De petit i
d’adolescent, durant els estius, els Piqué m'acollien en aquella casa i en
aquell seu ambient durant una setmana o deu dies. Per a mi el canvi era
radical. Passava d’estar envoltat de germans o amics, a estar en companyia de
gent tota molt més gran que jo; del món urbà o sitgetà (que comptat i debatut
no era més que una prolongació del primer) a un món rural que es movia encara
en la cadència de la temporalitat immemorial, de l’antiga roda de les estacions
i les feines pageses. Aquelles estades, certament, van a ser per a mi tota una
escola de vida. Vaig copsar de primera mà què era, què significava la vida al
camp: el seu ritme, les seves olors, les seves suors, els seus esbarjos, els
seus horitzons.
I això era així perquè no em quedava tot el dia a la passar
el dia a la casa pairal (llegint algun conte, escoltant parlar als adults,
banyant-me a la basseta del jardí, ajudant a regar, observant en Josep pintar o
dibuixar, buscant la “Paca” en els seus amagatalls, etc.) sinó que els Piqué em
posaven entre les mans d’algun dels seus parcers per tal de que els donés un
cop de mà en alguna de les tasques agrícoles del moment, que tan podia ser a
mitjans com a finals d’estiu. Més que treure-se’m de sobre unes hores, hi veien
una manera sana de distreure’m, de formar-me, de fer-me conèixer directament el
seu món. A mi em semblava de meravella. Sempre he tingut tirada cap a les
activitats físiques, i més si són productives. No sabré mai si hi estava avesat
de manera innata o si era quelcom adquirit en les llargues estones de feinejar
en el jardí i la casa de Sitges seguint el ferri, o si més no, l’exigent ensinistrament
de mon pare. Però una cosa és un jardí i l’altra molt diferent la immensitat
dels camps a penes delimitats per camins, marges i murs de pedra seca, i com
fitats per xiprers, atzavares (blau grises o matisades de verd i groc pàl.lid),
margallons o pales de moro.
Finalment, potser va
ser allí on es va forjar vertaderament el meu gust, la meva debilitat, el meu
amor per al sector primari. Els conreus tenen
l’encant d’estar a mig camí de lo selvàtic; són un punt entremig entre el jardí
i la selva. Tenen lo bo de cada cosa. Són un diàleg equilibrat entre natura i
humanitat; o almenys ho semblen.
El parcer solia ser
un home d’uns trenta o trenta cinc anys. Cepat, amb les mans poderoses, el
clatell colrat pel sol, el somriure i renec fàcils, calçant espardenyes, amb
camisa blanca esgrogueïda per la suor, armilla, pantalons foscos i potser també
cenyit per una faixa, amb navalla plegada enfonyada en aquesta. Una gorra o, més freqüent, un barret de palla
completava la seva fila com qui diu uniformada. Acostumava a completar
l’estampa un escuradents despuntant perpètuament de la comissura dels llavis.
Solia anar a treballar en família. Era gent sana, bregada, amiga de la broma, de
l’acudit, del cantussejar. Traspuaven senzilla, simpàtica i rude vitalitat.
El mitjà de
transport per arribar-nos a la feina era, encara, el carro: el vell carro tirat
per una mula... Quasi se m’humitegen els ulls només de pensar-ho, de
recordar-ho. Els vells carros, amb les seves grans rodes, les seves llantes de
ferro, les seves corretges, brides i més arnesos (amb les típiques viseres
tatxonades); el grinyolar del seu rodar trontollant; el seu rudimentari confort
(entre sacs, cames, braços, càntirs i cossis i cistells); les onomatopeies del
conductor adreçades a la mula (el “sooo” per aturar-la; l’”aaarri” per posar-la
en marxa; el so “nyqeic, nyqeic, nyqeic” amb la boca torta cap un costat per
animar-la a accelerar el pas); les garrotades que alguna que altra vegada rebia
el seu pobre llom per refusar o trigar massa a obeir un ordre (indefectiblement
acompanyada d’un ràpid i fulminant improperi); la fusta del carro, gastada,
estriada i polida pels anys i l’ús repetit... I l’entranyable esforç, viu, de l’animal; el seu caminar compassat;
el soroll sec i reconfortant dels seus unglots percudint l’asfalt o el terra
pedregós dels camins... de carro. Per fer-me feliç, de tant en tant el parcer
em deixava portar les regnes. Per a l’infant que era, aquell moment era quasi
màgic; m’embriagava de responsabilitat i de sentiment de poder: l’enorme mula i
tot el que arrossegava descansava en les meves mans... Està clar que era una
mera il.lusió: l’animal no feia més que seguir el camí, i jo no feia altra cosa
que sostenir en les mans unes tires de cuir que arribat el cas no hauria sabut
com fer anar i m’haurien estat arravatades d’una revolada pel Quimet, Cisco,
Josepet, Quico o Jaumet que tenia al costat.
Quin món... Em sento
privilegiat d’haver pogut encara conèixer-lo. Es notava que era el final; hi
havia força carros encara, però de segur que les furgonetes i els cotxes
començaven ja a desplaçar-los, a fer-los desaparèixer. Molts dels carros portaven
ja rodes de cotxe... però encara eren carros. La tracció sanguínia vivia la
seva darrera hora, el seu cant del cigne. I jo el vaig encara sentir. Gràcies,
destí.
Arribàvem a
destinació i la noble, la llustrosa mula era desenganxada, lligada a un arbre o
deixada al seu aire. Se l’alliberava, crec, de les seves cruels viseres i se li
penjava del coll la bossa de tela amb la seva pitança. La visió d’aquells
animals m’arribava pregonament a l’ànima. Llur resignació antiga; les macadures
i cicatrius vàries del seu cos; l’escalf mamífer de llur corpòria; el vellutat tacte
del pelatge, la sàvia tristesa dels grossos ulls negres; la llargària de les encantadores
orelles (teses i mòbils als rumors i al mínim ventijol); la mortificació de les
mosques (abeurant-se d’humitat vora els ulls) inútilment foragitades per les
constants i elegants fuetades de la cua; la llarga crinera negra tapant part
del coll, pletòric, turgent; el blanquinós morro de suavitat neonatal; la
formidable i temuda dentadura, la fortesa de llurs músculs, començant pel de la
mandíbula... Tot allò em va tenir sempre captivat, enamorat. Jo estimava
aquelles bèsties; crec que les comprenia. Secretament les admirava. Llur
decorós i abnegat capteniment contrastava amb la barroera insensibilitat amb la
que sovint eren tractades. Potser era llur silenci el que més em fascinava. A
voltes renillaven i esbufegaven, però era rar. Al seu voltant els homes
s’agitaven i s’afanaven amb la grollera naturalitat de les necessitats i els
desitjos, i mentre, elles romanien en una solitud extàtica, presonera, nostàlgica
o esperançada, absent. O! mules, on sou? Gràcies per haver estat i per haver-me
mostrat l’estoïcisme absolut. No us oblido.
L’activitat agrícola
primordial d’aquella contrada era l’avellana. “Reus, París, Londres” era encara
una dita habitual que resumia la importància de l’avellana en aquelles terres.
Amb les dues capitals europees, Reus era una de les places on es fixava el preu
de l’avellana. Els camps d’avellanes eren arreu. La collita del fruit era un
fita, un moment crucial de l’any. El sistema de recollida, com amb les olives, consistia
en fer-les caure al terra a base de donar cops amb pals a la part alta de les
nombroses branques (l’avellaner, com és sabut, és més un arbust que un arbre:
un feix concentrat de dotzenes de troncs sorgits directament del terra, com un
enorme ram plantat al sòl). Ara no recordo si s’estenia cap mena de xarxa,
suposo que sí, o si es collien directament del terra; el cas és que es que, amb
xarxa o sense, es treballava de genollons, avançant concèntricament cap al nus,
el centre de l’arbre. Les avellanes buides o podrides eren descartades, les altres
anaven a parar en cabassos que, un cop plens, s’abocaven en sacs d’espart. Era
una feina molt monòtona però alhora distreta. Mentre s’anava fent via (amb la
pràctica, com en tot, s’acabava anant força ràpid), es parlava, s’explicaven
acudits, les dones xafardejaven, tot en contacte amb el terra més aviat flonjo,
color ocre, i les fulles seques de l’avellaner. Era una feina antiga, que
potser es feia igual des dels temps dels romans o ja d’abans d’aquests.
Cap a dos quarts d’onze
s’aturava el treball per a esmorzar. Era un alt d’una mitja hora llarga en el que,
fos al terra mateix o en una basta taula de fusta (si el camp on érem tenia
caseta d’eines), sortien, apareixien, de cistells i bosses, tot de menges per a
saciar la gana d’unes mans, braços i cames que portaven ja més d’un parell d’hores
bregant i seguirien bregant encara tres o quatre hores més fins al proper
recés. A mi tot em semblava d’una qualitat autèntica: la llonganissa, la
botifarra blanca o catalana, el bull, el pà en tomàquet, l’oli, el traguet de
vi amb porró o bóta de cuir. L’escalfor encara no matava; l’aire fresc i pur
per entre les ombres del fullam dels avellaners i altres arbres era una goig per
a la vista, una delícia d’ordre viu, ancestral.
El dia, amb el seu
sa esgotament, laboriós i alhora sensual, s’anava escolant fins arribar al seu
terme. Es carregaven els sacs aconseguits en el carro; potser algú de la
quadrilla havia de tornar a peu o fer
auto-stop, no recordo pas, ja que el carro anava molt més ple que a l’anada.
Jo, en tot cas, sí que hi pujava: sent infant ocupava poc espai i era lleuger;
a més sent amic dels amos se’m tenia una certa deferència. Sentir sota seu el
volum dels sacs, plens d'avellanes atrapades en la tela de cànem, fruit d'una jornada de suor, produïa
una veritable satisfacció: tenies la sensació d’haver estat útil, de que havies
participat a una cosa amb sentit. De tornada, òbviament, la llum ja era una
altra, i l’ambient igualment alegre, però més reposat, pel cansament, la calor
passada i el deure acomplert. Quedava ja sols el pesatge dels sacs, el seu emmagatzematge
i el desenganxat del carro. Recordo vagament la primera d’aquestes operacions.
En una mena de bàscula romana (però gran) s’anaven pesant els sacs i imagino
que anotant quantitats, xifres i noms. No sé pas quant pesaven aquells sacs,
però jo era incapaç de moure’n un ni que fos 5 cm; 50 quilos? D’alguna manera,
la meva idea de riquesa va cristal.litzar en la visió d’aquells sacs. Ja mai
podria tenir un concepte de riquesa abstracte o mecànic com el que sol tenir la
majoria de la gent. Per a mi el producte de la terra representaria, simbolitzaria
per sempre més el benestar material.
