Estic temptat d’enumerar tot el que faltava, però me’n adono que no hi crec. El problema és massa de fons, i no crec en la regeneració a partir de certes premisses que es volen inamovibles. Els que pertanyem a una petita cultura que s’ha hagut de reinventar no sé quantes vegades, vivint sempre en la sotsobra de la incertesa, patint daltabaixos polítics i socials constants, hem fet de la necessitat virtut i coneixem, ni que sigui teòricament, el valor de l’equilibri i de la mesura. Són justament aquests valors els que Europa s’ha passat pel folre, ha violat sistemàticament. Costa de creure que tingui capacitat per recuperar el gust per ells, suposant que mai l'hagi tingut.
Aquí, en el Vell Continent, es va infantar el capitalisme, el liberalisme i llur dinàmica natural, la globalització: fer del Planeta un únic Mercat. Ara l’invent s’ha girat contra nosaltres. De què ens queixem? Ho hem volgut tot: enriquir-nos i viure tranquils. Això no existeix, o sols molt transitòriament. O la guerra o la misèria, el materialisme no et deixa cap altra opció. La del terme mig, la tercera via (que no té res a veure amb la d’un Tony Blair venut a Satanàs, desprès d'anys de practicar la socialdemocràcia escandinava; a l'anglesa, val a dir, amb invasió d'Iraq inclosa) no s’ha contemplat mai seriosament. Sempre s’ha relegat a la condició d’utopia el fer les coses segons un disseny mínimament assenyat i inspirat en les millors necessitats de l’ésser humà. Val, potser sí que és impossible cenyir-se a models ideals, però tampoc calia llençar-se amb armes i bagatges a l’estúpida ceguesa col.lectiva, a la bogeria continental. És el que hem fet.
Finalment tant la UE com els Estats estan fallant pel mateix motiu. El problema és doble: de grandària i d’ideologia (que en darrera instància remet a la primera). M’explico.
A partir d’una certa
grandària els conjunts humans es jerarquitzen i burocratitzen. Esdevenen
entitats de gestió enormement complexa. La democràcia i la transparència se’n
ressenteixen. Paradoxalment (o no), l’única manera de mantenir cohesionat el
conjunt és seguir creixent: la fugida cap endavant. La guerra de conquesta
acaba cedint el pas a l’expansió econòmica. El creixement no fa més que
potenciar l’afany de poder en un cicle retro-alimentari exponencial:
creixement-poder. Aquesta dinàmica “imperial” se segueix fins que el sistema,
per un motiu o un altre col.lapsa. Sempre ha estat així.
Que en un moment donat
s’hauria pogut aprofitar el formidable poder acumulat per liderar la
Humanitat cap al seu benestar i plenitud? Hauria certament estat
desitjable i hi ha hagut intents més enllà del cinisme (de guiar la Humanitat
per menjar-se la millor, podent dir “jo sóc la Humanitat” abans de fer un
eructe), però és la mateixa grandària la que ho impedeix!
Qualsevol organització sobredimensionada és, per necessitat, inhumana, funciona
inevitablement de forma contrària als interessos i valors més genuïnament
humans. O quantitat o qualitat, s’ha d’escollir, no es poden tenir una i
l’altra.
Des d’una visió
idealista de les coses diríem que els Estats, com la UE s’havien de construir
des de la força de les seves parts, sobre la dignitat dels seus membres, a
partir de la llibertat dels seus individus. Tot això és molt maco i tothom i
estarà d’acord. Però vet aquí que donada una certa dimensió és impossible, una
quimera. No existeixen imperis democràtics. Tot el que és gran és buit per
dins. Aguanta i abassega mentre la capa exterior, la crosta és dura, però a la
que s’esquerda aquesta es trenca (o desinfla si pensem en una pilota el l’aire
comprimit a dins, sota (re)pressió...
Tot imperi es justifica precisament amb aquesta idea de que li incumbeix la noble causa de
dirigir el món. Actualment es farà servir la democràcia com a prova de la seva
superioritat i argument de la seva legitimitat. No enganyen a ningú: cada
imperi i cada època han tingut els seus conceptes “talismà”. Salta la vista
que, siguin els Estats o un conjunt d’Estats com la UE, el que hi ha al darrera
és l’abús del món en benefici propi, la rapinya, La democràcia no és més que un
revestiment hipòcrita que permet l’engany: el propi i el de tercers. La gran
coartada.
Tornem al principi
wilsonià: una nació, un estat. A principis del segle XX a Europa hi ha havia
uns 20 Estats. Ara n’hi uns 35. Per anar bé d’aquí uns anys n’hi hauria
d’haver-hi una quarantena.
