Diumenge, de la mà de l'A., sempre ben
informat d’aquestes coses, vam anar en grup a veure el finissage de l'exposició de dansa del Xavier Leroy a la Fundació
Tàpies. Ara, o de fa ja un cert temps, no n’hi ha prou amb un vernissage, cal també una cloenda en
tota regla. No havia estat mai a dins de la Fundació. No fa gaire, passant per
allà, havia fet un intent. Em demanaven 5€ per entrar i vaig pensar que era
millor deixar-ho per altre dia. Diumenge l’entrada era de franc, menys mal.
Qui hi hagi estat sabrà que hi ha un gran
espai diàfan, amb fines columnes de ferro colat d’aquelles de taller industrial,
un terra de fusta, una galeria oberta que dóna a la gran sala, i tot un sostre
de claraboia per on entra un devessall de llum natural... Anàvem avisats: es
tractava d’una exposició “in motion”, en moviment, de l’obra d’aquest coreògraf
d’avantguarda. Les expectatives, entre els més escèptics de nosaltres, eren
minses. Des de dalt, ja abans de baixar les escales, et podies fer una idea de
en què consistia la cosa. Els acòlits d’en X. Leroy havien pres possessió de la
gran sala i desgranaven el seu art enmig d’un públic encuriosit i addicte. Per
una banda hi havia una noia que anava donant explicacions a qui volgués
escoltar-la (que no eren pocs, atès el gruix de persones formant rotllana al
seu voltant), i per l’altra, tot al llarg del perímetre de la sala, hi havia uns
quants dansaires vestits de carrer fent petites i inconnexes “performances” que
feien pensar en sobtats atacs d’epilèpsia. Cada un d’ells cridava un any i es posava a bellugar, a contorçant-se frenèticament: 1984!, 2005!, 2010!... De manera més o menys
concatenada, un rere l’altre, com si disparessin, vocalitzaven l’any, en
castellà -més rarament en català- i en anglès, i entraven en convulsió en una
gesticulació estudiada i repetitiva. De tant en tant, com si els hi agafés el
mal de sant Vito engegaven a córrer, desapareixent per la sortida en un dels
angles de l’espai i tornant a aparèixer per un altre.
Mentre, sense immutar-se (ni ella ni
ningú), la mestressa de cerimònies explicava vida i miracles de la trajectòria
artística del dit X. Leroy. Els anys que cantaven els nanos perifèrics
corresponien, sembla, a fites importants de la seva carrera. Qui no escoltava,
com un servidor, deambulava per l’espai lliure, mirant de no topar amb els
impertorbables executants de la sincopada pantomima. Tenien la professionalitat
del robot convençut del que fa o ben pagat per fer-ho. Llevat del crit que
proferien cada tres per quatre, no feien nosa. Quan sortien corrents, el terra
de fusta ressonava i feien pensar en infants esperitats jugant a fet i amagar. Les
columnes pintades de blanc eren maques, la temperatura no era dolenta, era
diumenge a la tarda: un moment propici per passejar una mica. Nogensmenys, al
cap d’una estona et començaves a preguntar què diantre hi feies allà, què se
t’hi havia perdut. Trobaves a faltar alguna cosa, o simplement tot. Enyoraves trobar-te
en una espectacle de la Fura dels Baus amb el seu sadisme paroxístic escometent
en forma de carret de la compra pilotat per un foll agressiu i amb un altre
foll igualment agressiu a dins, o, més clàssic, en una representació ben
convencional del Llac dels Cignes, ni
que fos d’un bocí.
En una d’aquestes anades i vingudes em
vaig topar amb una coneixença, pianista de renom, que amb la seva companya i
una amiga havien també anat a petar allà. De seguida vam compartir la nostra
incredulitat i el nostre avorriment. Per distreure’ns o tal vegada per tenir un
coneixement complet de la tragèdia, vam fer cap al soterrani on, pel que ens
havia arribat, també hi passaven coses, on, qui sap, potser podies sublimar la
pròpia mediocritat amb alguna sàvia teràpia de xoc. Vam baixar doncs al
soterrani a veure què s’hi coïa, quina experiència formativa i alliberadora ens
estàvem perdent. En una sala força gran s’hi feia, com es va assabentar algú
dels que formàvem la petita expedició, un taller de coreografia: anaves allà,
explicaves el teu problema, i t’encolomaven la coreografia que et convenia i et
guariria dels teus mals. Bé, és palès que jutjo de forma un pèl esbiaixada: es
tractava simplement d’una consultoria de ballet. La dimensió terapèutica li
poso jo, però no puc evitar fer-ho: darrerament he notat una intenció redemptora en l’art com mai abans. El
públic està malalt i se l’ha de tractar, per salvar-lo; o més exactament: té
una potencialitat inexplorada que mereix ser rescatada. En el nostre fur intern
tots som artistes i tenim l’obligació d’esdevenir-ho en la superfície... Per
moments la frontera entre l’art i la psicoanàlisi sembla esborrar-se. Gràcies, però jo ja m’hi afegiré
més endavant.
A la dreta del passadís s’obria el pas a
una altra sala, aquesta a les fosques. Al terra, recolzat a la paret,
s’endevinava la presència d’una figura humana immòbil. Era un ninot. Era fet de
material bla, vestit anodinament, amb roba fosca i passamuntanyes. Suscitava
una sensació de sinistralitat, que
almenys és alguna cosa. A l’amic pianista se li va acudir la idea
d’endur-nos-el i llençar-lo daltabaix des de la galeria, a mode de contribució "savante", creativa al happening
general. No, no ho vam fer; no vam arribar a tant, llàstima. El vam agafar i, a
banda i banda, el vam arrossegar com si fos un amic borratxo fins a dalt, on el
vam deixar tirat en posició de rodamón escarxofat “dame-argo”.
La nostra breu aparició va passar
desapercebuda per a la majoria. De fet el “servei d’ordre” el va enretirar en qüestió de segons. Tot seguia igual: “2007!, 1998!”, seqüència de
gestos d’automatisme brusc i fanàtic, corredisses i, a càrrec de la guia, com
qui diu, museística, l’entenimentada glossa de l’obra del nostre profeta de la
dansa convidat (em quedarà el dubte de saber si la noia acabava explicant sempre
el mateix sopar de duro, potser no: la capacitat de parlar del buit és
sorprenent en les noves tendències artístiques).
Vaig retrobar la gent amb la que havia
vingut. Ningú no se’n sabia a venir. L’únic que semblava passar-s’ho bé era
l’A. Sempre ha tingut una certa tendència a confondre l’Art Modern amb les mosses,
el que fa que entri en una mena de trànsit seriós, de concentrat estat
catatònic (“état second”, que dirien en francès) del que costa molt extreure’l.
Tanmateix, alguns dels que érem no
teníem gaire justificació per a la nostra perplexitat. No feia quinze dies
havíem anat a veure un espectacle d’en Leroy de marres al Mercat de les Flors: Low pieces. La
cosa havia començat molt malament: nou persones, el Leroy Merlin (àlies que li
escau prou bé) i vuit adlàters (5 nois, un de granadet, i 3 noies), vestits de
civil, asseguts al terra de l’escenari de cara a la sala. El nostre Merlin de marres ens
proposa una xerradeta de 15 minuts entre públic i oficiants en nom de la
sacrosanta interacció, del mirífic coneixement mutu i, no ho diu però és així,
de la litúrgia de l’experimentació pura i dura. De l’escenari, alguna en
castellà però la majoria en anglès, se’ns llencen algunes preguntes. La gent
desenfunda amb el seu anglès més o menys macarrònic (jo em guardo el meu per a
mi). Sóc a la part superior de la sala, hi sento poc i no rasco bola. Tinc la
sensació d’haver tornat a l’escola, aquells dies en que els alumnes dirigíem
alguna mena d’activitat adulta i tot eren riures de nerviosisme i de benvolent
complicitat. Per la dicció i la sintaxi entretallada sospito que no s’està
dient res massa rellevant, que tot és molt aproximatiu, un tempteig de primer
dia de curs d’idiomes a l’estranger però en clau inquisitorial per ambdues
bandes: amb quina idea veniu aquí? Què espereu de nosaltres? Teniu una idea
preconcebuda de l’espectacle? D’on ets tu? Què fas? Perquè et vas interessar
per la dansa contemporània? Què penseu que és un ballarí? Us fa por el públic?
T’agradaria, ja ho veuries! Al meu company no, però a mi sí, etc., amb les
seves variants i declinacions: embolica
que fa fort.
