Et poses a la cua: el fred
(mental) no se t’ha passat, t’imagines els dies de pluja i fred, l’aigua lliscant,
escolant-se a l’interior del vestíbul per sota els vidres, o pitjor, un dia
d’aglomeració en que t’has d’esperar a fora a que la gent vagi encabint-se cap
a dins i t’estàs a la intempèrie, sense la més mínima marquesina o ràfec que et
resguardi (el mini sortint que hi ha, que deu amagar les reixes per defensar
els vidres del fàcil rompiment) és clarament insuficient; ja et veus amb el
paraigües, si no l’has oblidat, a peu de façana, sota la paret de ciment i
alguna altra superfície igualment trista que defineix, dibuixa i dona cos al
nou espai, a la nova casa del 7è art, talment estiguessis en una protesta
obrera en una fàbrica d’un perdut polígon d’un oblidat extraradi. Encantador.
Pagues i tens la primera doble
alegria de la vesprada: les entrades de talonari de l’any 2011 són
bescanviables fins al 30 de juny (me’n queden encara un parell o tres, tal
vegada passades al nebot J.) i amb carnet de biblioteca municipal et beneficies
d’un descompte i l’entrada et surt a 2€. Més val això que res. La nostra vida
barcelonina ja quasi sols està feta de premis de consolació i de mals menors, i
més que ho serà en el futur. Segueixes els altres usuaris o l’acompanyant i et
trobes davant d’un empleat que sols et demana que ensenyis l’entrada (ni
l’estripa, ni la composta, ni res: vull creure que és una mesura provisional) i
et trobes davant d’unes escales mecàniques. Vens del metro i pensaves que
s’havia acabat lo dels “escalators”, que diuen en anglès, però no. Per no
deprimir-te més ja t’ho prens en conya i ho comentes jocosament amb l’amic (que
per cert no era altre que l’Adolf, la persona més assídua a la filmoteca dels últims 30 anys,
després d’en Brossa; l’acompanyava el seu fill petit:
quin món li espera, pobret).
Al final del segon tram et trobes un nou obstacle
en forma de comporta baixa (potser l’únic element ben parit de tota la
filmoteca: barrera de vidre i pas delimitat per unes parets metàl.liques
d’alumini polit –amb aquella pàtina un deix daurada- amb caires arrodonits) i
un vell conegut, el nano de l’entrada de l’antiga filmoteca de l’Avinguda
Sarrià que t’indica que has de posar l’entrada sobre el quadrat de vidre
vermellenc del visor. El saludes i estàs a punt de fer-li un comentari, però
calles perquè no pots dir res positiu i dir quelcom negatiu pot caure malament
i tampoc ajuda gaire. Et preguntes què serà d’ell, ja que d’aquí unes setmanes
o mesos tothom sabrà lo del visor i la seva indicació serà més que sobrera.
Confiem que el reciclin en tasques de manteniment i conservació: el progrés
avança i no necessita ningú.
Desembarques a la gran sala
(n’hi ha una segona, que serà per a una altra ocasió) i el sord i íntim martiri
continua el seu curs. La sala és gran, no hi ha res a dir, es podria fins i tot
dir que les proporcions són les justes, entre poc i massa. El problema no és
aquest, el problema és tot el que respira. Moqueta grisa, butaques negres,
paret dretana amb superfície ondulada (com d’estudi de gravació o així) també
negra, paret esquerrana de ciment (i encara sort que és color gris perla i no
gris marengo) i tot una pa de paret amb un recobriment de fusta en forma de
llistons verticals amb intervals d’escassos centímetres, com una reixa fixa a
la paret: no sempre les coses han de tenir sentit per a ser maques, però en
aquest cas ni té sentit ni desprèn cap sensació de bellesa; es manté en el
nivell de la cosa insulsa, de la inanitat costosa (sent tanmateix, el
revestiment aquest, una de les marques de la casa: te’l vas trobant a diferents
indrets, potser fins i tot a l’exterior, ara no ho sé del cert). El sostre és
tot de reixetes de color, un cop més, negre.
En quant a la pantalla, et
pareix, la veus petita, massa estreta en proporció a la sala (que deu fer els
seus bons 50m per 20m). El sostre és tot de reixetes, un cop més, de color
negre. Els cortinatges la sobrepassen lateralment; penses que quan comenci la
sessió es correran i apareixerà una pantalla més apaïsada. Busques un lloc,
aquí no hi ha corredor longitudinal central i per tant has de molestar un
nombre més gran de persones si cerques una posició central (a l’antiga
filmoteca sempre em situava en seients donant al corredor, molt indicat pels
que tenim les cames llargues, i pels que volem mirar les coses centradament; no
cal dir que és igualment convenient per si la peli és soporífera o altrament
inaguantable i et decideixes a fugir). Mentre esculls el teu lloc veus, a l’extrem
esquerra de la filera del corredor transversal (aquest sí que existeix), una
butaca vermella amb una placa del Círculo de Lectores reten homenatge a Joan
Brossa, l’indefallent espectador; recordes haver vist una cosa semblant a l’antiga
seu. En Brossa cau bé, però més de tretze anys després del seu traspàs, hi ha un
punt d’absurd totemisme, de ridícula mitomania en voler conservar d’aquesta
manera la seva memòria, i més quan tot el conjunt de la nova seu de la
Filmoteca és una negació primmirada de l’univers que en Brossa va mirar de dir
i salvar amb la seva poesia visual. Un altre signe dels nostres temps: primer et
liquiden i després fan merchandising amb la teva calavera.
Un cop assegut estudies el marc,
auscultes les teves sensacions. La cosa no fa més que confirmar-se i
agreujar-se. Només sabies que seria un espai cúbic sense fantasies, però no t’esperaves
uns colors, una ambientació així (la candidesa d’un no té límits). La
combinació del teló de color violeta amb el negre predominant et fan sentir
incòmode, transmeten un sentiment lúgubre, sinistre, malsà; no pots evitar de
pensar en aquells nois i noies d’estètica “gòtica”, esquàlids, pàl·lids,
vestits amb roba negra cenyida, i portant al damunt tota la iconografia “No
future” que s’ha inventat: piercing, maquillatge mortuori, cadenes, tatuatges,
cabells mig rapats d’una banda i llargs i llisos de l’altra... i tall de venes,
per poc que la cosa es torci més del compte. Una llum zenital difusament
blanquinosa acaba de donar la nota. Hom es creuria a punt d’assistir a una
performance de Marylin Manson i la seva troupe de zombies, i no al cor de la consciència
cinèfila del país, al sacrosant temple de la cinematografia amb C majúscula, al
tabernacle de la reserva "virtual" d’Occident... L’altra sala, crec que més
petita, inverteix els colors: violeta per a les butaques, i cortina negra; pel que
fa a les parets i sostre, ni idea, però molt serà que pugui salvar el malestar
cromàtic imperant ja aconseguit d’aquesta faiçó... En fi, el desgavell, la
descomposició s’han apoderat de tot, aviat no quedaran reductes de salut
mental. Ens hem d’anar preparant. L’exili interior no ha fet més que començar.
Comença la sessió; per fi podré
evadir-me una estona del real, començant per mi mateix i els meus mals físics i
mentals. Veus que el teló no es corre: és el que hi ha. The Man Who Shot Liberty Valance, John Ford, 1962. Ja no saps si l’has
vas veure de petit a la tele, en aquelles inoblidables sessions de tarda o nit
davant del televisor. En John Wayne i en James Stewart mai m’han fet el pes
(sobretot el segon), però tenen ofici i són mitjanament convincents. És un Far West d’aquells que retrata el
naixement d’una nació: com la democràcia i el dret s’acaben imposant a la
violència del masclisme de les pistoles: ramaders contra grangers, passat
contra futur, genets contra usuaris del ferrocarril (van despatxar els indis
plegats, però ara sorgeix una nova discòrdia; l’eterna roda de la vida...). Té
alguns moments interessants, com quan en Wayne cala foc a casa seva (una de les
3 ó 4 coses realment interessants, extraordinàries que es poden fer en aquesta
vida), o la figura de l’editor-redactor-periodista-tipògraf-borratxí que entre
glopada i glopada d’alcohol defensa la civilització de la lletra impresa i la
paraula discursiva enmig de la força bruta de les xurriaques, els esperons i els
gallets d’arma de foc. El dolent és potent: un Lee Marvin amb mala llet i sarcasme
vitriòlics; secundat per un sàdic que no para de riure i un Lee Van Cleef que
descobrim en un paper de pistoler malvat anterior als que el consagrarien uns anys més tard.
S’acaba la cosa i vas sortint sense
saber encara massa per on (té un punt laberíntic tot el conjunt). Acabes en un
ascensor on diu que hi caben 14 persones (seran adolescents anorèxics, perquè
som 7 ó 8 i anem ja estrets). L’amic em diu que agafant l’ascensor m’he privat
de veure les escales. Faig marxa enrere i veig una llarga escala, sense
recolzes, d’una cinquantena llarga de graons, amb breus replans; em ve el cap les
escales de l’interior de les piràmides o, forçant la comparació, la de Mauthausen.
Comentem amb l’amic Adolf el sense sentit de fer-te baixar amb escala mecànica i
fer-te pujar amb escala d’esglaons. Coses dels pressupostos i de la lògica
mental actuals, ves.
Sortim i decidim tirar cap al
Paral.lel. Em quedo uns moments contemplant el potent sortint que havia vist a
l’arribar. Ara sóc al davant, sota seu. Sembla una zona de càrrega i
descàrrega; hom s’imagina perfectament una grua d’aquelles que vam amb rails
penjades del sostre, carregant de ferralla o d’alguna altra material voluminós
un camió aparcat a sota. Tota la paret lateral recoberta d’unes reixes de ferro
vermellós que no saps de què cony serveixen o què carai poden aportar o
representar: si és decoratiu s’ho podien estalviar; si té alguna utilitat, el
seu disseny és be peregrí. Penses en la pasta que ha costat mantenir tota
aquella massa (moltes tones) mig suspesa a l’aire (i, com dèiem, talment un
esperó propulsant-se contra les cases circumdants). L’arquitecte va fer
càlculs, però ho devia rematar un enginyer. L’arquitectura fagocitada per l’anàlisi
de resistència dels materials. Sembla que és una supeditació a l’ordre del dia
i que va a més. Altament tranquil.litzador: l’individu tractat com a mercaderia.
Ha arribat el futur, no siguem esquerps i donem-li la benvinguda.
Ja tenim un exemple més del
resultat de 10.000 anys d’història, de 10.000 anys d’estudiar i treballar la forma,
la bellesa, l’adequació de la matèria a les necessitats humanes. Tot els
esforços i patiments humans al llarg de milers d’anys es veuen finalment recompensats
i sublimats: ha arribat l’arquitectura institucional, l’arquitectura internacional. Per fi. Fins ara no es podia viure,
però ara, quin descans, tot anirà com una seda. Com podien suportar l’existència
els nostres antecessors? Plorar o riure?
Abans d’enfilar decididament
Sant Pau i canviar de panorama visual tinc una darrera visió que resumeix prou
bé, al.legòricament, tota la nostra època: en un dels angles de la filmoteca,
sota la protuberància de búnquer descrita, una noia de vida alegra (és una
manera de parlar) havia pres posicions: la natura venjant-se, recuperant, a la
seva manera, l’espai perdut...
