Reiki

Ahir vaig fer una primera sessió de reiki (en el passat havia fet alguna prova aïllada i d'emergència, mai res sistemàtic). Com fa una setmana tenia una crisi d’acúfens (crisi que ara ja m’ha passat), havia vençut la mandra i havia demanat hora en un centre d’aquests que proliferen a Gràcia. Tot i ara ja em torno a trobar  moderadament bé (que no és altra cosa que sentir-se, estar “més fort” que el tinnitus), no vaig voler anul.lar la sessió. Cortesia, superstició o inversió a mig i llarg termini. Una mica de tot: "give peace a chance"...

Vaig arribar uns quinze minuts abans, a veure si podíem començar anticipadament per tal de poder arribar a temps a la classe de ioga; no havia calculat bé la cosa, i em trobava amb un lleu encavallament d'horaris. Sí, després de quasi un any sense fer-ne, he reprès, amb gran satisfacció, el ioga. Va resultar, però, que el centre era tancat. Es diu Anandi, i està situat al carrer Mare de Déu dels Desemparats, entre Travessera i la Plaça de la Revolució de 1868; una molt bona situació, molt cèntric a Gràcia i per tant a Barcelona en general: epicentre perfecte d’un atac amb bomba atòmica.

Em vaig distreure veient els passants; s’aprèn molt de la condició humana: cada persona és un llibre; només que visquéssim 50 o 100 anys més de l’habitual ens podríem graduar tots en psicologia; per a mi, que arribaríem fins i tot a endevinar el nom de cadascú. El nombre de tipus humans és limitat (unes quantes dotzenes), tot obeeix a un gran disseny, a unes lleis que es repeteixen; llàstima que ens morim abans de poder completar l'estudi. Em distreia amb això, però com el pragmatisme no em deixa de petja, com em persegueix sempre el neguit de la utilitat, vaig aprofitar el temps mort per fer una breu escapada al mercat allà a tocar, a comprar pomes Royal Gala a la parada ecològica (si ho és realment, perquè tot té un aspecte tan exuberant que fa dubtar; però els preus sí que ho són d’ecològics: ens refiarem d'aquesta prova). La porten un parell de pakistanesos (o quelcom del gènere: de lluny tot sembla igual, i allà, com aquí antany, 100 km amunt o avall són una distància suficient per passar de ser festejat a que et treguin els ulls, o potser ja no), diligents: n'hi ha un cepat i un pèl seriós (a uns llum del “Què voldràs, reina?”), però correcte, i un altre més jovenet i rialler. Segurament els únics pakistanesos ecològics (de biològics n’hi ha més) de Barcelona; tot plegat simpàticament sospitós.

Passaven ja uns 7 minuts de l’hora quan ha arribat una noia vestida amb una rica suma d’estils no occidentals; no gaire alta, morena de cabells llargs recollits en un mocador. Es va excusar dient que havia perdut l’autobús i que pel que es veia la seva assistenta també arribava tard. Va ser dir-ho i veure aparèixer una noia que trotava cap a nosaltres amb un atabalat somrís.

Havia entrat potser un cop o dos al centre aquest Anandi. De fet és tenda i centre alhora. S’ho ha muntat bé la noia (que es fa dir igual que la tenda: el nom d’una deessa hindú, si ho vaig entendre bé). Després de fer-me esperar uns breus minuts a la part de la botiga (prou agradable: llibres, un quadre de l’Amma que es venia per 525€, bossetes d’encens virolades (o bigarrades: diria que l’estètica hindú – sigui de la Índia o de l’hinduisme, no sabríem discriminar una cosa de l’altre - tendeix a abusar de la diversitat de colors), roba, penjolls, amulets, etc.

Abans d’entrar a la sala on et canvien la vida (o s’intenta) m’ha fet descalçar-me. Aquests llocs solen tenir el terra de parquet i no volen que els hi ratllis; poder anar descalç sobre un terra de fusta és un plaer relativament democràtic; s’agraeix. S’ha de dir que en general aquesta mena de centres solen ser acollidors: l’altra cara de l’oficina, del despatx carregat de ions positius (que ja sabem que són els negatius), d’ofimàtica, informàtica, telemàtica i si et descuides també més matemàtica de la saludable. Et mous en un àmbit favorable, per això pagues. Estar malalt és una mica estar de vacances: no haver de fer res, poder descarregar el pes de la teva existència en un altre, alliberar-te momentàniament de tota responsabilitat... Meravellós; llàstima que és breu i imperfecte: has de voler sanar, has de seguir pautes i indicacions, has de posar, sempre i més, l’empipadora voluntat... Això dels deures no s’acaba mai. És llei de vida.

La noia, molt trempada, et fa passar en una sala que dóna a una mena de pati interior amb plantes (o és el que em va semblar). Hi ha una tauleta i dues cadires. Quan li dic que em dedico a la traducció, em diu que s’imaginava que el meu cas estava relacionat amb la comunicació (xacra de la gola). Abans ja de que conèixer-me personalment havia tingut com una intuïció... Em va fent preguntes i jo responc el millor que sé. Dades personals, qui problema, estat d’ànim... Anota en un full blanc les coses que considera cabdals. No em vaig amagar de dir-li que tinc la vida emotiva sota mínims, i que aquesta seria segurament l’explicació del que em passa. També vaig contar més coses. És un fet que quan estic amb energia sóc d’un extravertit arriscat; em pregunto si no he patit tota la vida d’una certa bipolaritat...

L’Anandi em va desplegant tot el seu saber per tal de que em situï. Ja de petita es va adonar que tenia uns poders especials, no li va donar importància fins que aquests se li van anar imposant, reclamant que es posés al seu servei. Era una guia d’ànimes. Va sortir que havia fet filosofia, em va dir que ella havia estudiat metafísica. Veia dues vessants en el meu problema, la negació a sentir certes coses (un bloqueig: d’acord, bastant evident) i l’atracció d’energies negatives (ostres, només falta això...).

Si el problema era a l’orella esquerra és que tenia la part femenina garratibada: d’acord (afortunadament no es va parlar de la masculina). Va treure el tema de les vides passades, de la memòria de l’ànima i aquestes coses. Em va dir que jo havia firmat un contracte en el que havia escollit tenir els pares, la família, les circumstàncies que eren les meves, per tal de superar certes coses. Que era en virtut d’aquest mateix contracte que havia aterrat al centre Anandi; ho va dir amb mitja rialla, tot i així semblava que no era només broma: i pensant-ho bé, perquè els contractes interplanetaris no haurien de ser més detallats que els nostres? On és dit que la lletra petita és una exclusivitat terrestre i mortal?  Tenia una missió que acomplir amb mi mateix. Deia que segurament m’aniria molt bé una teràpia anomenada regressiva, però que el reiki ja em podia ajudar molt. Havíem de treballar el xacra de l’ull (em va sobtar una mica perquè la vista és l’únic sentit que tinc realment desenvolupat, però ja potser que hi vegi borrós, un no sap mai), d’obrir-lo. Em va demanar la meva col.laboració: havia de posar intenció... Calia proposar-se de fer un mínim de 4 sessions.

Avui començaríem per netejar l’aura, “perquè el reiki pugui entrar”... Vam parlar un moment de religió: ella creia en Jesús, però sols com a ésser humà: algú que tenia els xacres oberts. No creia en la religió, que negava i encorsetava: la Bíblia havia omès ensenyances de Jesús, com la de buscar un mateix, sense intermediació, la comunió amb Déu. Vaig protestar una mica, però m’hi vaig acabar congraciant tan bon punt ho vaig veure i definir com a “anarquisme espiritual”, formula que no va despertar cap eco particularment favorable en la meva interlocutora... Ho vaig atribuir tant a la connotació  a cops negativa del mot “anarquia”: hauria hagut de parlar de llibertarisme, que no existeix o acratisme, que sembla que tampoc?, com al fet de que és un producte molt massa típicament català per ser assimilat fàcilment pels de fora (en aquell moment creia tenir al davant una noia sudamericana, tot i que la seva cara no particularment d’allà; ho pressuposava per automatisme, per idea preconcebuda). L’Anandi em veia amb molt per donar (esperem que no sigui de la butxaca), amb molt de cor (potser sí, però de moment sembla que hagi marxat  a buscar tabac al continent del costat). Tot el que em deia ja ho he sentit, escoltat, amb les seves variants, altres vegades; és com una lletania coneguda i agradosa, encara que sols sigui per lo estrambòtic que té. El maco és que ho deia tot amb uns ulls brillants i rodons, un gran somriure, amorosament. Semblava creure-s’ho i encomana el seu convenciment; respirava tota ella una mena de sinceritat joiosa i amable. Era catalana de pares andalusos (Sevilla i Córdoba) i parlava un català prou correcte. Em va semblar que venia a tomb dir-li que  marxava uns dies a Granada i a Ronda, i em va dir que no havia estat mai a Granada; em va semblar curiós.

Acabat l’interrogatori em va fer estirar en una llitera d’aquestes d’osteòpata. Va ser llavors que vaig veure la tela que presidia el pany de paret perpendicular a la llitera: el gran déu elefant. La grandària de la figura elefantina de l’estampat, i lo exòtic de la cosa, em fan fer somriure: m’anava a posar sota els auspicis d’un déu ja no antropomòrfic, sinó directament zoomòrfic... Déu n’hi do. Em va dir el nom, i que tothom es pensava que era un Déu masculí però que en realitat era femení. Ja m’estava bé: una elefanta m’entendrà com ningú. Em va demanar que tanqués els ulls, que respirés profundament, que m’imaginés que era dins una bombolla de color violeta... Va cremar unes herbes tot al voltant del cos, i després ho va rematar encara amb un esprai també d’essències d’herbes. No s’estava malament. Em va posar un ma sobre el cor una estona. Era agradable. Música còsmica de fons... Recordo també que em va com massejar molt lleument el cap o potser només els cabells. Però el que em va sobtar més va ser que posant-me una mà i una altra davant de sengles orelles, i vaig notar com una vibració, com el soroll d’un eco, d’una descàrrega elèctrica que es repetia. Vaig dubtar de que no fos l’aparell de música, però sonava molt a prop, i la l’orella dreta no notava res...

Per acabar em va demanar que m’imaginés un tub de llum de color violeta que entrés pel cap des de dalt (a través del xacra situat a la coroneta, doncs) i que visualitzés com aquest raig de llum em sortia per les dues orelles. Aquest seria l’exercici que hauria de repetir a casa diàriament. S’havia acabat. Hi havia algú esperant i em va pregar que marxés. Abans, però, vam tenir un petit debat sobre cromatisme: recordant-me lo de l’exercici, em va dir que el color “violeta” era el color de l’espiritualitat (o alguna cosa així), i tot dient-ho va assenyalar la paret, pintada d’un lila espaterrant. Li vaig dir que per a mi el violeta era més vermellós, com el color d’un dels coixins que tenia apilats en una cadira. Em va dir que allò era magenta... Em vaig quedar amb el dubte i el deure encara d’esbrinar un antic dubte de pròxim parentiu: com és el malva? Pot ser que sigui un rosa-carbassa com me l’imagino o és una altra cosa? Tot un tema els colors; sempre m’han fascinat: els noms, els matisos... Hi ha res més somiejador que una carta de colors? Passa, però, que els fabricants d'articles de consum, els molt putes, s'ho saben i et venen un mateix producte amb diferents colors: jerseis, salses, plats, tovalloles... Tota una declinació amb la que t'atrapen en la incapacitat d'escollir i acabes comprant més del que et cal: ni te n'adones però estàs comprant el color! Quelcom quasi immaterial i que hauria de ser de franc sent com és natural i per tant de tothom... La vida és un parany.

Ens vam acomiadar, la noia va voler que fos amb una abraçada. Molt bé. Servint-se per a ella o per a algú altre (la clienta: o s'ha de dir pacient?) encara va tenir el gest d'oferir-me un vas d'aigua d'una garrafa. Vaig acceptar; amortitzava així una mica més el cop. La secretària-assistenta-dependenta em va donar hora, vaig pagar i vaig veure que tenia encara temps d’arribar a classe de ioga (la sessió de reiki havia de ser d’una hora i mitja i en prou feines havia estat d’una hora, però això del lila m’havia agradat. Marxava content i més gracienc que mai.