Powered By Blogger

diumenge, 29 d’abril del 2012

La Le Pen i el tremendisme que ve per la dreta (III i final)



Algú argüirà que això no seria gens desitjable ja que ens deixaria a la mercè de les altres grans potències del món. Seria veritat, també ho seria que la Itàlia renaixentista, malgrat les ingerències de França, el Sacre Imperi i la Corona d’Aragó va tanmateix assolir uns nivells de riquesa cultural i material sense precedents. Doncs mutatis mutandis: a Europa haurem de fer el mateix. Enlloc de prohibició, enquadrament, massificació, reglamentació, desconfiança, els seus contraris: llibertat, personalitat, identitat, creativitat, respecte. Enlloc de tecnocràcia, el vertader humanisme; l’únic que pot fer la nostra força, l’autèntica.

En tot cas l’observació de la Història indica una successió de períodes de concentració en uns pocs grans conjunts humans i d’altres de dispersió en una multitud de petits. Tot i que podria semblar que ens trobéssim a l’albada d’un canvi de cicle (com el que es va viure a la fi de l’Imperi Romà, tampoc m’atreveixo a afirmar-ho i menys que el canvi hagi de ser ràpid. El centripetisme està tocat, però la centrifugació és encara feble.


Però de moment tenim el que tenim. L’enfonsament de les classes mitjanes, la desaparició de l’estat del benestar (una propina que haurà durat uns 60 anys a Europa i uns escassos 30 a casa nostra, si descomptem els tímids precedents franquistes), països a punt de sortir de la zona euro, el rebuig de la globalització (encarnada en la UE) que apareix com intrusiva i incomprensible (i amb raó: et pots estar morint de gana mentre se t’avisa per mòbil de la darrera oferta de telefonia digital), etc. 


Ja hi ha qui pensa que el 2016 Marine Le Pen guanyarà les eleccions presidencials, i llavors serà ella i la seva gent els que faran la interpretació dominant de la realitat i actuaran d’acord amb aquesta interpretació. Podria ser i ja ens podríem preparar. No deixa de ser paradoxal que el FN reivindiqui un nacionalisme francès que sempre ha estat invasiu d’altres cultures i nacions. El pare Le Pen no s’ha desdit mai de l’afirmació d’haver torturat a major glòria de França durant la guerra d’Algèria. En els països grans el feixisme no es limita a cercar la “puresa” dels seus ciutadans, també porta el seu nacionalisme a l’expansió, a sortir dels límits naturals de la nació. S’ha de tenir en compte de cara al futur.


Sí, podria ser que Europa estigués basculant cap al feixisme. Semblen donar-se no poques de les condicions que van propiciar el seu adveniment a principis dels anys 30. Esperem que l’evolució de les coses i la perícia d’uns i altres ho eviti. Que els Anglada, els Geert Wilders i les Marine Le Pen no superin mai un sostre baix.


Es diu que per frenar el descontentament europeu Sarkozy ha posat en marxa l’eix Merkozy, però tot fa pensar que serà una “merdosi” més, i a més és molt probable que hagi d’abandonar l’Elisi i deixar pas, si de cas, a una estratègia Merkollande, com de  marca de formatge industrial, una de les tantes coses en les que excel.leix Europa.


En tot cas, és clar que ens hem de “posar les piles”, altrament, amb violència o sense, desapareixerem... o simplement ens metamorfosarem a l’Islam, qui sap. El que està clar és que algú ocuparà el nostre buit mental, s’aprofitarà de la nostra passivitat anímica. Sembla igualment probable que Xina ens acabi fotent una puntada de peu al cul (o l’entrecuix, que fa més mal) i que acabin sent els xinesos els que ens retallin, rescatin a tots, i de passada ens esclavitzin. La cosa, de moment, es limita a una subtil penetració horitzontal i reticular... No sembla descabellat imaginar l’europeu del futur com un musulmà amb tret orientals. El temps dirà.


Ara per ara, el que tenim a sobre la taula i dels nostres caps és una altra cosa: l’amenaça del feixisme. No hi ha dubte que el fantasma de la reacció recorre Europa... Amb llibertat per a tothom, veritable democràcia, amor per lo propi i respecte per la feina ben feta no hauria emprès mai el vol. L’antídot segueix sent això mateix que l’hauria previngut, però podria ser que ja fos massa tard. És de témer que el seu creixement sigui ja imparable i caldrà veure si no ens devorarà, un cop més.