Aquest títol pot desconcertar més d’un però hi ha
qui sabrà de què parlo. Amb un sentit de la premonició fulgurant, fa pocs mesos
Bankia acompanyava la seva publicitat amb un eslogan molt en la línia dels que
sol emprar la banca per seduir clients. Aquelles frases-síntesi que dibuixen un
món favorable, millor, que funciona com una seda i on tot són somriures
estètics i sans. No, no em refereixo al “Fes-te Banquer” (amb la foto d’un
paleta tot content), parlo d’un altre, que deia “Un futut junts”. L’errada és d’aquelles
que posa en marxa totes les neurones semàntiques hagudes i per haver. Amb un
sentit del llenguatge superior, el publicista fusiona dues paraules per a
fer-ne una de sola, fa, en un prodigi d’estalvi, un nou mot a partir de dos:
futut. Mai s'havia dit tant amb tant poc... Fantàstic, meravellós; un goig intel.lectual així feia temps que no ens
visitava. La meva més íntima gratitud.
Futut, no cal dir-ho per evident, és la suma
perfecta, equilibrada, simètrica, elegant de la paraula ‘fotut’ (participi
passat del verb fotre, que fonèticament dóna 'futut') i del substantiu ‘futur’. El resultat és alguna cosa com que tot futur està fotut o que en el futur sols ens espera estar fotuts. Una
predicció fàcil, que salta a la vista (i que per a molts ja ha començat) però
que està bé que l’establisment
bancari, per un cop, reconegui solemnement. Tanta sinceritat l’honora fins quasi
fer-li recuperar la credibilitat. Tota revolució comença per dir les coses pel
seu nom.
Siguem, però, precisos, l’eslògan deia: “Un futut
junts”. Això, trobo, ja ho arregla una mica. Si estem junts fotuts estarem
millor que fotuts separats... o no: admeto que hi ha matèria de dubte. Què és
millor, que et facin pagar 10.000 milions d’€ junt amb altres, o que calculin proporcionalment
(confiant en què almenys aquí sí que apliquin el principi de que tots som iguals
davant la llei, convertida ara i aquí en bancarrota) el que et tocarà pagar
individualment? Suposo que ve a ser el mateix i la injustícia està assegurada
sigui quina sigui la fórmula emprada a l’hora de contribuir a tapar el forat. Pagaran
els pobres, que sempre funcionen com una minoria politica (i una majoria tributària), i altres col.lectius políticament
indefensos però profitosament gravables.
El portaavions espanyol s’enfonsa (o va tant escorat que els que estem a coberta llisquem fins al mar), però tenim un
futut junts en una balsa: què més vols, de què et queixes?! El mar és ple de
sardines i encara tenim la canya de pescar.
