Fa una setmana que va començar això de la substitució. Encara no he demanat la baixa, però uns dies de descans m’anirien d’allò més bé, la veritat. Qui s’hagi dedicat a això ja sap de què parlo: són molts fronts alhora. El principal, per bé que no l’únic, són els alumnes.
Són una màquina de
xuclar energia. Des de les reivindicacions “sindicalistes” de baixa estofa
(“això no pot entrar en el examen, no ho hem fet!”, “expliques massa ràpid!”,
“deixa’ns estudiar, que després tenim un control”, etc.), fins al sabotatge pur
i dur.
Hi ha tants tipus
d’alumne com individus, però malgrat tot sembla que es pot fer una
classificació en 3 grans grups.
1. Els bons alumnes.
N’hi ha de dos tipus, els sans i els “rarets”. Els sans són els individus
complets, intel.ligents però també desperts. Els rarets són els que s’agafen a
l’estudi per sentit d’obediència, per por, com a aïllament del món. La majoria
de bons alumnes també són “bones persones” i no participen en els actes de
pirateria, però també hi ha excepcions. És el cas del llest, del que és prou
espavilat per treure bons resultats i encara té temps i energia per mirar de
fer naufragar la barca.
2. Els grisos. Són la
massa. Són passius i segueixen les consignes, del professor o dels líders del
moment de la classe. Estudien, s’apliquen mínimament, amb desgana però amb
estoïcisme, perquè ho han fet tota la vida i no tenen prou imaginació per
concebre altres possibilitats. És la tropa més o menys silenciosa, el viu
reflex de la majoria social. Estan emparentats amb el grup dels “rarets” per la
seva idèntica manca de caràcter i per trobar en l’escola i en la norma social
una balsa, un salvavides que canalitza i condueix llurs vides. Bona gent, i
sense les interferències del 3r grup es deixarien matar o acceptarien fer un
examen de 6 hores seguides de durada amb soferta naturalitat.
3. Els “destroyers”. Com
en el primer grup hi ha el sans i els que són “mala gent” o (ja) estan com un
llum i són futurs elements conflictius (sinó criminals). Els primers són els
que respiren un excés d’energia que no són capaços de dirigir cap a l’estudi.
Un excés de vitalitat els desvia cap a la broma, cap a la conya, cap a la
insubmissió. D'aquests, la majoria dels que són mínimament intel.ligents són
igualment mínimament bones persones i la insubordinació que gasten és una
insubordinació "festiva", no ad
hominem. Es tracta d'un subgrup que podríem emparentar amb la variant dels
llestos del grup dels bons alumnes, aquells que van prou sobrats per treure les
pròpies castanyes del foc i calar foc a la barraca, però amb la diferència de
grau que s’imposa: el del grup dels bons alumnes salva les seves castanyes i
llença, des d'una posició resguardada, algun que altre llumí a la cabana que és
la classe; el segon hi cala foc amb les castanyes i ell mateix a dins, a lo
bonze. No és ben bé el mateix.
Dins d’aquest mateix 3r
grup, com dèiem, a banda dels esmentats “esperits lliures”, hi ha els d’ànima
fosca i els “volats”. Aquest van per tu. Estan a dues passes de riure-se’n de
tu a la cara (i en segons quines barriades et cremen el cotxe i t'ensenyen la
navalla; no és el cas) i passen de tot, no temen res. Fan tot el soroll que
poden, s’aixequen quan els hi rota, fan preguntes parany, obstrueixen qualsevol
explicació... Són una maledicció. Caldria engarjolar-los però se’ls ha de
tractar segons la declaració dels Drets humans de l’0NU.
Els “sonats” són més o
menys iguals, però amb un element de perversió més sofisticat: són “dolents”
amb elaboració, no sols anàrquicament; són igualment autodestructius, sí, però
més viciosament. D’aquesta categoria tinc identificades un parell o tres de
noies, sobretot una, que són unes veritables promeses del drama social o de la
novel.la negra en forma de “pàgines de successos”. Són gent que emprenyarà o
embolicarà el personal fins al final dels seus dies. Costa d’admetre-ho, però és
la seva missió en aquest món.
Aquesta alumna que dic
mereix una breu menció afegida. És d’una insolència compacta, sense fissures
però amb una curiosa característica: et fita, se’t queda mirant amb estranyada
contrarietat, talment ella fos una fetillera i tu el resultat no desitjat i
imprevist d’un dels seus experiments alquimístics. Rara vegada he vist un aplom
tan nul.lament empàtic.
Bé, aquesta és la
composició psicològica que m’he fet de l’alumnat. Fa uns dies m’hauria enfilat
per les branques parlant de la meva llunyana i malaguanyada joventut, de la
innocència i tendresa de l’adolescència... Ara ja sé més a què atenir-me.
Segueixen sent un conjunt humà vàlid, però un no s’ha d’enganyar ultra mesura:
els dèficits de la nostra societat i de la condició humana hi són perfectament
i proporcionalment representats.
Es tracta de navegar en
aquest Mar de Sargassos, fer els justos equilibris per no perdre el nord (ni
perdre massa passatgers fora borda) i evitar que els animalons no et xuclin cap
al fons amb les seves constants peticions (qui cony va introduir la democràcia
a les aules?!), les seves queixes infinites, les seves falsàries excuses, les seves impertinències a mansalva, les
seves reivindicacions fantàstiques... o les seves excessives angoixes (ja
porto dues alumnes amb atac de plor per “desbordament de programa”... mentre a
l’altra banda de la classe una colla de pinxos del programa fa temps que n’han
fet una foguera, i pel que fa al manual, fer-lo servir per falcar la taula els
deixa més que satisfets). En fi, la guerra entre el noucentisme i els bàrbars seguirà encara unes
setmanes més. No cal dir qui guanyarà. L’avantatge respecte a fa uns anys és
que ara ja me'n faig mala sang: els anys potser no et fan més tolerant, però sí
més irònic i fatalista. No hi ha qui escapi de la condició humana. No se la pot
canviar gaire, ni segurament comprendre, però sí observar i conèixer. La
llibertat potser és això, potser no és altra cosa.
