Segueixo amb els relats aquests del periple per la costa atlàntica del nord d'Àfrica. Deixant enrere el Sàhara Occidental, ens endinsàvem a Mauritània. Ho fèiem amb una certa aprensió sinó por. Fa un parell de mesos que havia tingut lloc el segrest dels cooperants catalans. Havíem forçosament de passar per la mateixa carretera que ells. Però nosaltres no anàvem en cap caravana "pija" de camions d'última generació, ni ningú podia saber (amb antelació de poques hores) que passaríem per allà. És cert que anàvem amb un cotxe, el meu, que no passava desapercebut pel fet de ser un monovolum (allà s'estila el Mercedes i altres marques de berlines). La idea era creuar el país el més ràpid possible aturant-nos el menor nombre de vegades possible. De tota manera, el país és prou gran com per haver de fer-hi dos nits, per veloçment que vulguis travessar-lo. El trajecte aconsellat, i potser també el més curt, era anar per la carretera de la costa de nord a sud, fins a Senegal.
L'opció d'agafar la carretera que va de la capital cap a l'est, en diagonal (la "route de l'espoir", carretera de l'esperança) i entrar directament a Mali, quedava descartada ja que semblava més perillosa (feia un any o poc més uns turistes hi havien estat assassinats). Un sempre creu en la seva bona estrella, però si haig de ser totalment sincer, també diré que emprenia aquell viatge amb una indiferència considerable respecte a la meva sort. Els quasi dos anys que portava patint els acúfens (el brunzit a les oïdes -l'esquerra en el meu cas- i cap) m'havien desgastat molt la moral i la idea de ser segrestat o assassinat em deixava fred, impassible. Des d'una mena d'estoïcisme indolent em veia passant sis mesos o un any aprenent a parlar l'àrab, llegint l'Alcorà i convertint-me a l'islam, i alhora patint calor i set i malvivint en condicions infrahumanes. Em representava, captiu, endinsant-me per la via mística fins a l'extrem de convertir a la no-violència els meus segrestadors. En d'altres moments intentava endevinar, concebre què se sentia en el moment de ser decapitat o tirotejat; podria mantenir fins abans de la passió i la fallada fisiològica la sensació d'irrealitat, d'insensibilitat?
No sé si aquesta fredor em va fer córrer riscos innecessaris, però sí que em va donar una llibertat d'acció, una tranquil.litat (dins del meu calvari íntim, s'entén) considerable.
Qui va fer prova de coratge (que no és altra cosa que el fer accions o suportar situacions superant la viva por que aquestes generen en tu) en tot cas va ser en David. Jo anava bastant com un zombi. Encara no havia fet el dol de la realitat i vivia l'esquinçament de sentir-me'n separat, amb la desesperació autodestructiva que això implicava. Ara, l'hàbit i l'instint de supervivència han fet aquest dol, i el replegament cap a la vida interior ja s'ha operat en tota la seva extensió i profunditat, esperant, tal vegada, el moment l'oportunitat de tornar a la superfície. Dos anys enrere encara no érem aquí, però.
MAURITÀNIA
L'opció d'agafar la carretera que va de la capital cap a l'est, en diagonal (la "route de l'espoir", carretera de l'esperança) i entrar directament a Mali, quedava descartada ja que semblava més perillosa (feia un any o poc més uns turistes hi havien estat assassinats). Un sempre creu en la seva bona estrella, però si haig de ser totalment sincer, també diré que emprenia aquell viatge amb una indiferència considerable respecte a la meva sort. Els quasi dos anys que portava patint els acúfens (el brunzit a les oïdes -l'esquerra en el meu cas- i cap) m'havien desgastat molt la moral i la idea de ser segrestat o assassinat em deixava fred, impassible. Des d'una mena d'estoïcisme indolent em veia passant sis mesos o un any aprenent a parlar l'àrab, llegint l'Alcorà i convertint-me a l'islam, i alhora patint calor i set i malvivint en condicions infrahumanes. Em representava, captiu, endinsant-me per la via mística fins a l'extrem de convertir a la no-violència els meus segrestadors. En d'altres moments intentava endevinar, concebre què se sentia en el moment de ser decapitat o tirotejat; podria mantenir fins abans de la passió i la fallada fisiològica la sensació d'irrealitat, d'insensibilitat?
No sé si aquesta fredor em va fer córrer riscos innecessaris, però sí que em va donar una llibertat d'acció, una tranquil.litat (dins del meu calvari íntim, s'entén) considerable.
Qui va fer prova de coratge (que no és altra cosa que el fer accions o suportar situacions superant la viva por que aquestes generen en tu) en tot cas va ser en David. Jo anava bastant com un zombi. Encara no havia fet el dol de la realitat i vivia l'esquinçament de sentir-me'n separat, amb la desesperació autodestructiva que això implicava. Ara, l'hàbit i l'instint de supervivència han fet aquest dol, i el replegament cap a la vida interior ja s'ha operat en tota la seva extensió i profunditat, esperant, tal vegada, el moment l'oportunitat de tornar a la superfície. Dos anys enrere encara no érem aquí, però.
MAURITÀNIA
Han passat uns dies, us escric només per saludar-vos des de Nuakchott, la capital de Mauritània: un país molt pobre, infinitament més que el Marroc, i una capital caòtica, extenssíssima, bruta, sorollosa i amb regust a tub d'escapament i d'excrement. També molt acolorida i intensa, és clar. El vestit nacional dels homes és d'una extrema bellesa i elegància; túniques flotants de colors blancs i blaus amb motius marrons brodats (crec que en diuen "bubús")... El tipus físic del homes realça encara mes la gràcia, la màgia del vestir així; qui mes qui menys sembla un príncep sortit d'un comte fabulós. El país, el que hem vist, és tot desert deixat de la mà de Déu, amb gent vivint en tendes, barraques, o precàries casetes. Els afores de la capital és la cosa més desoladora que he vist mai: a la calor i l'extrema nuesa, pobresa del panorama cal sumar-hi encara l'assot d'un vent carregat de pols i sorra que ho empastifa tot. Hom té la sensació de trobar-se en un indret maleït... No es pot evitar plànyer els habitants d'aquest país: els hi tocat unes de les condicions de vida més dures que es pugui imaginar. Excepcionalment hem fet nit a un hotel de luxe i ara tirarem cap al sud. Senegal és només a poc més de 200 km; comptem fer nit a Saint-Louis.
Tant l'entrada com la sortida de Mauritània hauran estat rocambolesques, una
cursa d'obstacles, d'extorsions o suborns (segons com es vulgui veure) a més
no poder. Saint-Louis de Senegal (penúltima etapa de l'Aéropostale (Saint-Exupéry
i companyia) al continent abans de creuar l'Atlàntic) molt maco i amb
glamur decadent. Noies altes, primes i tot i així sovint fortes,
atlètiques; els nois igual. Vam visitar una reserva d'aiguamolls: pelicans a
dojo, corbs marins, garses... varegs (una mena de llangardaix d'un metre de
llarg) i, sort excepcional, sembla, un parell de cocodrils. L'interior de
Senegal i l Oest de Malí van ser una mena de ral.li per carreteres
interminables, amb esvorancs traïdors, dotzenes d' animals morts a
les cunetes (bàsicament zebús, ases i cabres; vam poder veure voltors en
acció: bastant truculent) en diferents estadis de descomposició (el sol
abrusador, els voltors que dèiem, els xacals i la mateixa pell coriàcia
fan que la cosa no sigui particularment escabrosa, però: la momificació
predomina sobre les modalitats repugnants).
Hi ha també restes, vestigis - sovint molt recents -
de terribles accidents, desenes de camions avariats amb el conductor
treballant-hi de sol a sol sota la calor i al mig del no res (no sempre
tenen el triangle i avisen amb una successió de branques tallades al llarg de
la carretera: curiós però efectiu), infinitat de vestigis de pneumàtics
rebentats (els usen fins que els gasten, allisen totalment les rugositats i
rebenten), poblats de cases de fang, cotxes i furgonetes
carregades de gent o de mercaderies fins al desbordament,
carrets amb ases amunt i avall... Molta ramaderia, agricultura tradicional,
comerç d'estricta subsistència. Resumint, una mena d Edat Mitjana. Ja
sabeu, la gent viu, comercia, trafica, dorm, parla, espera, menja, papa
mosques al carrer... I potser també hi moren, desesperen, se suïciden (encara
que això darrer no sembla que entri massa en la mentalitat local; cal una
abstracció mental, una imaginació temporal que aquí deu anar escassa: amb
alegria o dolor, aquí la vida omple, ocupa, i no hi ha temps de projeccions
futures); a més, qui mes qui menys té un munt de gent que depèn d'ell...
