Powered By Blogger

dimarts, 10 d’abril del 2012

Vaga General (II i final)



Un cop fet aquesta mena de preàmbul per dir on sóc, on em situo en tot aquesta confrontació d'interessos i de postures ideològiques, em permeto fer algunes consideracions sobre fets i opinions al voltant de la vaga general.


Estic totalment en contra que es vulgui criminalitzar l'agitació urbana equiparant-la a un comportament terrorista, i que es vulgui endurir la legislació en aquest sentit i alhora crear una mena de fitxer de "violents" a qui es podria tal vegada neutralitzar abans de cada manifestació potencialment violenta. I més quan un cop més ha quedat provat que una part de les destrosses són obra d'elements controlats per la policia.


Veïns que van participar a la manifestació pacífica em van assegurar que la policia va carregar contra els manifestants, entre els que hi havia infants i gent gran. Volen tal vegada perseguir i fer emmudir tota dissidència, independentment dels mitjans que aquesta empri per fer sentir la seva veu? No seria el primer cop.


Que, segons les informacions difoses i rebudes, dos manifestants hagin perdut la visió (com a mínim d’un ull) per culpa de les pilotes de goma, i que un tercer hagi hagut de ser operat d’una cosa tan seriosa com és la melsa, em sembla una dada greu.


Trobo molt discutible, i més en època de crisi, el principi de descomptar del sou el dia de participació a la vaga general. És clar que ha d’haver-hi alguna limitació (altrament tothom feria vaga permanentment com qui té vacances pagades), però una vaga general, em sembla a mi, hauria d’ésser una excepció a la regla.


Em sembla preocupant que es vulgui revisar, modificar - en sentit restrictiu - el dret de vaga, de reunió i de manifestació. Això és un salt de més de 100 enrere...


Trobo ridícules les declaracions del Conseller Puig dient que mai s'havia vist un tal nivell de violència urbana a Barcelona. Si ens remuntem un segle enrere, tenim una Setmana Tràgica que multiplica per 10.000 el que es va viure el dijous 29 de març. Que no ens prenguin el pèl. Barcelona és una ciutat amb tradició d'agitació política (per alguna cosa se la va arribar a conèixer amb el sobrenom de Rosa dels focs) que no és necessàriament una mala tradició: és prova de vitalitat, d'idealisme, d'inconformisme, inevitables, si es vol realment progressar. El malestar de la gent és prou gran i està prou justificat com perquè necessiti una mínima vàlvula d'escapament. Rebutjo la idea d'una societat dòcil i policial.


Em sembla vergonyós que es vulgui tapar els èxits de la vaga amb el fantasma de la violència, i que preocupi més la imatge internacional que les motivacions, les raons de la gent per anar fer vaga. Seria un gran què que la intoxicació mediàtica tingués un efecte bumerang imprevist, com acabar de decidir a l'Adelson a endur-se el seu Eurovegas a Madrid (!).


Trobo grotescos els hipòcrites escarafalls dels mitjans de comunicació sobre els episodis violents de la manifestació (exagerant, maximitzant-ne el seu abast tot el possible) sense voler comprendre que aquesta mostra de rebuig i de descontentament és el mínim al que té dret una ciutadania tan castigada per les desastroses condicions econòmiques en les que la banca i els polítics ens han ficat a la majoria. No es podia esperar menys, i qui no vulgui que la cosa acabi derivant en terrorisme faria bé d’abstenir-se de fer gaires crits al cel pel grau de resposta atès fins ara, fins aquí, finalment prou suau, si tenim en compte el patiment que arrossega molta gent de fa llargs mesos, i la perspectiva davant seu d’un negre esdevenidor. La ceguesa servil i pueril dels medias acabarà encara afavorint esclats majors, esclats pels que hauran quedat curts de paraula, sense substantius ni adjectius, si en l’actualitat es dediquen a fer retòrica barata.


Val, la Vaga General potser no canviarà res, però el dret al “pataleig” és un dret inalienable. I la protesta estarà justificada mentre l'Estat, els poders públics no demostrin almenys 3 coses: que es fa el necessari per castigar els responsables de la crisi; que es vol canviar el rumb que ha agafat la gestió de la cosa pública; que s’està disposat a acceptar que la gent participi en aquesta transformació o a deixar que la gent s'autorganitzi al marge del sistema; que l’Estat i el seu aparell no són només una estructura, una corretja de transmissió al servei d’una minoria social o d’un territori en detriment de la majoria de la població i dels territoris excèntrics al poder estatal.


Perquè una cosa és clara: si vertaderament s'haguessin fet correctament les coses, no estaríem immersos en aquesta situació empastifada en la que ens trobem, a dues passes del precipici. L'homo economicus que ens han venut ens ha dut al cul de sac en el que estem; si haguéssim seguit la nostra condició pregona, que va més enllà d'aquest homo i del seu germà, l'homo faber, no estaríem on som. Alguna cosa ha fallat, i molt, i la gent és lluny de ser la principal responsable. Tots hem pecat d'ingenus, de babaus; ens hem deixat enganyar, entabanar, seduir; ens hem emmirallat massa en el somni del nou ric, del creixement il.limitat, de l’abundància gratis: tenim la responsabilitat de la víctima; hem estat copartícips de la nostra perdició. Hem fet el paper de massa silenciosa: consentidora, passiva, amorfa, indolent, acrítica... És cert, tots tenim una part de responsabilitat, però això no treu que n'hi ha que tenen un responsabilitat infinitament més gran: ells són els autèntics i principals responsables de la crisi; també l'haurien de pagar, i molt. No totes les decisions són d’un mateix nivell, ni tenen igual impacte. A cadascú lo seu.


Queda per un altre dia un debat sobre la violència. La seva legitimitat, els seus límits, la seva utilitat, la seva conveniència... Es pot fer canviar el poder amb la raó? Respon el poder (que en última instància és violència “fossilitzada”, indirecta o potencial) a res que no sigui també violència, força? Pot l’Estat, que es va fundar, instaurar per la violència i es manté per la coerció simbòlica, institucional, cedir a res que no sigui de la seva mateixa naturalesa?


Això sí, l'Starbucks on quedava de tant en tant per a fer un cafè amb en J. ja no serà el mateix. No queda clar que les flames dels manifestants (o van ser els secretes?) el purifiquessin dels seus possibles pecats, però sí que certament l'hauran obligat a vestir-se d'una decoració totalment nova, potser millor, qui sap. Ho comprovarem aviat.