He llegit que a França hi ha
preocupació per l’embranzida que ha agafat el partit de la Marine Le Pen,
el Front National, en la cursa electoral presidencial. Resulta que
17,9% dels sufragis han anat a parar a aquest partit, amb un 37% dels votants
amb menys de 35 anys. S’ha de reconèixer que és força inquietant. Els experts
treuen fum intentant escatir el motiu d’aquest ascens. Es parla de rebuig a la
immigració, de la desconfiança envers les institucions comunitàries, de reflex
identitari davant la crisi, del fàstic davant de la “finançarització” de
l’economia... Un conjunt de coses que més d’un articulista resum amb la formula
de “por a la mundialització”.
La meva tesi particular és que a la
mundialització, més que témer-la, que també, simplement no se la vol perquè ha
fracassat, ha ensenyat massa el seu costat disgregador i desequilibrat. El que
està passant a França (i a d’altres països, com Holanda, Suècia, Àustria,
Finlàndia, Hongria...) no és més que un excés de signe oposat a un altre excés:
el vaivé del pèndol extremista. És la meva humil i gens original interpretació.
Molta legislació, molta estadística,
moltes anàlisis, molts instituts pensants, molts think tanks però
ens van colar el gol de les hipoteques subprime, tenim bosses
multiculturals a punt d’explotar, no sé quants milions de parats, nivells de
corrupció descomunals, un envelliment galopant de la població... Molts estudis
objectius, infinites reglamentacions racionalistes (per no dir reglamentistes),
molta crida a la responsabilitat, molta declaració de bons principis però estem
podrits... perquè ja ho estàvem. El mal habita dins nostre i es cobra la seva
part, vol respirar sense hipocresies ni esperes. És natural.
Quin món ens pensàvem que ens
trobaríem davant nostre si el que ens ha mogut tota la vida és la cobdícia i la
por, la vanitat i l’enveja? No siguem ingenus: el nostre fracàs és el resultat
exacte, simètric dels nostres errors, el mirall perfecte de la nostra ànima. En
aquestes coses no hi ha accidents, i les males sorts i les ingerències
exteriors són irrellevants. Si Europa s’hagués construït sobre bases sòlides la
barca aguantaria i no estaríem naufragant. No ha estat així, s’ha construït
sobre un discurs de paper de fumar que s’aguantava mentre el vent era favorable.
Volíem més Estat que nació? Doncs
aquí tenim l’ultranacionalisme! Volíem (de veritat?) dissoldre els Estats en la
Unió? Doncs, mira, és la Unió la que es dissolt! Volíem concòrdia i sentit comú
col.legiat? Doncs té galimaties paralitzant de 27 veus! Volíem mà d’obra
barata? Doncs entoma 3 i 4 cops més de la que necessites! Volíem reglamentar-ho
tot amb criteris racionals sinó equitatius? Doncs visca l’arbitrarietat
irracional de la corrupció institucional! Volíem una burocràcia àgil i
“esvelta”? Doncs aquí en tens una de faraònica! Volíem democràcia benpensant,
políticament correcte al servei d’unes elits? Doncs acontentat amb populisme de
baixa estofa! Què ens pensàvem? Volíem, volíem, volíem... Volíem una cosa que
no existeix, que sempre ha tingut els peus de fang, que sempre ha estat falsa:
ho volíem tot.
Estic molt lluny de ser cap expert i
per tant no puc dir com s’hauria hagut de fer, però m’atreveixo a dir que tots
i cadascun dels temes, dels eixos que informen, constitueixen la nostra
realitat ha estat mal portada, mal concebuda: el fenomen de la immigració, les
finances, relacions amb el 3er món, l’economia, la diversitat cultura europea,
la transparència política, la qualitat democràtica, la problemàtica de
l’energia i els recursos naturals, etc.
Per una banda els Estats europeus
han seguit interessos purament nacionalistes, perquè l’única realitat que
coneixen i respecten és la pròpia realitat. Per altra banda la UE volgut unir
els Estats sota, darrera l’interès d’un gran Mercat intern europeu i d’una sola
i única veu en el món. Crear una unitat amb elements culturalment,
lingüísticament tan diversos era un repte que sembla que no s’ha superat i que
no es podrà superar. Davant les turbulències de la crisi tothom tendeix al
campi qui pugui. Hi ha res més mòbil, més canviant, menys estable que el Mercat
i les seves tendències i lleis? Es buscava una unió però no hi ha res que
dispersi més que els interessos particulars. Calia crear un sentiment de
comunitat compartida però això és molt lent o impossible. Ningú ha acabat de
creure mai prou en el projecte i davant de les dificultats tothom està buscant
aixopluc “a casa”, a la seva de particular, que en el fons és l’única que vol i
coneix.
Per l’altra, la UE també ha fallat,
està fallant. Trontolla perquè no sap massa qui és ni qui té al darrera. Vol
salvar el vaixell sobretot per salvar-se a ella mateixa, als vint mil o trenta
mil funcionaris que l’encarnen i li donen forma visible, institucional. Ni
convenç, sedueix prou els Estats ni és capaç d’imposar-se a la majoria d’ells.
Si es pot criticar l’egoisme dels
Estats, també s’ha de criticar la ingenuïtat, la superficialitat dels
plantejaments de la UE: no n’hi ha prou amb una moneda única, un Mercat més o
menys lliure i una burocràcia centralitzada per construir una unió política,
per vertebrar una comunitat humana.
