boca de llavis prims, ràpids a somriure emportant-se tot el rostre, i a reivindicar una precisió lingüística o descriptiva. El seu cap i tot ell tenien un no sé què de mecanisme sec, com un percussor, unes tisores o qualsevol estri de precisió metàl.lica: clac! Els seus ulls hipnòtics i la seva parla o gest exactes i determinants... Vestigis de la vida guerrera, de la caça humana?
No tenia el cap particularment estret, però tanmateix tenia no sé què d'incisiu, com de sílex polit i per tant tirant a afilat: un nas que tallava i uns ulls que escrutaven atents, com si davant seu tingués sempre la cosa més important del món, fos el que fos, amb un deix de fiscalització clínica, d'imperiosa i crítica voluntat... Més que mirar, tenies la sensació que gravava, descomponia en parts allò que esguardava, absorbia mentalment el que estava focalitzant de fit a fit, fent arribar, alimentant amb informació el cervell per tal que aquest processés les dades i desxifrés el què i el com del objecte que tenia enfront seu..
Més llatí que nòrdic, més nòrdic que llatí? Difícil de dir; en tot cas tenia un deix sàuric, reptilià; un cas més. Per a mi, el més notable i característic, el que em quedarà d'ell per sempre serà la seva mirada de voluntat absent, abstreta de tan concentrada, això i el seu somrís, ganyota tot ell, de fruïció compartida, còmplice. Ironies del destí, a la seva dona, amb els anys, se li ha anat posant cara dels pitjors enemics del seu marit: de Mitterrand empeltat de Mariscal Pétain. La vida et dóna sorpreses.
I amb això acabo. He volgut consignar el poc que he anat recollint i sabent de la vida d’aquest francès de geni tan seu. M'hauria agradat saber-ne més coses, però ja se sap, l'arbre de la inconstància i la lleugeresa no et deixa veure el bosc de la vida que passa i desapareix... Avec sincère admiration, et profonde sympathie, au revoir, Maurice.
PS. M'arriba un detall que mereix ser inclòs en aquest post In memoriam de l'avi Roisse. Contràriament al dit, en Maurice es va fer passar per canadenc, pensant que era un país neutral, el que no de fet no era del tot cert (Canadà formava part de la Commonwealth, i aquesta participava activament a la guerra), i que així corria menys perill de ser maltractat o retornat a França. No tenia passaport ni cap mena de targeta d'identificació, i per tant es podia inventar el que volgués. Va dir haver nascut en un poble del Quebec anomenat Saint-Jean sur-mer, només existent en la seva imaginació, però perfectament versemblant. Al cap d'un temps va saber que el dit poble existia realment. És pot dir allò de justa la fusta.
Afegir també que estem tots una mica inquiets per l'estat de salut d'en P., l'únic fill que ha seguit la tirada paterna cap l'aventura (ha viscut a El Caire, a Beirut i actualment a Dar es Salaam, Tanzània), i que hores d'ara, arribat fa pocs dies a París, no es troba gens bé degut al que podria ser un accés de malària. Esperem que no sigui res de greu, i que s'hagi agafat a temps la malaltia que sigui.
PS. M'arriba un detall que mereix ser inclòs en aquest post In memoriam de l'avi Roisse. Contràriament al dit, en Maurice es va fer passar per canadenc, pensant que era un país neutral, el que no de fet no era del tot cert (Canadà formava part de la Commonwealth, i aquesta participava activament a la guerra), i que així corria menys perill de ser maltractat o retornat a França. No tenia passaport ni cap mena de targeta d'identificació, i per tant es podia inventar el que volgués. Va dir haver nascut en un poble del Quebec anomenat Saint-Jean sur-mer, només existent en la seva imaginació, però perfectament versemblant. Al cap d'un temps va saber que el dit poble existia realment. És pot dir allò de justa la fusta.
Afegir també que estem tots una mica inquiets per l'estat de salut d'en P., l'únic fill que ha seguit la tirada paterna cap l'aventura (ha viscut a El Caire, a Beirut i actualment a Dar es Salaam, Tanzània), i que hores d'ara, arribat fa pocs dies a París, no es troba gens bé degut al que podria ser un accés de malària. Esperem que no sigui res de greu, i que s'hagi agafat a temps la malaltia que sigui.
