El conseller va parlar del que ha de parlar un conseller: de
com les institucions, conscients de la vàlua de l’homenatjat, han sabut estar a
l’alçada i respondre adequadament a l’expectativa i a l’exigència pròpies de
l’efemèride. La veritat és que no recordo absolutament res del que va dir en F.
M. Va parlar amb professionalitat, això sí. No debades fa més de 20 anys que
administra discurs públic canalitzant la consciència general cap al cul de sac,
el precipici o l’estret pas camí de l’escorxador (que d’un temps ençà són les 3
modalitats de doctrina-consigna a l’ús) tot daurant la píndola que toqui en
cada cas. La mirada i la veu del conseller de cultura són d’aquelles que
denoten, pel tel de concentració la primera, i per una mena d’autosuficiència
la segona, que sols se’ns diu una ínfima part del que pensen, i encara
tergiversat i sospesat al mil.lígram. Al conseller se li endevina el gust
maquiavèl·lic del pel càlcul de l’efecte, per l’eufemisme verinós i pel parany
sintètic. Tenim un conseller de cultura florentí, què més volem. Fa lustres que
ven fum tot donant forma a l’esforç dels altres. Un artista.
Seguidament va agafar la paraula un tal Jordi Roca, un gironí
amic personal d’en Xavier Montsalvatge. Un senyor, òbviament, d’una edat ja
força avançada que entre d’altres coses havia estat promotor de les Joventuts
musicals (en aquella època pretèrita en que la cultura era vista pràcticament
com un element més de la confabulació judeo-maçònica, com una desviació dels
manaments i de l’esperit del Movimiento Nacional, (un mena de clímax
autosuggestionat que tenia el seu punt paroxístic en vociferar solemnement
quatre interjeccions delirants). bajanades
sota la cúpula celeste (qui per
tal vegada no estossinar. Ara és vista com una nosa pressupostària, i, excepte
si és rendible, una subversió als valors economicistes, els únics que tenen una
relació privilegiada, tangible amb la realitat.
Aquest orador representava, encarnava la part anecdòtica,
nostàlgica, viscuda de Montsalvatge: el costat “humà”. Defensava prou bé aquest
paper. El que contava no tenia potser una profunditat i una força excessives
però ho transmetia amb considerable vivor i convicció. Em queda lo de les
Joventuts musicals que va anar, almenys d’entrada, de mal borràs, per obra i
gràcia, de la intromissió governativa, un solitari viatge en cotxe de Girona a
Barcelona, de nit, crec, escoltant, després de la retransmissió d’un concert de
Montsalvatge, un debat “històric” en el que intervenia el mateix Montsalvatge.
Això darrer ho visualitzaves bé: aquell homenet, més jove, però ja amb cara de
Joan Miró empeltat de Josep Pla i un deix de José María Cuevas, l’antic
president ja finat de la CEOE, travessant la negror de la nit hivernal en un
precari Seat 850 (posem per cas), mentre la música i el debat immarcescible
transportaven el seu ànim i el seu enteniment a regions properes a la
deliqüescència transcendent. Va acabar amb una citació del propi Montsalvatge
en que aquest, a la seva vegada, en una ocasió senyalada, va citar la dita d’en
Frederic Mompou (tal vegada mestre o mentor seu) que diu que quan una música
arriba al cor de l’oient i s’hi queda, qui l’ha compost pot donar per fet que
no ha estat ell l’autor, sinó sols el mitjà, l’intermediari.
Ja no recordo si abans o després d'aquest representant del passat viscut, va parlar el fill de Xavier Montsalvatge, que es diu també Xavier. És un home de mitjana edat, no li donaria encara 60 anys, però pot ser que ja els tingui. Va ser breu i discret. Va dir que no parlaria del seu pare (deixant entendre que ja s'havia dit tot i que potser no li corresponia a ell fer-ho), i es va centrar, de forma planera i directa, a regraciar a totes les institucions, i en particular a la Generalitat, la iniciativa d'organitzar un homenatge al seu pare o, en tot cas (la iniciativa, tal vegada, va sorgir d'una fundació -Montsalvatge?- que ell presidia o dirigia), l'impuls que aital iniciativa havia rebut per part dels poders públics. Semblava sincerament agraït, i alhora sorprès de la "volada" que havia agafat la cosa (amb concerts, conferències, activitats a les escoles, etc.). Ara que hi caic va ser ell, i no l'amic ancià del seu pare, qui fer l'esmentada citació d'en Mompou. En Xavier Montsalvatge fill te no sé què d'antic que em va caure simpàtic. Alguna cosa en ell feia pensar en les pel.lícules d'abans d'espionatge o de gàngsters, en les que surten personatges semblants a ell fent el paper d'enllaç, de contacte, de comptable, de perit, de metge, d'especialista, d'advocat, de joier, de banquer...). Hi havia quelcom solvent, seriós, clàssic en ell. Per molts anys.
El torn de paraula va recaure sobre el darrer dels parlants,
el molt honorable Sr. Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya. Amb
veu ben projectada, gestualitat didàctica i mandíbula poderosa, va sobrevolar
el que s’havia dit i va atacar el missatge, la mercaderia dialèctica que volia
col.locar, vendre. Detectava, deia, en la figura d’en Xavier Montsalvatge les 3
característiques que han fet Catalunya i que salvaguarden el seu futur. Amb
domini del tempo, mestratge retòric (sabent buscar i trobar la complicitat de
l’oient), les va anar desgranant una rere l’altre. La primera era la
creativitat. Catalunya sempre havia estat un país creatiu, amb gent creativa, i
això era condició de la seva existència, sent com era un país amb un territori
i una població relativament petites (això darrer dit amb el to de “ja ens
entenem”: siguem realistes però alhora compassius amb les nostres limitacions),
i garantia de futur. En Montsalvatge era un home extremadament creatiu, com el
país. Ja en un peix al cove. Segona veritat: en Xavier Montsalvatge va saber,
al llarg de tota la vida, projectar-se més enllà de Catalunya, assolint un
merescut reconeixement internacional. Nova encarnació d’un valor nostrat.
Catalunya ha volgut i sabut sempre sortir de les seves fronteres en el doble
esforç de fer-se conèixer al món i inspirar-se i nodrir-se de la saba que
impulsa i vivifica el fer progressiu de la Humanitat. En Montsalvatge, novament
posat com exemple, amb la prestigiosa etiqueta, aquest cop, d’ambaixador.
Faltava el tercer punt; el suspens havia ja guanyat una certa espessor: “què
més pot dir?”, pensàvem més d’un... Doncs ves per on, es tractava del
mestratge. És clar, com no haver-ho endevinat abans! El Montsalvatge docent, el
Montsalvatge de llarga vida dedicada a compondre i a formar, a crear opinió com
a reconegut crític musical.
A mode de resum i conclusió, el President va dur el
glossat paral.lelisme fins al tancament en bucle, fina al cercle de la
retroalimentació: Catalunya, d’alguna manera, havia donat vida a en Xavier
Montsalvatge, l’havia propiciat i fet possible, i aquest donava vida a
Catalunya. Aquesta era, ens venia a dir, la relació ideal, a la que havíem
d’aspirar, tendir, els catalans en la nostra relació amb Catalunya. Va ser
copiosament aplaudit, i jo no vaig ser excepció, tan pel contingut com per la
claredat: no hi ha res qe m’agradi més que aquesta cosa tan geomètrica, tan
afrancesada de la descomposició analítica per conceptes, sobretot si es tracta
de tríades (els conjunts en quatre també em fan delir, però 3 té una força que
no tindrà mai el 4). Carai tu, tenim un President amb cervell o ben assessorat.
Comptat i debatut, tampoc és que hagués dit res de l’altre món, però almenys
era alguna cosa comprensible, concreta, neta; te’n podies tornar a casa amb
alguna cosa en el sarró. S’hi podia tal vegada veure, si es volia, la
influència Liceu Francès-AULA; potser sí. Em sobrava, això sí, un lleu excés de
pedagogia assertiva molt ESADE, amb moviments de mans més màrqueting que d’altra
cosa, però els temps són els que són, i tenen l’estètica i la cadència que els
són propis.
Com ja havia estat anunciat (entre d’altres pel mateix
President, amb allò tan suat de l’excusa del que parla d’un músic quan el s’ha
de fer i s’ha vingut a fer és a escoltar-lo), i la presència centrada d’un
piano de cua feia evident, la continuació de l’acte passava per l’audició d’alguna
peça del celebrat músic. Un pianista calb, d’uns 45 anys, va aparèixer, venint
del corredor central, d’un dels seients de les primers rengles de cadires o
d’un lateral, i va seure’s davant del piano. Més tard li veuria la cara de prop
i em va resultar familiar, però amb la familiaritat aquella d’haver vist una
mena d’àngel encarnat: en aquell pianista hi havia bondat, perfecció
psicològica i aquella pàtina pletòrica dels actors de les grans produccions de
Hollywood. Hauré de fer-me amb el nom. Va sonar una música comprensible, amb
vibracions emotives i tot. Tenint en compte que estàvem de ple en la versió
musical del cubisme, del surrealisme i del positivisme lògic de l’Escola de
Viena, era d’agrair.
Després dels 3 ó 4 moviments, tots ells seleccionats entre
les coses audibles de l’autor (com em va recalcar la N. a cau d’orella), el
piano va cedir el lloc al violí. Una violinista que em represento ara amb un
aspecte de cafè concert modernista va complir omplint de sons estirats,
accelerats, arrossegats i saltejats les voltes i les oïdes del gran saló amb
planta d’església, amb ales laterals i arc de mig punt. Bé, tot correcte. En
els breus instants entre moviment i moviment, la N., poc amiga de mirar-s’ho a
la pantalla es va situar arran de paret lateral, i em va convèncer d’anar-hi.
Un cop allà, sent a més algú alt, em sentia un xic observat i fora norma, però
va ser la N., un parell de passes més endavant que jo, més enllà de la tàcita i
alhora arbitrària línia divisòria entre públic i responsables tècnic-logístics
de l’acte (marcada, potser, per un cable elèctric estès en sentit transversal),
qui va ser interpel.lada per una de les funcionàries que feina d’hostessa de
l'organització. La N. es va fer forta i la noia va abandonar l’intent amb
ganyota d'impotència davant de tant obstinació. Jo no acabava de trobar una
posició que fos un compromís entre la dignitat i la comoditat. Feia tres dies
que estava en dejú i la posició erecte se’m feia feixuc; recolzar-me contra el
mur més enllà d’un cert grau tampoc era adient. Afortunadament tot s’acaba i
vam tornar a les cadires, un dels escassos invents occidentals que em són
imprescindibles.
El pianista va tornar, aquest cop acompanyat d’una cantant
que, per l’envergadura, forçosament havia de ser d’òpera. Va cantar bé, amb un
doll de veu que li naixia d’una pitrera generosa. Els ulls, blaus, li brillaven
de passió artística. Era gairebé un símbol vivent, el tòpic de la cantant
d’òpera opulenta, amb un punt gallinaci, joiosa en la vibració del seu
estentori cant. Hi ha quelcom reconfortant en aquests moments d'escenificació i
recreació burgeses; no tant per poder comptar-te entre els que hi tenen accés,
com pel desmentiment que suposen de tot cataclisme exterior, general. La
música, i amb ella el cant, té la capacitat de transportar a una temporalitat
diferent i superior a la dels problemes. Tinc present aquí el cas dels
jerarques nazis no es van privar d’aquest narcòtic ni quan tenien els russos a
poc més d’una setmana de l'ensulsiada final. Per festejar l'aniversari de
Hitler es va organitzar una darrera funció de gala a l’òpera de Berlín; ara no
recordo quina òpera hi van fer sonar, però no m’estranyaria que fos La Caiguda dels Déus (el nazisme,
romàntic, quasi gaudia més amb el patetisme de la desfeta que amb l’exaltació
de la victòria). Després de la funció, amb frac, copalta i uniforme de gran
parada, va començar el campi qui pugui per clavegueres i escletxes vàries.
