Segurament no diré res
que no se sàpiga ja i que s’hagi dit i pensat, però l’ocasió, estarem d’acord,
és massa espaterrant per no dir la seva, amb el goig de compartir la cosa i
mirar de riure'n plegats.
La cagada del rei és
d’unes proporcions d’aquelles que fan pensar que tot és possible, que la vida
segueix sent la de sempre, que el món no deixarà mai de ser una comèdia
tragicòmica sorprenent i repetitiva. La cosa és d’una magnitud tan elefantina
que gairebé és corprenedora, pel nivell de malaptesa, de ridícul,
d’infantilisme... Difícilment se la podia fer més grossa.
Anar a caçar elefants, a
no sé quants milers d’euros la peça (les informacions divergeixen al respecte,
la forquilla anant de 7.000 a 60.000€, posem doncs pel cap baix uns 35.000€ cash), en ple marasme econòmic,
a l’Àfrica austral (a un país, Botswana, que ningú coneix, i que és als seus
bons 15.000 quilòmetres de distància), probablement amb avió privat, amb
comitiva (que per restringida que fos devia fregar les 8 ó 10 persones), i d’incògnit,
ja és una barrabassada digna de figurar en els anals dels desvaris reials de
tots els temps. Ara bé, fer tot això, que ja és gros, i a sobre trencar-se el
fèmur, ja és el súmmum, una enormitat simplement insuperable, imbatible. Bé, se
m’acudeixen situacions encara més compromeses, com podrien ser haver enxampat
al Rei venent-se a algun traficant desaprensiu les obres d’art de la Zarzuela
per pagar-se algun caprici suplementari, fotent-se una ratlla de coca en
companyia d’alguna estrella del pop vinguda a menys, o fent-s’ho amb una
nigeriana a peu de carretera empordanesa, però això no ens hauria arribat i
podem donar-nos per satisfets amb el nivell assolit, prou important.
No sé quant pot haver
costat al contribuent l’”escapada” reial, i ja em perdonareu que em posi
prosaicament populista, però em ballen xifres que van dels 100.000 als 150.000€
(incloent, és clar, l’evacuació amb avió medicalitzat, l’operació i l’estada a
la clínica), tractant-se
com sembla ser el cas, d’una invitació a càrrec d’un magnat siri que té cura
dels interessos saudites en el regne espanyol.... Déu
n’hi do. I podem estar contents d’assabentar-nos-en per l’ensopegada del fèmur,
tan inoportuna per a ell i tant simpàtica per a la immensa majoria dels seus
súbdits. Altrament la cosa seguiria camuflada, tapada sota la gran catifa
reial. És gratificant veure com la veritat acaba sempre sortint a la llum, a
escena: no es pot negar que té un gran sentit de l’espectacle.
Gràcies a aquesta
relliscada s’ha destapat tot el pastís: el safari aquest no ha estat únic, sinó
que ha estat precedit per una colla. Les fotos que han circulat en donen la
prova. En una se’l veu posant davant d’un paquiderm abatut (amb postura
d’haver-se donat una trompada contra un arbre) i acompanyat per un poca-solta
anglosaxó que hores d’ara s’ha fet famós i es frega les mans de la publicitat
gratuïta que s’està fent a mig món del seu negoci infecte; en una altra se’l
veu darrera de dos caps de búfals arran de terra a terra. En ambdós casos té el
bon gust, se li ha de reconèixer, de no somriure; potser no es trobava bé cap
dels dos dies (sol passar a una certa edat, i convé distreure’s...).
Per a mi que en Juan
Carlos és l’única persona realment lliure del Regne. Ha entès, com ningú, que
viure de veritat és fer el que et rota, el que et passa pels..., el que et dóna
la santíssima gana. Si hi ha una colla de tòtiles que t’ho paguen, allà ells,
és el seu problema. Aquesta sembla haver estat la seva línia de conducta des de
que es va alçar sobre les seves dues cames. Al llarg de la seva vida, no li
negarem pas, haurà fet alguns esforços per deixar-s’ho dissimular, per presidir
no sé quants milers d’actes oficials i per llegir amb dicció pastosa, de
sintaxi entrebancada i somnàmbula, una colla de discursos de lírica
encartonada, però ara sembla que ja en té prou i ha tirat pel dret. Conscient
de que li queden no massa anys de vida, i sols un grapat de l’activa, que és la
que li agrada, sembla haver optat pel passar de tot i fet seva la divisa Après moi le déluge, després
meu el diluvi. Gràcies, Sa majestat, què faríem sense Vos...
El pobre home deixa que
el facin presidir honoríficament una associació animalista (ni més ni menys que
la WWF), accepta que l’any 2009 la seva dona es queixi prop de l’Ajuntament de
Barcelona per les condicions de vida de l’elefanta Susi... A ell, no hi pot fer
res, el que li va és el morbo de la cacera, a ser possible la major. Ara que
l’empaitar dones potser ja no se li dóna tan bé com abans, s’esbrava, es rabeja
afusellant tot el que viu que camina sobre quatre potes o té ales. L’anterior
cap de l’Estat, en Franco, després de passar per les armes mig país, també
anava de cacera, però lo seu sobretot era sortir de pesca a bord del iot Azor, des del que capturava
peixos espasa, tonyines, vermelles o no, però quan més grosses millor, i altres
monstres marins. El nostre Rei, més civilitzat, ja de petit es va anar
aficionant a lo segon, a la cacera terrestre. És sabut que quan era adolescent,
un dia de cacera, va matar per accident al seu germà. Un drama d’aquells que
enfonsa el més insensible dels homes, però que ell, pel que es veu, va conjurar
aplicant la teràpia de superar la cosa practicant ad infinitum l’activitat que havia portat a un
resultat tan funest. Imagino que deu haver disparat sobre totes les salvatgines
que composen la fauna ibèrica: guatlles, becades, perdius, faisans, esquirols
(?), conills, llebres, marmotes (?), gats mesquers, fures, genetes, martes
gibelines, teixons, porcs espins, guineus, cabirols, porcs senglars, cérvols...
i qui sap, potser també els protegits: galls salvatges, esparvers,
trencalossos, àligues imperials, cabres monteses, linxs, llops, óssos...
Fa uns anys es va
interessar pels ossos rumanesos i es va fer organitzar, a la boscúria romanesa,
un assassinat en tota regla (en l'objecte de l'óssa Mitrofán (pel que sembla
mig domesticada i prèviament embriagada). A partir del que va transcendir m’ho
vaig representar perfectament. És fosc, en una clariana nevada d’un bosc
d’avets, se’l veu aclofat a una cadira plegable, sota 5 capes de roba
d’abric, esperant a unes vint passes de l’entrada del cau on hiverna l’ossa i
els seus petits (sembla que era femella); el nas vermell (del que tal vegada
penja una gota de mucositat provocada pel fred), el rostre emmarcat per una
gorra d’aquelles russes, de pells, uns prismàtics infrarojos penjant-li del
coll, una ampolla de vodka a l’abast de la mà, 3 ó 4 acompanyants amb rifles
d’alta precisió a dreta i esquerra, i uns quants descendents de camperols dels
Càrpats començant a esvalotar amb pals i crits per tal de despertar l’ossa i
incitar-la així a sortir del seu amagatall. El Rei es redreça una mica, es prepara
per disparar. A final la pobra bèstia surt, llença un grunyit (com dient: què
volen aquesta gent que venen de matinada, o menys polític: per què collons feu
aquest xivarri? Qui diantre sou? Què voleu?) i bang! Cap a casa del governador
a acabar d’emborratxar-se. Pel que fa als ossells, tot fa pensar que deurien
finir en algun zoo o bé "à la brochette", no sé què és pitjor.
El que té bastant de suc
és això de la cadira que es diu que el Rei s’ha fet fabricar per poder anar de
cacera còmodament. El nostre sobirà és malastruc i durant el seu regnat ha
hagut de ser intervingut 8 vegades, 4 per accidents (jugant a esquaix, de
cacera, en el seu iot de vela “Fortuna”, esquiant...). És normal que atès
aquest historial hagi pres mesures i no vulgui córrer riscos. Es parla de
cadira ergonòmica, que és una manera elegant de dir ortopèdica. “Pot disparar,
sa majestat, però millor faci-ho assegut en aquesta cadira i així no patirà de
lumbàlgia, evitarà una hèrnia discal, i la seva pròtesi del genoll no rebrà cap
sotragada innecessària”... Tot fa pensar que la cadira –tirant a tamboret - ha
viatjat amb ell al continent negre; allà n’han vist de tots colors i no els hi
ve d’aquí. Què més volem? A la Zarzuela, enlloc de tenir un jubilat mirant la
tele amb manta escocesa a la falda i calçant plantofes, tenim un èmul de
Tartarí de Tarascó planejant aventures cinegètiques i disposat a quedar fet
miques abans que rendir-se.
