Un
cop fet aquesta mena de preàmbul per dir on sóc, on em situo en tot aquesta
confrontació d'interessos i de postures ideològiques, em permeto fer algunes
consideracions sobre fets i opinions al voltant de la vaga general.
Estic
totalment en contra que es vulgui criminalitzar l'agitació urbana equiparant-la
a un comportament terrorista, i que es vulgui endurir la legislació en aquest
sentit i alhora crear una mena de fitxer de "violents" a
qui es podria tal vegada neutralitzar abans de cada manifestació potencialment
violenta. I més quan un cop més ha quedat provat que una part de les destrosses
són obra d'elements controlats per la policia.
Veïns
que van participar a la manifestació pacífica em van assegurar que la policia
va carregar contra els manifestants, entre els que hi havia infants i gent
gran. Volen tal vegada perseguir i fer emmudir tota dissidència,
independentment dels mitjans que aquesta empri per fer sentir la seva veu? No
seria el primer cop.
Que,
segons les informacions difoses i rebudes, dos manifestants hagin perdut la
visió (com a mínim d’un ull) per culpa de les pilotes de goma, i que un tercer
hagi hagut de ser operat d’una cosa tan seriosa com és la melsa, em sembla una
dada greu.
Trobo
molt discutible, i més en època de crisi, el principi de descomptar del sou el
dia de participació a la vaga general. És clar que ha d’haver-hi alguna
limitació (altrament tothom feria vaga permanentment com qui té vacances
pagades), però una vaga general, em sembla a mi, hauria d’ésser una excepció a
la regla.
Em
sembla preocupant que es vulgui revisar, modificar - en sentit restrictiu
- el dret de vaga, de reunió i de manifestació. Això és un salt de més de 100
enrere...
Trobo
ridícules les declaracions del Conseller Puig dient que mai s'havia vist
un tal nivell de violència urbana a Barcelona. Si ens remuntem un segle enrere,
tenim una Setmana Tràgica que multiplica per 10.000 el que es va viure el
dijous 29 de març. Que no ens prenguin el pèl. Barcelona és una ciutat amb
tradició d'agitació política (per alguna cosa se la va arribar a conèixer amb
el sobrenom de Rosa dels focs) que no és necessàriament una mala
tradició: és prova de vitalitat, d'idealisme, d'inconformisme, inevitables, si
es vol realment progressar. El malestar de la gent és prou gran i està
prou justificat com perquè necessiti una mínima vàlvula d'escapament. Rebutjo
la idea d'una societat dòcil i policial.
Em
sembla vergonyós que es vulgui tapar els èxits de la vaga amb el fantasma de la
violència, i que preocupi més la imatge internacional que les motivacions,
les raons de la gent per anar fer vaga. Seria un gran què que la intoxicació
mediàtica tingués un efecte bumerang imprevist, com acabar de decidir a
l'Adelson a endur-se el seu Eurovegas a Madrid (!).
Trobo
grotescos els hipòcrites escarafalls dels mitjans de comunicació sobre els
episodis violents de la manifestació (exagerant, maximitzant-ne el seu abast
tot el possible) sense voler comprendre que aquesta mostra de rebuig i de
descontentament és el mínim al que té dret una ciutadania tan castigada per les
desastroses condicions econòmiques en les que la banca i els polítics ens han
ficat a la majoria. No es podia esperar menys, i qui no vulgui que la cosa
acabi derivant en terrorisme faria bé d’abstenir-se de fer gaires crits al cel
pel grau de resposta atès fins ara, fins aquí, finalment prou suau, si tenim en
compte el patiment que arrossega molta gent de fa llargs mesos, i la
perspectiva davant seu d’un negre esdevenidor. La ceguesa servil i pueril dels medias acabarà encara afavorint esclats
majors, esclats pels que hauran quedat curts de paraula, sense substantius ni
adjectius, si en l’actualitat es dediquen a fer retòrica barata.
Val,
la Vaga General potser no canviarà res, però el dret al “pataleig” és un dret
inalienable. I la protesta estarà justificada mentre l'Estat, els poders
públics no demostrin almenys 3 coses: que es fa el necessari per castigar
els responsables de la crisi; que es vol canviar el rumb que ha agafat la
gestió de la cosa pública; que s’està disposat a acceptar que la gent participi
en aquesta transformació o a deixar que la gent s'autorganitzi al marge del
sistema; que l’Estat i el seu aparell no són només una estructura, una corretja
de transmissió al servei d’una minoria social o d’un territori en detriment de
la majoria de la població i dels territoris excèntrics al poder estatal.
Perquè
una cosa és clara: si vertaderament s'haguessin fet correctament les coses, no
estaríem immersos en aquesta situació empastifada en la que ens trobem, a dues
passes del precipici. L'homo economicus que ens han venut ens
ha dut al cul de sac en el que estem; si haguéssim seguit la nostra
condició pregona, que va més enllà d'aquest homo i del seu germà, l'homo faber,
no estaríem on som. Alguna cosa ha fallat, i molt, i la gent és lluny
de ser la principal responsable. Tots hem pecat d'ingenus, de babaus; ens hem
deixat enganyar, entabanar, seduir; ens hem emmirallat massa en el somni del
nou ric, del creixement il.limitat, de l’abundància gratis: tenim la
responsabilitat de la víctima; hem estat copartícips de la nostra perdició. Hem
fet el paper de massa silenciosa: consentidora, passiva, amorfa, indolent,
acrítica... És cert, tots tenim una part de responsabilitat, però això no treu
que n'hi ha que tenen un responsabilitat infinitament més gran: ells són els
autèntics i principals responsables de la crisi; també l'haurien de pagar,
i molt. No totes les decisions són d’un mateix nivell, ni tenen igual impacte.
A cadascú lo seu.
Queda
per un altre dia un debat sobre la violència. La seva legitimitat, els seus
límits, la seva utilitat, la seva conveniència... Es pot fer canviar el poder
amb la raó? Respon el poder (que en última instància és violència
“fossilitzada”, indirecta o potencial) a res que no sigui també violència,
força? Pot l’Estat, que es va fundar, instaurar per la violència i es manté per
la coerció simbòlica, institucional, cedir a res que no sigui de la seva
mateixa naturalesa?
Això
sí, l'Starbucks on quedava de tant en tant per a fer un cafè amb en J. ja no
serà el mateix. No queda clar que les flames dels manifestants (o van ser els
secretes?) el purifiquessin dels seus possibles pecats, però sí que
certament l'hauran obligat a vestir-se d'una decoració totalment nova, potser
millor, qui sap. Ho comprovarem aviat.
