El fill de Hitler no era el meu pare

Fa poc va sortir una notícia que no podia fascinar-me, cridar-me més l’atenció. S’ha descobert (o més aviat publicitat) que Hitler va tenir un fill.  Va ser durant la Primera Guerra Mundial. Era l’any 1917 i en Hitler era al nord-est de França, acantonat amb el seu regiment al poble de Seboncourt, prop de Lille. A la guerra, a vegades, la inactivitat és la tònica general i cadascú fa el que pot amb el temps lliure (lleure per a uns i avorriment per a uns altres, segons els recursos de cadascú). Sigui com sigui en Hitler estava de permís i la seva afició era dibuixar (segurament paisatges, que era més lo seu). Resulta, segons conta la notícia, que Charlotte Lobjoie, una noia pagesa de 16 anys del poble, un dia que segava un camp el va veure en plena activitat i s’hi va atansar. Així va néixer una relació que donaria fruit nou mesos més tard en la forma i figura de Jean-Marie.

Sembla que durant tot el festeig el soldat es comportava d’una manera estranya. Li agradava passejar, i “inspirat per la natura, pronunciava discursos en veu alta fent com si es dirigís a un públic imaginari”, va dir, anys més tard, la Charlotte Lobjoie, de l'estrany caporal. Ens l’imaginem perfectament: adreçant-se als arbres i als ocells com si fos a l’opera de Linz i li toqués fer de Lohengrin... Si el deliri no hagués portat al bany de sang hi hauria quelcom de commovedor en aquest patetisme messiànic. La guerra es va acabar i Hitler, havent combatut amb entusiasme i havent perdut un testicle, va tornar a Alemanya (per seguir fent la guerra a la seva manera). La jove mare va pujar el noi tota sola. Ser mare soltera ja devia ser prou dur, però haver tingut un fill amb un “boche” agreujava molt el cas. El fill, coses de l’antropologia, va ser ràpidament estigmatitzat i martiritzat per la seva condició de fill d’un enemic. Davant d’aquest panorama la mare va acabar donant-lo en adopció a una família anomenada Loret.

Arriba la Segona Guerra Mundial, i en Jean-Marie s’allista per lluitar contra els alemanys. El destinen a la Línia Maginot (que va costar un dineral i no va servir absolutament per a res), i després de la desfeta de l’exèrcit francès (que no va aguantar ni cinc setmanes), en Jean-Marie s’acaba incorporant a la Resistència amb el nom en clau de “Clément”.

A començaments dels anys 50, poc abans de morir, la seva mare (la notícia no ho especifica, però presumint que es tracta de la biològica i no l'adoptiva) li confessa tot. "Hi estava predestinada", li va arribar a dir, potser a tall d'excusa. Naturalment el xoc és tremend; com si a un li diguessin que en realitat és fill del Papa de Roma o una cosa així. Per evitar que la revelació bomba no el sumeixi en una depressió (probablement irreversible: com es pot pair ser el fill del major assassí de la Història?), en Jean-Marie es va enterrar en vida en la feina: sense vacances, sense distraccions (més tard diria que en vint anys no havia anat ni una sola vegada al cinema).

Però una cosa així no et deixa tranquil, no s’oblida en cap de les accepcions del verb oblidar. A mesura que passaven els anys en Jean-Marie Loret anava aplegant més i més proves que confirmaven la seva sentència. Un estudi grafològic va demostrar que tenia la mateixa lletra que Hitler... que el seu pare. Les fotografies d’ambdós mostraven trets comuns. A les golfes de la casa materna hi va trobar pintures amb la firma del Führer, així com papers de la Wehrmacht que provaven que la senyora Lobjoie va rebre sobres amb diners durant la Segona Guerra Mundial.

En Jean-Marie no va poder més i va buscar un advocat: pitjor que ser fill de Hitler és sospitar-ho però no estar-ne segur del tot (és com lo dels desapareguts: és millor saber que la persona desapareguda és finalment morta que no viure permanentment, indefinidament amb el dubte). Es va decidir a exorcitzar el seu passat. Va ser l’advocat François Gibaut qui es va fer càrrec del cas. Encara recorda la primera conversa amb el Sr. Loret: “Senyor, sóc fill d’Adolf Hitler. Digui’m què he de fer!”. Suposem que l’advocat es va quedar de pedra. Com si el client li hagués dit que la seva dona acabava de parir un ximpanzé, o que el seu fill de 5 anys havia, de cop i volta, començat a parlar l’arameu i a escriure en jeroglífics. Bé, potser més fort i tot; en tot cas, és incomparablement desconcertant, ja que la convergència de nivells de realitat de diferent ordre és d’una força i una intensitat descomunal: tenir davant teu el fill d’un personatge que de tan històric és quasi irreal, ha de ser una experiència trasbalsadora. Hi veig un component surrealista en aquests salts de pla perceptiu, en aquest joc entre diferents estrats representatius del real. És un Ceci n’est pas une pipe elevat a una potència astronòmica.

En Jean-Marie Loret, que, francament, un no pot més que apreciar i compadir, va morir l’any 1985 sense haver pogut certificar a efectes legals la identitat del seu progenitor. Carbonitzat com va quedar en Hitler no es veu massa com es podia fer la prova de l’ADN, en efecte. Ignorem aquí i ara en què consistien les anàlisis biològiques fetes amb anterioritat i que abonaven la tesi de paternitat del Reichs Führer.

Es pot, tal vegada, treure l’entrellat de la qüestió llegint el monogràfic que dedica al tema el setmanari Le Point. Aquesta revista afirma que tot és verídic, que les proves s’ha pogut finalment autentificar. Això obriria la possibilitat perquè la família Loret es rescabali, ni que sigui ínfimament, de tot el patiment, de tota la vergonya, de la culpabilització i l’autopersecució que en Jean-Marie Loret va endurar al llarg de la seva vida. Segons l’advocat François Gibaut, els fills de Loret podrien reclamar amb tota justícia el cobrament dels drets d’autor de Mein Kampf, el célebre (i únic) llibre de l’avi Hitler. Dit això, que em sembla molt bé, no puc estar-me de dir que em sembla admirable que arribés a tenir fills: no temia que li sortissin rèpliques en miniatura del seu pare, fent la salutació romana ja en el moment de néixer, vestit de SA, amb bigotet i vociferant Sieg Heil? Sembla que no. Pel que fa a l’obra, i sigui dit de passada, és força indigesta, pel que he llegit d’ella: un poti-poti d’història vuitcentista i d’antropologia elemental passades pel filtre de la psicologia matussera d’una ment desequilibrada, tot en un estil ben atropellat i incoherent; amb algunes, escasses, intuïcions fulgurants. 

Bé, fins aquí les dades de la notícia. Ara divaguem una mica.

Sempre m’ha costat odiar, detestar Hitler. La raó és molt senzilla: sempre he vist, entrevist en ell al meu pare, l’un sent el sòsia de l’altre. Quan tens aquesta familiaritat amb algú costa molt negar tot el que s’hi assembla: veus, coneixes els ressorts, els plecs, els detalls de la seva humanitat i se’t fa difícil esborrar-ho d’una manotada. Ja de ben jovenet vaig intuir que hi havia com un fil conductor que unia els dos personatges. La semblança era notable, tot i que el meu pare no tenia una rostre tan ample, amb faccions potser més britàniques, però era més una qüestió de fons, un tema de sensibilitat, una indefinida idiosincràsia compartida, una afinitat amagada i subtil, però certa. No hi havia dubte, hi havia una humanitat en comú... Era quelcom difícil de copsar i encara més d’explanar, però existia, era allí.

Que el meu pare, com tanta gent dels anys 40, val a dir, portés bigoti hitlerià ajudava bastant a veure aquest paral.lelisme. Que pogués adoptar una expressió de lividesa terrorífica, d’odi còsmic en estat químicament pur, també. Que la violència verbal i física estiguessin sempre en estat latent, com un volcà despert, també. Que tingués mentalitat d’estadista (esplaiant els seus dots en la família en lloc d'un continent sencer...), també. Que fos amant de la lluita demiúrgica, prometeïca amb una natura, una matèria entesa darwinianament, també. Que fos sensible a l’art i no suportés la visió de la sang, també (tret no cal dir que paradoxal en el cas de Hitler, algú que en va fer vessar tanta...). Que el seu idealisme el portés a exigir-se i a exigir l’inhumà, també. Que el seu tarannà profund, reprimit, aflorés en forma de facècia i de xerinola, també.

Es fa difícil precisar més, donar més detalls, dir més exactament en què ens basem per afirmar la semblança, el paral.lelisme entre el meu pare i el personatge en qüestió, però la intuïció no enganya i va trobant coses: el mateix riure i somriure (amb les galtes inflades i de costat, que també és el meu) els plecs de la cara, una qualitat de cutis semblant, les faccions en determinades expressions de la cara, la manera com li queia la roba, com apareix a les fotos (amb un posat potser no tant sever com el de Hitler), un indefinible punt femení...

Sí, és plausible creure que el meu pare i en Hitler venien, sorgien del mateix fons antropològic, estaven pastats amb una semblant matèria psicofísica, genètica. No hi havia dubte, i avui dia segueixo pensant-ho. Els mateixos ulls de penetració paroxística (poc importa el dissemblant color de l'iris, blau grisenc en el meu pare, sembla que verd en Hitler), la mateixa mirada d'hipnosi cosmogònica, el mateix raig visual fulminant sorgit del mateix judici originari i final. En essència,. una mateixa energia, un idèntic esperit, un únic messianisme.

M’explicava no fa gaire ma mare una anècdota curiosa. No vaig caçar prou els detalls, però en substància es tractava d’un altercat que va tenir mon pare de jove amb un revisor de tren francès. Aquest l’acusava de ser el fill de Hitler. Devia haver-hi un problema amb el bitllet (el número de seient, de compartiment o de vagó, allò clàssic) i ho devia dir per provocar. Haig de demanar precisions a ma mare. El fet és que el meu pare es va sentir taxar de fill de monstre. Devia ser a principis dels anys 50 i el meu pare encara no tenia 30 anys, uns pocs més que en Jean-Marie Loret... La guerra mundial era encara molt recent, molt present en les consciències. A efectes biològics, certament, el meu pare podia perfectament ser el fill de Hitler; un fill que aquest hagués tingut als 34 anys.

Bé, m’ha semblat que no podia deixar passar aquesta oportunitat, servida amb safata, de parlar d’un del meus temes predilectes. Com ha quedat palès, la notícia, almenys per a mi, i pels motius exposats, tenia tot l’al.licient del món. Té tots els elements de la tragèdia i la comèdia, acció i suspens: la seva condició d'orfe de pare, el trauma de ser rebutjat pels altres nens i per la societat, la seva adopció, la seva participació a la Resistència francesa (lluitant, sense saber-ho, contra l’exèrcit del seu pare: més freudià, més edipià impossible!), la ignorància de la identitat del pare fins prendre coneixement del terrible secret (la veritat amagada finalment coneguda i el seu  lògic i natural impacte aclaparador, atuïdor), els anys vivint amb el corcó d’aquesta tara (mirant d'assumir i normalitzar l'inassumible, el no normalitzable), la llarga i laboriosa recerca per confirmar la fatalitat... Tot plegat d'una intensitat i d'una riquesa per fer-ne una pel.lícula, la veritat.

El pobre Jean-Marie va passar del neguit, del desassossec de no conèixer, no saber qui era el seu pare, a una veritat abominable, gairebé insuportable. No podem esquivar el preguntar-nos com en Jean-Marie va viure, va poder viure la cosa tots els anys que va viure sabent la veritat; què en pensava, qui veia en el mirall, què deia quan se li preguntava per la família, pel seu pare, que sentia quan es deien penjaments d’en Hitler? Com va fer les paus amb el seu passat? Podia renegar totalment de qui li havia donat la vida? El podia execrar? Un dilema d’una dificultat extrema; una prova d’una complicació insoluble...

Tot això, al mateix temps, projecta una nova llum sobre la personalitat de Hitler. No va ser tan homosexual com se la volgut pintar, ni impotent malgrat lo del testicle volatilitzat per la metralla. Va ser pare absent, però no tan insensible com per no tenir algun gest envers la noia que havia deixat amb un nadó en els braços. Tot fa pensar que de no haver estat brutalitzat pel seu pare, o haver estat admès a la Facultat de Belles Arts de Viena, on repetidament va intentar ingressar debades, la història, començant per la seva, hauria estat una altra de ben diferent. És el cas emblemàtic per excel.lència de que no hi ha res més perillós que la sensibilitat (semítica?) ferida i frustrada.

En tot cas, ja existeix un nou motiu, una nova metàfora de l’eix París-Berlín. Tal vegada en Jean-Marie hauria pogut explotar la cosa i erigir-se en nou mite fundacional de la unitat europea. Tot fa pensar que li va fallar la capacitat de digestió, el sentit de l’humor i el cinisme. Els gens de Hitler no van ser prou potents. Ja passa.

Pel que fa a mi, no tot està perdut. Hitler bé podria haver tingut un segon fill secret... Això explicaria potser un viatge emprès pel meu pare als confins del Paraguai amb l’Argentina (una zona on encara pelaven per un sí o per un no els indígenes no prou dòcils amb la prepotent hegemonia dels blancs criolls). Diu la llegenda que Hitler hauria aconseguit fugir del Búnquer de la Cancelleria, quan l’exèrcit roig assetjava i escanyava cada dia més Berlín (ciutat que Hitler volia rebatejar amb el nom de "Germania", digne nom del seu projectat  Reich "mil.lenari"). Els seus fidels l'haurien traslladat en avió fins a Barcelona, on hauria embarcat en vaixell i més tard en un submarí que l'hauria dut fins a la costa argentina (en aquest darrer aspecte, un escapoliment molt en la línia del que retrata magistralment la pel.lícula Les Maudits, 1947, de René Clément), país on s’hauria establert amb tants altres dels seus compatriotes addictes. El meu pare l’hauria anat a saludar abans de traspassar (o uns anys després, per saber dels seus anys d'exiliat clandestí). En fi, històries de la Història, o com la imaginació és també un instrument del coneixement, de la veritat més enllà de la lògica i fent conya (el meu pare no era pas d'ideologia hitleriana, que consti).