Casualment aquest primer
intercanvi entre la Mimí i en Rodolfo el tenia molt sentit en una de les
versions que n’havia fet la Maria Callas i algun prestigiós tenor (o baríton?)
de la seva època. És un CD d’aquells que un va posar un dia i que t’acompanya
durant mesos i mesos, fins que algú, o tu mateix, fa el simple gest de canviar
de música; a vegades el més senzill és el més complicat. Sigui com sigui, és
evident que la cantant que cantava i actuava davant meu no arribava al nivell
de la Callas, però era convincent i el lirisme del que es diu i de
l’acompanyament musical enamoraven a qualsevol. Abans d’acabar l’acte el públic,
enfervorit, acabada una o una altra ària, va interrompre l’actuació amb
frenètics aplaudiments i més d’un “bravo!” estentori. La S. em informar que
això era una exclusivitat de la Ciutat Comtal. Sentiment de culpabilitat o
ganes de fer la pilota, no ho sabrem mai.
Els actes s’anaven
encadenant i el drama perfilant. Crec recordar que el teló va baixar un o dos
cops, no més; no calia: hom assistia a un canvi de decorat d’una celeritat
espectacular. Això es devia a un sistema de plataforma lliscadora sobre la qual
anaven muntats els decorats. Això permetia anar substituint-los successivament
sense demora. En un cas concret, l’efecte era realment reeixit, ja que a mesura
que entrava el decorat d’una cafeteria, els cantants i figurants que donaven
vida a l’escena en qüestió, una escena de vida al carrer, anaven entrant dins
del decorat mentre aquest es desplaçava d’esquerra a dreta i se situava cada
cop més cèntric. Era un efecte d’una gran força, d’una embadalidora plasticitat
cinètica. Tot havia d’estar molt calculat, ja que el mínim error, la mínima
ensopegada i la plataforma atropellava l’infortunat (difícilment afectant-li
greument la vida, però tal vegada masegant-li seriosament un mà o un peu
atrapats sota la plataforma en moviment). Això passava en el segon acte, que és
una escena de carrer festiva, amb molts figurants (molts dels quals canten en
cor), i amb els herois lliurats a la manifestació pública del seu enamorament.
Entre tant batibull de personal no sempre identifiques el cantant; et passes l’estona
intentant descobrir d’on, de qui surt la veu que sona i t’arriba.
És en aquest acte quan
coneixem la Musseta (interpretada per la reputada cantant basca Ainhoa Arteta),
una cocotte que porta a tots els homes de cap, i
en particular a n’en Marcello. Apareix a escena amb un caniche de veritat. Té
el seu mèrit, perquè també pot passar que la bèstia bordi o es posi a fer les
seves necessitat. Em pregunto fins on poden tenir-ho controlat. Aquella nit,
l’animal es va comportar amb docilitat i timidesa. Potser li havien tallat la
llengua i duia una bossa per a les inoportunes evacuacions (com les que es diu
que portava en Franco els dies de grans desfilades).
El tercer acte és així
mateix una escena de carrer, però aquest cop trista, sota la neu (representada
per un plugim incessant de volves de paper o el que sigui), en el fred de
l’hivern, amb algun borratxo, alguna prostituta i una parella de policies
muntant guàrdia en un pas a nivell. Hi ha tres bidons d’on surten flames reals.
Ja són ganes de temptar la sort. Una cosa eren les espelmes enceses a l’àtic
que fa de cau a tota la camarilla, una altra són tres barbacoes en marxa. És
palès que es tracta de la combustió de gas, i que el control d’aquest deu ser
mil.limètric, però tot i així ja són ganes. En aquest acte se’ns fa avinent que
la noia està malalta i que la cosa pinta malament.
En el quart ens tornem a
trobar a les golfes del primer acte. Assistim a la mort de la Mimí, acompanyada
fins al final pel seu estimat Rodolfo: el poeta perd la seva poesia, en
paraules seves (lleument modificades per a la circumstància). Els seus amics i
la Musseta són igualment allí per al comiat. Patetisme del clàssic. En el
moment crític un calfred et recórrer per la nuca i el cuir cabellut. Hi ha
coses que no canvien, ni cal. Gran Puccini.
No cal dir que les
sortides i salutacions es van succeir una bona estona, amb el teló abaixat,
però formant una mena de cavitat-túnel per on anaven i sortien els cantants.
Sortida en grup, sortida d'un en un... Gestos de gratitud marcats, guiats per
la tradició, però segurament també per l'instint. Els homes, mà al cor,
encreuament de braços sobre el pit, braços oberts adreçant al públic, mà i braç
estesos senyalant l'orquestra, inclinació del tors més o menys pronunciada (en
Ramón Vargas, el que feia de Rodolfo) va tenir el bon gust de donar la mà a
l'apuntador, que també aplaudia). Les dones tiraven més cap al sacseig de la mà
a mode de salutació i comiat. Van aparèixer rams de flors per aquells 8 ó 9 que
portaven la veu cantant; un parell de rams van sortir disparats cap a
l'orquestra. Per altra banda, no va haver-hi pujada de teló per aplaudir al cor
de figurants i altres extres; una menysvaloració, trobo.
Entre uns actes i uns
altres havien tingut lloc dos entreactes. En el primer vam baixar a el que
anomenen “Amfiteatre”, situat a la planta baixa (o és la menys 1?). És un espai
totalment modern. S’hi pot beure i menjar panets i pastisseria; ens vam limitar
a la beguda. Recorda, per les proporcions i la disposició de les taules, la
sala principal d’un casino. Sobre gran part de la superfície del sostre, hi
havia tot de focus dirigits cap una mateixa direcció; es confirmava el que
m’havia dit al S.: de tant en tant l’amfiteatre feia honor al seu nom i es
convertia en petit auditori. Tot i predominar-hi la fusta, no em va resultar un
lloc particularment acollidor. L’antic Liceu tenia el caliu de les coses
viscudes, la pàtina de les coses usades, gastades per vàries generacions, el
bon gust de les formes treballades i carregades de significació. Ara, ja sabem,
tot és llis i sense forma que no sigui la dels polígons i poliedres varis.
L’estalvi, el sintètic, la rapidesa tenen un nom: la tristesa.
Hi havia alguna dona
vestida de llarg, però l’elegància era limitada. Potser la crisi està començant
a aflacar els reflexos ostentadors de la burgesia barcelonina? Costa de creure;
llevat d’alguna excepció, són vides blindades; només es despentinaran, i no del
tot, el dia de la fi del món.
Jo devia donar la nota
perquè anava sense americana. Ja m’havia passat feia 30 anys, i, fatalitats de
la vida, em tornava a passar. No havia pensat em posar-me una americana sota
l’abric i circular amb l’abric posat tampoc era lo idoni. Val a dir que sempre
he tingut una certa dificultat amb el protocol o l’etiqueta. Anava correctament
vestit, i la camisa era impecable, però sense americana... A aquestes alçades
la cosa no em va gairebé amoïnar. Suposant que mai hagués existit el moment i
les ganes d’incorporar-me a la pijeria regnant, una cosa i l'altra havia passat
de llarg feia ja temps; l’eventual pretensió o oportunitat per integrar-m’hi
havia anat naufragant per etapes feia igualment varis lustres. Em semblava veure
quelcom de buit i de mort en la majoria de cares; es feia difícil envejar-los:
tenien molt de comediants representant el seu propi paper. Però tot i així, és
un fet innegable que molts d’ells viuen una vida bastant plaent i regalada i
que potser caldria aprendre i imitar alguna cosa d’ells, malgrat tot.
