La idea era donar cova, donar peixet. La nostra burgesia esquerrana es va abocar en cos i ànima a aquest exercici. Per una banda aquesta burgesia arrossegava un complex de culpabilitat molt seu (del tipus: “no vull renunciar als meus diners i privilegis, però alhora vull ser revolucionari, perquè la meva sensibilitat i el meu ‘intel.lecte’ ètics així m’ho exigeixen”), i per l’altra, trufada de mentalitat jacobina (sols l’Estat existeix i quan més gran millor). Des d’aquests premisses tendia invariablement a renegar de la identitat, dels seus orígens catalans, que veien com una cosa provinciana, caduca, residual, poc “global”, gens “cosmopolita” (“sóc ciutadà del món” i altres foteses per l’estil): una nosa a la seva expansió egocèntrica, per a la seva alquímia mental tan grandiloqüent com espúria. L’autoodi és un fenomen psicològic encara no prou estudiat, però que sens dubte mereix atenció.
Així doncs, el terreny estava abonat perquè l’operació (mental i ideològica) es
dibuixés sola: la classe dirigent d’”esquerres” rentava, purificava la seva
condició burgesa (es redimia d’ella i la feia oblidar) a base de senyalar i
oferir un enemic, un responsable, un culpable: el nacionalisme català, definit
sempre com dretà i econòmicament poderós. Paradoxalment, aquest nacionalisme
català era sistemàticament presentat com un avatar de la dreta espanyola en
general, una simple marca local. La qüestió era diluir el catalanisme en la dreta, en el
concepte de la dreta. El nacionalisme català era per definició de dretes.
La confusió estava servida. No hi havia més conflicte que
el de dreta-esquerra; la resta de disjuntives quedaven definitivament
subsumides en aquesta. No interessava reconèixer que existia una nacionalisme
català d’esquerres, popular (i
més autènticament nacionalista, per no dir l’únic en ser-ho). Tampoc
interessava discriminar entre la dreta espanyola, infinitament més poderosa (ni
que fos pel nombre), i en conjunt més reaccionària, i la dreta catalana (més
variada en la seva composició mental i la seva actitud). Dit això, la curtesa
de mires d’aquesta darrera, llevat d’honroses excepcions, no ha ajudat mai
gaire a treure l’entrellat de tot aquest maremàgnum viciat de la nostra
història recent: massa sovint, la seva mesquinesa, el seu economicisme, la seva
carrincloneria de vol gallinaci no han parat de posar oli al foc. Poc o molt,
tard o d’hora, també s’han acabat sumant a la covardia del socialisme català,
consistent en guanyar-se, fent la gara-gara, la pilota, un col.lectiu refractari
a la integració. Amb el matís de que si el PSC buscava capitalitzar un vot a
favor, CiU buscava només limitar, frenar el vot en contra: "veieu com no
són tan dolents que ens pinten?", etc.
Una de les visualitzacions festives del que acabem
d’exposar va ser la Feria de Abril. Si es va escollir donar protagonisme a la
cosa andalusa i no a una altra era perquè una majoria dels immigrants era
d’origen andalús. Semblava lògic que el festival que es decidís muntar portés
els seus signes d’identitat, per tant. No sé en quina ment privilegiada va
néixer la idea, potser va ser iniciativa del PA (Partido Andalucista: molt
pertinent a Andalusia, però francament intrusiu a casa nostra el temps que hi
va existir), però el que és palmari, atesa la implantació duradora de la cosa,
és que va comptar de bon principi amb una complicitat i amb un recolzament
catalans sòlids (i, amb tota seguretat, amb el vist i plau i el suport de tots
i cadascun dels delegats del govern central de la Democràcia).
Però què opina de tot això l’esmentat Lluís Cabrera, nascut
a Arbuniel, Jaén, el 1954, i arribat a Catalunya a l’edat de 9 anys? Doncs que
“si la FECAC (Federació d’Entitats Culturals Andaluses de Catalunya) vol
celebrar la Feria que se la pagui ella, perquè de cultura no en té absolutament
res. És pur negoci, un negoci privat –altament protegit pel PSOE de Catalunya –
que es fonamenta en els tòpics més rancis del franquisme.” Una cita, que val la
pena tot i ser llarga, ho sento, fa un retrat inapel·lable de la Feria.
Escoltem-lo, té el seu interès i sap del que parla.
"Són els representants del lerrouxisme a Catalunya.
Abans, el president de la FECAC [Francisco García Prieto] no se m’amagava. Ho
deia obertament. Ara, però, després que vam intervenir nosaltres, han tingut
problemes i els pensadors (sic) que l’envolten li han dit que canviï de
discurs. [...] L’Ajuntament i la Generalitat han de pagar el cost de menjar pipirrana (?) o gaspatxo, perquè sinó Catalunya
no és diversa? Home, no fotem! I això ho han alimentat tant els de CiU com els
socialistes per fer electoralisme. Han creat la figura d’un interlocutor que
parla en nom d’una ètnia separada del poble català sense tenir en compte que la
majoria procedent d’Andalusia, de Múrcia o d’Extremadura ens hem barrejat d’una
manera natural amb els autòcton i ens considerem catalans. [...] El tema del
finançament de la Feria de Abril és un cas únic, ja que a cap entitat social,
cultural, esportiva, etc. no se li fa una cessió de metres quadrats públic a
preu simbòlic ni se li donen subvencions ni un envelat que paga directament
l’Ajuntament de Barcelona. [...] I resulta que els productes que es reparteixen
a tots els estands són propietat de la persona que presideix la federació i no
es controlen els aparcaments, que són a les mans d’aquesta família. [...] És ridícul
pensar que Catalunya és diversa perquè celebra la Feria de Abril. La Feria de
Abril a Andalusia és la feria dels sevillans, no pas dels andalusos, per la
senzilla raó que cada poble té la seva pròpia feria.
És com si algú pretengués que la Festa de la Mercè fos la festa de tots els
catalans. Es tracta de la mateixa política franquista del nacionalflamenquismo.”
Déu n’hi do.
Sempre he pensat que el PSC havia evitat, fent un joc
d’equilibris, el lerrouxisme. Amb els anys me’n adono que cal matisar una mica:
és cert que va evitar, tendeixo a pensar que gràcies a la seva ala més catalana
(que fins fa poc dirigia el partit), el lerrouxisme pur i dur, però el
lerrouxisme més o menys light està ben instal.lat i gaudeix de
bona salut. El Cavall de Troia no ha desaparegut mai; és aquí, no sé si més
gros que mai, però força impressionant. En darrera instància és irrellevant que
sigui d’esquerres o de dretes: sap el que és i vol ésser i sap el que no és i
no vol ésser. Populista o “racionalista”, té les idees bastant clares.
En Jordi Pujol, amb les seves ganes servils freqüents de
complaure tothom, fa anys va llençar allò de “És català qui viu i treballa a
Catalunya.” A mi sempre em va semblar una definició molt pobra, molt
insuficient (i més els anys que vaig estar vivent fora de Catalunya!). Fa uns
pocs anys vaig fer la meva pròpia definició, molt simple: “és català qui vol
ser-ho”. Tot el quid de la qüestió recau en el ser català: què vol dir ser
català? És el tema. Se n’hauria de parlar, i molt. Per a mi és clar que, com tot,
es tracta d’una cosa laxa, elàstica, però sols fins a un cert punt, és clar.
S’ha de moure dins d’uns determinats paràmetres, comportar, assegurar uns
mínims: ens posarem d’acord en fixar quins són aquests?
