L’altra dia vaig anar al Palau de la Generalitat per assistir
a un homenatge institucional a Xavier Montsalvatge, de qui es compleix el
centenari.
Aquest honor, immerescut i extemporani, em va venir dels
amics L. Al ser la mare L. cosina germana del músic homenatjat, va ser
degudament informada de l’acte (per la família i altres) a l’ensems que devia
rebre, naturalment, una o més invitacions per poder ser-hi present. Per
obligacions familiars i el lògic escepticisme amb el que es veuen aquesta mena
de commemoracions a una certa edat (que a mesura que avança el segle va baixant
en picat), la mare va decidir no anar-hi, i en contuberni amb la N., la filla,
van tenir la gentilesa de proposar-me d’anar-hi al seu lloc, afegint-me així a
la companyia de la N. i possiblement d’algú més. Ens veiem poc i era una ocasió
ben escollida. Darrerament m’apunto força a tot. De fa un cert temps he
descobert que el temps passa tan ràpid que no tens quasi ni temps d’adonar-te
del que fas o deixes de fer, d’on ets i on no ets. Estàs en el lloc, en una
situació donada, i de seguida ja no hi ets: o la cosa ja ha passat, o tu t’has
desplaçat, amb celeritat sigil·losa, fora d’ella… Tant per tant, més val fer
que no fer (un resta de voluntarisme humanista?); com diu la dita francesa, mieux vaut de regretter que d’avoir des
regrets: més val lamentar quelcom que hem fet i que (ens) ha sortit
malament, que lamentar-se de no haver-ho fer. Dit això, la qüestió és poder-se
lamentar, esport internacional per excel.lència.
Feia anys que no anava al Palau. Hi vaig ser per primer cop
l’any 88 en una mena de congrés juvenil internacional. En Jordi Pujol estava en
plenitud de facultats i ens va hipnotitzar a tots amb els seus sil.logismes i
sentències, amb els seus dots de poliglota i la seva aura de Messies... Era
l’època en que ell mateix estava subjugat per la idea mig fantasiosa que
s’havia fet d’ell mateix. Parlava de quan Catalunya era important per fer la
guerra a França, de la seva amistat amb líders europeus, dels orígens carolingis
de Catalunya, del seu primerenc europeisme, etc. Amb falsa modèstia, li abellia
presentar-se vestit amb els grans atributs de l’estadista forjador de nacions,
però ja sabem la continuació: va resultar que el personatge real no va acabar de
créixer mai prou per ocupar tota l’amplada, tota la grandària de la condició
heroica. Era més mortal del que es pensava (finalment tot pecat consisteix o
passa per creure que som immortals). Per altra banda, es dóna la curiosa
circumstància de que l’any 90 vaig estar a punt d’entrar a treballar en el
servei de protocol del president Pujol; sort vaig tenir i va tenir el President
i el seu equip de que sorgís en paral.lel la possibilitat d’escampar la boira a
treballar a l’estranger. Passo pocs minuts al dia en la realitat compartida
pels altres; diguem que el meu protocol s’acaba a la punta de la meva
forquilla, per dir-ho gràficament i succinta.
Crec que era l’any 2000 quan vaig tornar “a Palau” un cop
més, aquest cop entrant per un accés lateral, una porta de servei. Va ser de la
mà d’un bon amic que hi treballava tot fent carrera política. Amb ma germana T.
ens preocupava que l’allau immigratòria passés olímpicament del català i vam
voler fer arribar la nostra preocupació a les instàncies pertinents. Se’ns va
escoltar (fins i tot va acudir el secretari del Govern), però a última hora ens
van tornar la pilota demanant-nos que els hi redactéssim una memòria de tot
allò... En aquells moments, recordo, a la Generalitat li preocupava més les
relacions amb el Vaticà que la tercera onada humana més gran després del
desbocament de Genghis Khan i tota la seva gent per les planúries d’Europa.
Sigui com sigui feia molts anys que no posava els peus al
Palau de la Generalitat, seu i símbol de l’autogovern català. Contra tot
pronòstic vaig arribar una mica abans que la N. i estava ja justificant-me
davant de la taula de control i filtre situada just passada la portalada
cotxera, quan em vaig trobar la M. Pagès, una amiga que és crítica musical i és
bona coneixedora del món cultural català. Amb la seva intercessió, i presentat
i passant pel seu acompanyant vaig poder entrar, ja que el meu nom no semblava
aparèixer enlloc (no sé si allò era la “taula d’incidències” que m’havia dit la
N. i a la que m’havia d’adreçar, però no n’hi havia d’altra). Molt probablement
s’hauria resolt el problema amb l’arribada imminent de la N., però era l’hora
en punt i em va semblar prudent i divertit aprofitar la facilitat proporcionada
per aquella coincidència amb la M. Les entrades i accessos a llocs restringits,
escollits, privilegiats sempre m’han causat una certa aprensió; sempre m’he
sentit com un intrús indocumentat a punt de ser descobert. Serà l’efecte de
tantes pel.lícules vistes amb perseguits i proscrits o la memòria aquesta que
diu que tenim de vides passades, el fet és que sempre he viscut el que podríem
anomenar “síndrome de la il.legalitat”. Un cop superada la barrera, la sensació
d’estar a punt de sentir al clatell, preferentment en alemany, un “Halt! Zeigen
Sie ihren Papieren” (Alt! Ensenyi la seva documentació) m’acompanya uns quants
metres, fins que em confonc i m’escapoleixo en la normalitat anònima.
Vam pujar les escales. A l’arribar a un lloc, i més si és en
el moment precís en que comença l’esdeveniment en qüestió, previst, un no es
fixa gaire en el que l’envolta. L’on situar-se, quin és l’ambient i el to
imperant, en què consisteix el programa (un no sempre n’ha tingut coneixement
previ o la paciència de prendre’n nota), etc. Tota aquest neguit i recerca fa
que no es fixi prou en el marc físic en el que es troba. Tot i així, per
aquella mirada segona, perifèrica, gairebé inconscient que tots tenim,
m’adonava de la magnificència gòtic-renaixentista de l’espai (volums, formes,
complements, ornamentació). Tot desprenia aquell subtil i solemne bon gust del
luxe antic. Arribats al primer pis s’obria a la nostra esquerra, per una gran
porta que donava a una mena de claustre, el Saló de Sant Jordi, que era on
anava a tenir lloc l’acte d’homenatge. Tret d’uns quants que buscaven o
dubtaven encara del lloc on seure, o que saludaven aquell o l’altre, la gran
majoria d’invitats ja eren allí asseguts. Si hagués de donar un color a la
petita massa humana congregada diria que era el blau marí, el color oficial,
institucional per excel.lència. Les dones segurament trencaven més que no pas
els homes aquesta tonalitat predominant, però tampoc massa. Jo m’hi havia sumat
(quasi per eliminació: l’única americana de temporada disponible era blava
fosca); sumant-t’hi uns pantalons grisos i uns sabates de pell girada marró
fosc em va semblar que encarnaria prou el funcionari uniformat sinó ideal.
Llàstima que portés barba de tres dies; quan s’havia presentat l’ocasió
d’afaitar-me havia cregut, erròniament, no tenir maquineta a mà, i més tard el
no pensar-hi i la mandra van fer la resta. Sospitava que me n’acabaria
penedint, com altres cops, però hi ha una certa i inevitable ceguera en el
tirar cap endavant, com els condemnats que segueixen la fila dels companys camí
del suplici (cal una voluntat de ferro per sortir del flux del temps, del fluir
marcat per la realitat).
Abans no fos massa tard, em va semblar oportú trucar a la N.
per avisar que ja era dins. Em va contestar dient que ja era a l’entrada. No
calia doncs donar més explicacions. Em trobava en una d’aquelles posicions una
mica incòmodes, entre dues obligades i benvingudes galanteries: esperar l’amiga
N. que estava al caure i no abandonar del tot la M. amb qui havia entrat com
acompanyant (que per altra banda donava
mostres de sobrada desimbolta, val a dir). Com els llocs encara lliures
quedaven concentrats en els laterals, va ser allí on, entre signes d’avís i
connivència i breus presentacions, ens vam situar tots tres. La M., arribada
primera, tenia un conegut a l’esquera i encara veia una part de l’espai frontal
cap on totes les mirades i totes les cadires estaven encarades. Jo era a la
seva dreta i tenia una massissa columna quadrada tapant-me gran part del
“prosceni”, la N. era a l’extrem de la renglera de cadires i també tenia poc
accés, i encara esbiaixat, a la taula, talment un altar allargat, des d’on
havien d’oficiar l’acte les personalitats escollides. Davant nostre teníem una
pantalla força gran en la que podíem seguir visualment la cosa. A Palau el
protocol encara funciona.
Un altaveu (algú amb un micròfon en algun racó, però semblava
una veu en off baixada de l’Olimp) va
anunciar l’arribada del President de la Generalitat. Tothom es va aixecar.
L’acompanyaven, entre d’altres, els que seurien amb ell a la taula esmentada
des d’on es presidiria l’acte. La veu en off
potser encara va dir alguna cosa sobre l’homenatge que s’anava a fer i, si
recordo bé, acte seguit es va poder veure per les pantalles un breu vídeo, amb fotos i fragments d’entrevista,
sobre la vida i l’activat creativa de Xavier Montsalvatge. Acabada la
introducció audiovisual, la veu en off va
anunciar la presa de paraula per part del primer dels oradors, dient-ne
nom i condició. Un dels asseguts a la taula (com de la Santa Cena però reduïda
a 5 comensals) es va aixecar i es va dirigir al faristol plantat a la banda
esquerra. Era un musicòleg, amb bigoti, de marsopa, d’haver estudiat tota la
vida i no haver fet mai mal a ningú. Em va sobtar que encara quedessin persones
així. Em recordava vagament el meu pare, si aquest s’hagués passat la vida en
una biblioteca. Tenia el rostre de l’aplicat i honest servidor de la cosa
pública, era més un símbol que un ésser viu. Europa s’estava desfent pels
quatre costats però encara quedaven persones serioses, preparades i de fiar. No
tot estava perdut. Després de fer una salutació al president, a la presidenta
del Parlament (la Núria Gispert: mai una dona s’havia assemblat tant al Boris
Karloff de La mòmia), als familiars
de l’homenatjat, als amics i assistents, va començar a desgranar, llegint d’un
plec de papers, el seu docte estudi biogràfic sobre en Xavier Montsalvatge.
Llegia prou bé i ràpid, i certament devia saber el que es deia, però es feia un
pell llarg, sobretot per als que no n’enteníem ni fava de la música serial (o
seriada), de Schöenberg o de l’avantguarda musical del primer terç del segle XX
(que sempre som i serem majoria –potser l’única majoria de la que he format i
formaré mai part-, també fins i tot en el cas que ens ocupa). Aplaudiments.
El
següent orador (o havia estat ell el primer? Sí, crec que va anar així, però
estarem d’acord que l’ordre dels factors no alterarà gaire el producte) va ser
el Conseller de Cultura, en Ferran Mascarell, que des de que ha abandonat els
socialistes no acabo de detestar amb la mateixa franquesa que abans. Cal ser
deslleial, caragirat per practicar un transfuguisme com el seu, però alhora em produeix una íntima satisfacció el pam de
nas que va fer als seus companys del PSC, ell que n’era un dels capitostos... Sé
que tota la seva vida és oportunisme i habilitat, però li atribueixo una
intel.ligència, que tal vegada no té, que me’l fa disculpable. Tanmateix,
filant més prim, potser el que ocorre és que intueixo que es tracta d’algú
temible, i ja se sap: hom sempre tendeix a veure les gràcies dels que són
temibles, congraciant-s’hi ni que sigui mentalment, prevenint així possibles
queixalades. Invisiblement, subreptíciament, la covardia fa hores extres i
senyala, amb exagerada anticipació preventiva, l’existència de perills sense
tenir en compte la distància que ens separa d’ells. En una certa dimensió de la
realitat, l’instint no té temps ni espai, és simplement universal.
