Cròniques africanes (I)

Aquest viatge de l'amic JP per la façana atlàntica d'Àfrica, fins a Senegal emprès aquest proppassat diumenge, m'ha fet venir ganes de rescatar el que vaig escriure fa dos anys d'aquest mateix itinerari. Són quatre cròniques. Pel que fos no vaig escriure res dels primers dies al Marroc, ni tampoc dels darrers a Senegal (llevat del que inclogués de forma escadussera per aquí o per allà, ja no recordo). Tot i el meu esforç per ser exacte, segur que hi ha imprecisions de noms i dades, però l'interès que puguin tenir és el d'una mirada que descobria un món que li era desconegut, malgrat tot el que hagués pogut saber prèviament (per documentals, lectures, fotografies, guies) d'aquelles contrades. 

Anant cap al sud. El desert (Dakhla – sud del Sàhara Occidental)

Escric des d'un cibernet en una ciutat perduda entre el desert i l'oceà, Dakhla; ex Villa Cisneros. Una punta habitada al mig del no res. Tenim mes de 2000 km a les espatlles, amb els més de 500 de desert d'ahir, i els ulls plens de paisatges, horitzons, somriures, carrers de pobles atrotinats i carregats de vida intensa, anàrquica, immemorial, atemporal... Orient en tots els sentits i per a tots els sentits. El viure i deixa viure, amb l'infinit i la naturalitat de la fe, amb la seva saviesa, fraternitat i fatalitat. L'espectacle constant de l'espontaneïtat, la senzillesa, la puresa de cor, la sòbria elegància, la dignitat congènita, el primitivisme atàvic... Un sentit de l'estar i del obsequiar, del servir i del acollir, mai vistos per mi. Una capacitat d' aguantar el propi destí o contemplar el no res (morint-se de fàstic) propis d'una humanitat, imbuïda de noblesa, que semblava desapareguda. 

Gent soferta perduda en la immensitat fosca de la nit; gent unida ocupada o ociosa arreu; ases, gossos i gats coexistint amb els humans en el seu pintoresc desordre de provisionalitat, improvisació, deixalles i brutícia... Una arquitectura simple però original i pràctica en les formes, càlida en els colors, conformant arreu un far west de cases baixes i de polsegosos carrers amples que ofereixen tothora de tot. La decència en la compostura, l'amabilitat o com a mínim cortesia en el tracte. Interiors modestos però esforçadament polits. Menjar gustós, amb el toc elaborat de la tradició. En fi, tot un món, difícil de descriure però entranyable i fàcil d'entendre i segons com d'envejar, i molt.

I és que hem conegut, passant d'una revolada, el Marroc "profund", no turístic, on la gent no et persegueix pidolant, o sols el mínim suportable, i on et sents, et pots sentir segur i com a casa; bé, de fet molt més que a casa. Un Marroc on fins i tot conduir és un plaer, on l'absència de codi de la circulació és substituït per la intuïció, l'instint i la camaraderia humana, amb una policia tan corrupte com simpàtica i infantil. En fi, innocència i antigor per totes bandes, coexistint, de moment, amb la modernitat (mòbil i antena parabòlica omnipresents). L' edat mitjana perpetuant se i reproduint-se mes enllà d'ella mateixa...

Recança de no haver-ho conegut abans, de no haver nascut aquí, de no ser musulmà...? Ahir vam saber que a la frontera amb Mauritània ja no donen visat; que cal procurar-se'l a Rabat (o a Las Palmas). Comptàvem agafar l'avio avui aquí però no surt fins demà; hi anirà només l'amic David, content com un gínjol de fer un road-movie tan solitari com forassenyat. Jo em quedaré aquí, envoltat de mar, de moros, d'una mena de tuaregs elegantíssims, i potser d'unes poques dotzenes d'europeus, funcionaris de l ONU o francesos de mitjana edat que arriben en autocaravana, molts a pescar.

Fa un temps primaveral amb brisa marina; res de la xafogor que es podia esperar i témer! I això que he calculat que som a uns 15 km del tròpic de Càncer (o és el de Capricorn?)... He passejat amunt i avall per el passeig (podria ser el de Salou als anys 60) i per l'extraradi industrial, buscant platja, tafanejant, fent fotos: peixos aixafats, detritus de tota mena, gossos vagabunds, i l'acostumat i fascinant espectacle d'una humanitat que s'activa i alhora està com un punt absent, esperant i assaborint no se sap ben bé què... Al final he hagut d'agafar un taxi i fer un quilòmetres cap al nord, fins a una mena d'hotel Riad d'un gust exquisit; sense complicacions m'han deixat entrar i fer ús de les instal.lacions. He fet un bany en una platja de sorra finíssima i blanquíssima, llegit una estona i contemplat les variants de l'horitzó beix i blau que ho envolta tot. Caminant de tornada vora la carretera un camió s'ha parat per endur-se'm de tornada a la ciutat.

No massa ganes de confraternitzar, cosa per altra part difícil: el francès de la majoria és precari, el meu àrab inexistent i la conversa no va mai gaire més enllà del Barça, de l'edat, de si estic casat, de si tinc fills, del meu ofici, de si no m'he fet encara musulmà o après l'àrab (somriure d'orella a orella)...

La gent del país, habitants o passants, no semblen tenir cap animositat però si escassa curiositat i força indiferència: et veuen com un estrany... i tu a ells, val a dir. Finalment he optat, per prudència i comoditat, de no mirar a les cares; l'Ipod m'ho posa fàcil. Prefereixo no mirar tampoc gaire les dones, la majoria mig tapades amb túniques vistoses però d'estampats de discutible estètica "taiwanesa", per dir-ho d'alguna manera, per tal evitar possibles malentesos... Algunes, poques, joves miren i somriuen amb bastant descaradura; sempre reconforta un xic. Cal dir que tampoc són tan maques com les vistes al Marroc pròpiament dit (no oblidem que som al Sàhara Occidental). 

La ciutat, com la majoria de les del país, és una estesa de petites cases baixes, d'un, dos o tres pisos, amb carrers amples, a voltes precàriament asfaltats, sense papereres i, vista l'extrema escassetat de contenidors i la molta merda aquí i allà, amb un servei de recollida d'escombraries purament simbòlic o directament inexistent. Una de les coses apreciables es l'estil arquitectònic modern: admirables jocs geomètrics, subtils i belles variacions del cub... S'estalvien els balcons de ferro, tot és, es juga en una intel·ligent modulació de les parets, dels angles, de les profunditats. Motllures, finestres, terrasses i colors torrats, blanc trencat i siena en la majoria dels casos, fan de les cases i de les façanes dels carrers conjunts francament harmònics. Poc vidre, finestres escasses o petites... la calor, és clar. Bé, poca cosa més; a l'hotel el tracte és cordial, tinc vistes a la badia: a uns sis o vuit km, la costa "ferma" amb els seus espadats groguencs...

Aquí, més que enlloc, molta presència militar: exèrcit de terra, marina, policia... He passat un parell d'hores en una cafeteria diguem-ne de luxe: quan poden i volen tenen un bon gust indiscutible. Crec que avui també renunciaré a cap intent de vida nocturna, reduïda, pel que he vist aquí i a les ciutats de províncies de l'Atlas Mitjà per on hem passat, a les terrasses dels cafès amb presència exclusiva d homes, i als bars dels hotels de luxe, amb horaris de colònies d'estiu... Quan et decideixes ja te'l trobes tancat; almenys aquesta va ser la nostra experiència a Laayauin (El Ayún).