Aquests dies, com
tothom, he recordat la tragèdia ocorreguda fa un any al Japó: el terrible
tsunami i el subsegüent accident nuclear a la central de Fukushima. Uns vint
mil morts, crec recordar, i no sabrem mai quantes desenes de milers de persones
contaminades per radioactivitat (ni tampoc en quina mesura l’accident i les
seves conseqüències afectaran negativament a la salut dels organismes vius de la zona o de part o tot el planeta).
Sota el xoc de les
espantoses imatges que ens arribaven, vaig escriure el que segueix.
“He volgut descriure les
imatges esglaiadores que m’han arribat del tsunami al Japó, com per prendre
consciència, enregistrar la impressió que m’han causat... Ve a ser una mena de
síntesi, de breu poema en prosa de l’horror.
Aquella marabunda
monstruosa engolint camps cultivats i arrossegant cases, vehicles, ferralla i
fustam de tota mena!... Irrompent brutalment, salvatgement a tota velocitat
(50, 60 km/h ?) en les aigües plàcides d’un riu, en la pista d’un aeroport o en
les plantacions nítidament parcel.lades... Impressionant. Vaixells escampats
panxa enlaire, talment joguines maltractades, varis quilòmetres terra endins, i
fent costat a tota mena d’artefactes traginats per l’imparable torrent marítim:
habitatges de fusta, cotxes, tanques publicitàries, pals elèctrics, restes
inextricables de múltiples i variades destrosses... la vívida imatge del caos
absolut.
Automòbils mirant de
fugir, amb desesperació entre inconscient i precipitada, per carreteres encara
transitables. Aquells camioners dalt d’un terraplè-pont que veuen (i senten!),
terroritzats, com s’arremolina als seus peus “la bèstia”, i, rugint, puja
impetuosament de nivell... sense que la filmació, que es talla, et permeti
saber si el desnivell de que gaudeixen era, vas ser suficient per salvar-los...
Per a mi la imatge perfecte, en termes apocalíptics, és aquella en la que es
veuen cases de fusta en flames... i en moviment!, endutes per la marea enmig
d’un agregat catastròfic d’altres cases que avancen, giravolten, s’encallen
entre elles (talment uns autos de xoc impassiblement suïcides) o simplement són
esbotzades i empassades per la força desfermada d’unes negrenques aigües
fastigoses.
Ho portava a dins des
d’ahir o abans d’ahir, i volia, necessitava compartir-ho. Gràcies per deixar-me
abusar de la vostra atenció.”
Eren paraules de fa un
any. Suposo que les tornaria a escriure gairebé igual. Davant de l’enormitat de
la cosa em vaig refugiar en el llenguatge. La paraula com a pantalla, filtre:
conjur, exorcisme... Humanitzar l’inhumà, l’inhumanitzable. Assimilar –tot
mantenint una distància- el que és simplement inacceptable, intractable. Fer
apressadament, com les aranyes amb les seves víctimes, un embolcall que
permetés sinó entendre, sí mirar de front el que no té nom, l’immund; mirar-ho
i memoritzar-ho. Donant forma no edulcora; fent comprensible no confereix
bellesa al que no en té? En quina mesura no es tracta d’una traïció, d’una
adulteració? Per altra banda, pot la paraula donar compte, transmetre sense
operar una caricatura, una simplificació, una banalització del que descriu? No
queda clar. La poesia, tal vegada.
I després, el camp de
batalla, l’exposició als quatre vents de l’abjecta labor realitzada per la
inundació, la invasió marina: empenta abraonada i escandalosa en el seu flux
d’anada, arrossegament lent i insidiós en el seu reflux de tornada, en la
ressaca. Prou irresistible, poderós, imperiós per crear, en minuts, poques
hores o escassos dies, el panorama d’una devastadora guerra de mesos o anys.
Suposant que es pugui i
es vulgui abstraure de l’espectacle de la destrucció tot el dolor humà que
comporta aquesta, se m'acut (fent-me eco d’una idea que no és meva, però que
faig meva aquí), que per la qualitat de la runa que deixa una destrossa
d’aquesta magnitud, podem ponderar, avaluar el nivell estètic (i, per
concomitància o correlació, ecològic) assolit per la civilització en qüestió.
Veient la immensa lletjor dels enderrocs i vestigis de tot un univers
d’objectes i d’edificis arrasats, podem calibrar la bellesa que tot aquell
conjunt tenia quan estava sencer i coherentment distribuït. La bellesa, no és,
no es pot basar sols en la superfície, en l’aparença: ha de ser constitutiva, orgànica,
integral. Japó ens ha ensenyat com n'és de lleig el nostre món industrial, com
n'és de lletja la “matèria”, els materials, amb la que construïm la nostra
realitat.
Respecte
a la catàstrofe nuclear (les desgràcies mai venen soles o tota situació tràgica
és susceptible d’empitjorar), dubto molt de que haguem après res, de que la
Humanitat, o si més no els seus dirigents, hagi après cap lliçó i estigui
veritablement decidida a canviar les coses. S’ha parlat molt de deixar de
construir centrals nuclears, de no allargar sota cap concepte el seu cicle de
vida útil, d’accelerar el seu desmantellar-ne, etc., però tot fa pensar que són
paraules, intencions que el vent s’endurà: la força de la inèrcia, com la de
l’aigua, és molt gran. Hi ha molts diners en, i també molts interessos. Com,
per alguns països, la qüestió de la independència energètica.
Voldrà,
per exemple França, que ha fet de les centrals nuclears el pilar de la seva
autosuficiència energètica, renunciar a la quasi seixantena de centrals que té
en el seu territori? Sembla que no. O el que és el mateix: en quin termini (de
quantes dècades parlem)? A canvi de quin grau de control a l’exterior de fonts
d’energia alternatives a la nuclear? Tot fa pensar que la lògica estatal
comportarà i imposarà unes condicions que seran tot menys lleugeres per a la
llibertat i la salut dels habitants del planeta. Quin preu haurem de pagar per
la fusió nuclear o les energies alternatives (geotèrmica, mareomotriu, eòlica,
solar...)? Es desenvoluparan i implantaran de forma (a una escala i amb uns
objectius raonables) que ens puguem realment salvar, o ho farà de manera que
ens, seguint la seva particularment modalitat, ens enfonsem un cop més en la
històrica fatalitat de la destrucció natural, del negoci monopolístic, de
l’excés per a uns i la penúria per a uns altres? Està per veure, però
l’escepticisme és de rigor.
És
palès que l’ésser humà té un “problema” amb l’energia. O és escassa, o és cara
o és perillosa, o dues o les tres coses al mateix temps. Per obtenir-ne, des
del principi dels temps, ha calgut l’esforç, l’ús de la força: treball i
violència. I tanmateix, fa més d’un segle, el físic i inventor Nikola Tesla va
descobrir l’energia lliure o del punt zero: energia produïda a través de la
repulsió magnètica dels imams, cosa que produeix un moviment perpetu, és a dir,
una font energètica abundant, neta i infinita (sempre que existeixin camps
magnètics). Que no n’hagi explotat aquesta font d’energia és un misteri... o no:
més aviat cap.
