Fa uns pocs dies que la meva
vida ha donat un d’aquells tombs imprevistos que et reserva el fat, la vida, la
divinitat, l’atzar... Encara no fa una setmana rebia la trucada d’una amiga
proposant-me de fer una substitució de francès i potser també de català. En
aquell moment jo era a l’hospital de Figueres, acompanyant a un familiar per
una urgència lleu. No m’agrada gaire (o gens) parlar per mòbil i per escurçar
vaig dir que sí (dir que no hauria estat igual de ràpid, i de fet més, però em trobava
en un d’aquells moments que hauria firmat gustós la meva pròpia sentència de
mort).
L’amiga sols feia d’intermediari; calia encara parlar amb la noia que
deixava la plaça vacant. Ho vaig fer, i em va arribar una vaga idea de com
podia ser la cosa. Per començar no era a Barcelona sinó a Montcada i Reixac
(sí, els barcelonins oblidem que fora de Barcelona també hi ha realitat), i no
eren alumnes de primària sinó de batxillerat (que de segons què en saben tant com jo sinó més, vaja). Empès per la dinàmica del “sí”, vaig acabar acceptant la
condemna-missió de la substitució en qüestió. Necessitaven algú que els hi
solucionés la doble papereta i la providència els hi havia servit la víctima. El
destí em provocava, em posava davant dels nassos, i tocava dir que sí, oi? El
moment era inoportú, com sol ser el cas, però les coses cauen quan cauen. A
veure si al final ningú se n’hagi de penedir més del compte.
Dimecres ja em van estar
perseguint i dijous a les 8 ja era a lloc, com un bon soldat disposat a morir.
El trajecte, entre pitos i flautes és d’uns bons 50 mn. En el meu cas
consisteix en una combinació d’autobús i de tren de Rodalies (l’escassa
freqüència del primer -el número 55- és bastant desesperant). El tren passa per totes aquestes
encantadores estacions que es diuen Sant Andreu Arenal, Torre Baró, Montcada
Bifurcació... Una tercera part del viatge es fa en la negror del túnel, i la
resta a través del paisatge devastat de l’extraradi barceloní (hi ha res que s’assembli
més a la destrucció que les obres permanents, inacabables?). Em dic que estic
de sort que siguem a la primavera, perquè aquell mateix marc geogràfic en el
pic cru de l’hivern no sé pas si l’hauria suportat.
L’estètica “Renfe” no té parió,
o sols en el socialisme real més desastrat, més desencaixat de la història. A
mi, i ho sento més que ningú, em desagraden fins al moll de l’os els trens que
se m’ofereixen: a qui diantre se li va ocórrer aquesta depriment combinació de
colors consistent en franges blanques, grises, i alguna cosa vermella o
carbassa, no recordo? És horripilant i ningú em convencerà del contrari.
L’interior és igualment desolador: uns seients grisos d’una tristesa de vòmit
coagulat estampat t’acullen amb fredor de comissaria; un terra igualment grisós
(no t’hi voldries jeure ni per morir) perquè puguis meditar en profunditat la
precarietat de la teva misèria; les parets de carcassa d’un plàstic blanquinós,
just la calidesa que necessita la teva ànima esqueixada.
En fi, res que no
faci augmentar el sentiment d’alienació que coves dins teu des de que has
sortit de casa. L’únic que se salva són les finestres que, tot i ser
asèpticament hermètiques, són grans, i quan no estan ratllades permeten tenir
vistes sobre el món exterior. La visió és sempre una font de distracció, en tot
cas per a mi: les formes, siguin les que siguin, sempre han despertat la meva
curiositat observadora. En quant a les estacions, les noves o els elements nous
que hi han anat afegint, es pot dir que són d’una lletjor insultant, criminal.
Unes tanques vermelles, dissenyades per una ment d’una vulgaritat assassina et
recorden amb cruel ironia en quin país i en quina època t’ha tocat viure...
De l’estació al col.legi són uns
escassos 10 mn recorrent el carrer major fins al seu extrem. Sense ser maco, el
teixit urbà amb el que entres en contacte té si més no les proporcions i el
tarannà, l’ambient dels medis encara humans propis dels pobles grans, dels
barris excèntrics o de les ciutats petites. Creues una avinguda on et jugues la
vida i travesses el que anomenen “la passarel·la”, un pont de vianants que
salva el riu Besós i les seves amples riberes de terres pedregoses com
aplanades i llaurades. És un riuret de res (no més de 7 ó 8 metres d’amplada), amb
aigües cristal.lines, llera de pedretes, i d’una fondària, es diria, d’uns
escassos 40 cm. El col.legi Lasalle és allà mateix. Un edifici com d’estació de
Renfe de les d’abans, de les del primer terç del segle XX, sòlides i coherents,
amb les seves extensions modernes; l’autopista passa per allà a la vora però
tampoc se sent gaire.
Només entrar em vaig topar amb
en Pedro J., el cap d’estudis. Hi havia parlat ja parlat per telèfon i, per la
veu, m’havia caigut bé. El tracte directe també va ser fàcil. És un home de mitjana
edat, de complexió potent, amb rostre de capità de barco o d’emperador romà (cabell, barba i bigoti tallats curts i d'un mateix color gris-blanc): voluntariós,
amable, amb determinació irònica. El tipus d’individu que si mai haguessis d’anar
a la guerra t’agradaria tenir de company de trinxera. Tot ell respira sana virilitat,
sentit comú, discreta sornegueria, servicial amabilitat. Te l’imagines també de
missioner a la jungla, envoltat de mainada i d’indígenes sol.lícits.
Un cop a la sala de professors em
va presentar alguns dels docents del centre: molta gentilesa, bon ambient. Avanço
ja la meva admiració per tota la gent que es dedica a l’ensenyament: veritables
atlants de tot l’edifici social.
Pocs minuts després, intranquil
però resignat, m’encaminava cap a la meva primera classe. Calia travessar el
xivarri d’alumnes camí de les seves aules, i trobar la que em pertocava. Un
primer de batxillerat de francès. Un grup relativament reduït. Es tanca la
porta i has de començar a actuar. Parles, dius coses, et mous i alhora t’observes,
com en un somni “en temps real”. Poses
en marxa tots els teus recursos de supervivència, saltant d’un a l’altre, sempre
dins d’una sensació d’irrealitat. Vius la tensió de l’atenció: ets dins d’una
gàbia amb feres i no et pots equivocar, o a penes. Has d’imprimir un ritme, una
direcció, un ímpetu que s’imposi al buit i a la dissipació. Has de donar
carnassa (de la bona o no tant bona) a la fera perquè no sigui a tu a qui
devori. No pots parar. 10 segons de distracció fora del ritme, desviats del
dinamisme, de l’energia rectora i l’onada de fons de l’anarquia, el mar de fons
de la dissolució ja senyoreja per mitja classe.
Has de dissimular les febleses,
les mancances, la inseguretat que et té oprimit... o saber riure-te’n, però
sempre rellançant la cosa, picant la pilota més enllà, sabent que en qüestió de
segons tornarà rebotada i tot dependrà un cop més de tu, tot quedarà de nou suspès,
mirant i esperant la teva reacció. En el fons, com en tot, és una qüestió d’energia:
t’has de superar a tu mateix i si convé, si no la domines prou, també la
matèria que estàs donant. Verbs auxiliars? Doncs verbs auxiliars! Llançat a la
batalla i improvisa tot el que calgui; salva la pell però a canvi dóna alguna
cosa de tu mateix. El marge de maniobra no és altre.
