No puc evitar fer-me ressò d’un recent article d’en Víctor
Alexandre titulat, amb meridiana claredat, “No tenim diners però subvencionem
la Feria de Abril”, on se’ns informa que el govern de Catalunya, la Diputació
de Barcelona i l’Ajuntament de la ciutat donaran una subvenció de 300.000€ a la
Feria.
L’autor ho troba escandalós i dóna les raons de la seva
indignació. Haig de dir que subscric enterament els arguments d’en Víctor
Alexandre i que n’afegeixo encara un quart. Abans d’abordar aquest darrer, de
collita pròpia, repassem, però, els seus.
1. És inadmissible, ens diu, que al.legant no tenir diners
es retallin les subvencions a entitats que defensen la llengua catalana,
condemnant-les a la pràctica desaparició, com és el cas d’alguns centres de La
Bressola, a la Catalunya Nord, obligats a acomiadar personal i a tancar les
portes. O que es tanquin “les ambaixades destinades a promoure la cultura
catalana al món, adduint manca de diners, i que, en canvi, es tiri de veta
finançant una fantasmada espanyolista com la Feria de Abril, per altra banda,
rebutjada per molts dels catalans d’origen andalús.” Com deia, comparteixo el
punt de vista: el greuge comparatiu és palès. Algú podria dir que és encara més
greu que es practiquin retallades en altres àmbits, en serveis més de primera
necessitat; potser sí, però si acceptem de moure’ns dins d’un mateix registre,
sense fer salts fora d’ell, és patent que som el davant d’un cas de doble vara
per mesurar les coses: disposant d’uns diners limitats per promocionar la
cultura pròpia s’opta, seguint opacs criteris polítics, electoralistes, per
subvencionar generosament la cosa menys pròpia, més exògena, excèntrica. És
absurd.
2. Catalunya té uns recursos molt migrats alhora de
promoure la cultura i la llengua catalanes, constantment amenaçades, en
entredit, i ja participa, mitjançant els impostos que s’hi recapten, en el
finançament de la cultura i llengua espanyoles a través del Ministeri de
Cultura o l’Instituto Cervantes. En aquestes condicions de desavantatge, ve a
dir l’articulista, no té sentit abocar diners a una altra caixa de ressonància
més de la cultura espanyola. Afirmant això, en Víctor Alexandre obvia fer cap
mena de diferenciació entre cultura espanyola i cultura andalusa. Dóna per fet
que la Feria de Abril més que vehicular aspectes culturals genuïnament
andalusos, fa de corretja de transmissió de tics i reflexos propis del
nacionalisme espanyol. No estic en condicions de contradir-lo. La corroboració
vindria, si de cas, de la mà de les tesis defensades per en Lluís Cabrera,
fundador i cap visible del col.lectiu Els altres andalusos.
3. La Feria de Abril no necessitaria diners per a
promocionar-se, perquè comptaria ja amb el suport dels governs andalús i
espanyol per donar-se a conèixer arreu del món. S’ha de dir que aquest argument
coixeja una mica, ja que la promoció turística, institucional que es pugui fer
de la Feria no implica necessàriament que s’hi estiguin abocant diners. De tota
manera, és indiscutible que posats a promocionar aquesta fira, correspon al
govern andalús (sobretot gaudint del superàvit de que gaudeix!), i en segona
instància al govern espanyol, el fer-ho. Dit altrament: lo normal és que el
beneficiari principal i últim de qualsevol activitat sigui qui la costegi. Els
poders públics catalans els correspon donar facilitats (cedir uns terrenys
públics), assegurar uns serveis (de seguretat, de sanitat), com en el cas de
qualsevol altre esdeveniment cultural, folklòric de la naturalesa que sigui,
però poca cosa més.
Almenys mentre no es demostri que s’està potenciant un
esperit de convivència mínimament integrador en termes culturals i lingüístics
amb la cultura d’acollida, que no s’estan buscant, proposant fórmules i
mecanismes perquè, sense que ningú hagués de renunciar a res essencial, es pogués
anar posant en peu una coexistència cultural, nacional mútuament enriquidora.
Aquesta dimensió dialogant, oberta, superadora de clixés, d’incomprensions o
ressentiments passats, no estaria, pel que sembla, prou a l’ordre del dia, sinó
que més aviat brillaria per la seva absència. Si es demostrés fefaentment que
no és així, doncs caldria una retractació pública d’en Víctor Alexandre, i
també, per extensió, d’un servidor.
L’argument que incorporo als ja enumerats (i comentats)
d’en V. Alexandre, és que després de més 30 anys de pràcticament no rebre un
flux immigratori provinent d’Andalusia, la Feria ja no té raó de ser, i menys
en el format que ha estat el seu durant tots aquests anys. M’explico. És un fet
indubtable que immigrar ha de ser molt dur, que el desarrelament és un mal de
l’ànima difícil de guarir, i que per tant tota societat d’acollida té el deure
moral de facilitar un màxim una acollida el més generosa i fraternal possible.
Això, en el seu moment, no es va fer. El franquisme català, amb connivència amb
una dictadura nacionalista espanyola, va estimular la vinguda massiva de gent
treballadora d’Andalusia (i d’altres regions espanyoles), en una de les
migracions, en termes relatius, més importants de la història d’Europa
(certament en el període contemporani, però estem temptats de dir que abraçant
tots els períodes històrics). En poc més de 30 anys la població de Catalunya va
doblar. Com dic, cap altra societat ha viscut un trasbalsament tan salvatge de
les seves dades poblacionals.
En podria encara afegir un cinquè: les coses, fora del seu
context, tendeixen a perdre el seu sentit. Segur que hi ha elements de validesa
universal en la cultura andalusa, el mateix flamenc, que mereixen tenir la seva
difusió, però són coses molt concretes, que han de ser tractades amb cura i
coneixement; no se'n pot fer "merchandising" a gran escala.
L'autèntic multiculturalisme és, com la cultura en general, una cosa que demana
temps i dedicació, no un tractament "fast-food". La Feria de Abril
estaria més en aquest segon cas que no en el primer. Seria un exemple més,
entre molts, de la pràctica habitual i institucionalitzada de relegar a una
posició perifèrica, quasi accidental el que és propi en nom del que no és ni de
bon tros tan propi, o, per ser exactes i dit en un joc de paraules: no és
pròpiament propi. Incorporar elements d’una cultura forana: sí (i més si és
tanta la gent del país que manté vincles amb aquesta altra cultura); trasplantar
sencera i en clau caricaturesca una de les seves manifestacions senyeres: no; i
en tot cas no a costa del contribuent. Aquesta opció em sembla producte d’una actitud,
d’un plantejament totalment equivocats.
És sabut i no cal recordar que l'assentament dels
nouvinguts (Els altres catalans d’en
Paco Candel) es va anar fent de qualsevol manera, a corre-cuita, en cases i
barris concebuts sense cap criteri estètic (bé, això era una desgràcia general,
val a dir), amb els pitjors materials, sovint sense els mínims de salubritat,
en l’adotzenament més embrutidor, sense serveis bàsics, mal comunicats, etc.
Del que es tractava, en la millor tradició de la revolució industrial, era
d’encabir, d’estabular a baix preu la mà d’obra que la burgesia, botiflera o
no, necessitava per enriquir-se com mai. Si en el segle XIX es van explotar els
negres, ara hi havia una nova mà d’obra disponible, abundant, prou dòcil per a
fer un nou salt endavant.
En aquestes condicions té una certa, només certa, lògica
que l’esquerra catalana (PSC, PSUC, etc.) volgués pal·liar, compensar d’alguna
manera l’atropellament que havia patit (en els seus costums, la seva dignitat,
la seva identitat) tota la gent vinguda de fora. El franquisme havia fet
pràcticament impossible, a base de posar innombrables pals a les rodes, la
integració de la immigració espanyola en la cultura, la identitat catalanes. Es
van fer intents (com les classes gratuïtes de català impartides per voluntaris
d’Òmnium Cultural a les barriades, les iniciatives i els esforços d’integració
de la mà del PSUC, etc. ), però la marea uniformista del moment era
abassegadora, tant que fins i tot els propis autòctons de cultura catalana
patíem un desconcert, un abatiment, un desassossec immensos. Qualsevol que
tingui una mínima edat i estigués en aquesta situació ho recordarà perfectament.
Com deia, per tot el que havia hagut d’endurar, la
immigració mereixia un gest de benvinguda. Però ni sembla que la benvinguda
hagi d’allargar-se durant 3 dècades, ni sembla que aquest gest s’hagi fet com
s’havia de fer i de forma prou desinteressada. Al meu entendre la cosa va anar
més o menys així. Per una banda hi havia el sentiment difús que s’estava en
deute amb la immigració, cosa que és certa (com també ho és, no tinguem por de
dir-ho, en sentit invers), i que se l’hi havia de restituir la seva identitat
perduda i estrafeta en la nit de formigó franquista. Per un altre costat, més
maquiavèl.lic, es veia en tota aquesta massa de gent vinguda de fora un viver,
un graner potencial de vots descomunal que calia guanyar-se com fos. Es
tractava de seduir-los donant satisfacció als seus ressorts més espontanis i
elementals, tocant la fibra sensible més superficial, més immediata. L’esforç
d’integrar-se en una cultura diferent, la local, quedaria per a més endavant, o
ja es faria sol... Del que es tractava era d’alimentar tòpics i tipismes, de
tal manera que “estiguessin contents”...
