Funeral

Fa un parell de mesos vaig escriure una crònica del funeral del pare d'un amic de tota la vida. Pensant que era poc delicat penjar l'escrit en el bloc en un moment en que la família estava tan immersa en el dol de la pèrdua, em vaig abstenir de fer-ho. Passat aquest temps, que em sembla prudencial, crec que no faig cap mal parlant del tema. Ho faig, a més, des de l'afecte més sincer cap a aquest amic i als seus familiars. En la possibilitat, molt remota, de que arribin mai a llegir aquest text, vull creure que res del que dic pugui ferir-los. Amb el seu permís i des del respecte, conto doncs com ho vaig veure i viure.

He anat al funeral del pare d’en Jordi F., que també es deia Jordi. Unes 400 persones, mitja plana major del partit, 4 mossens i un vicari de negre... La cerimònia ha tingut lloc a la parròquia del Remei, just a tocar d'on vivien els pares i on en Jordi va viure de nen i fins que es va casar; a dues passes del nus de la Trinitat. He arribat 5 minuts tard i era tot ple; mentre dubtava d’on situar-me m’he trobat en Barbosa (no recordo ara el nom de pila); un bon nano, amic d’en Jordi, divertit i amic de l’hedonisme elemental (recordo encara el cop que vam anar a casa seva i ens va servir un mena de fregit aragonès a base d’ous ferrats, de xoriç, fesols i potser encara cansalada, tot amb oli en quantitats industrials... de què escurçar alegrament els dies d’un en el planeta. Al final m'he quedat darrera de tot, amb el brogit de la Gran via que m'impedia seguir el sermó (la lletania esllanguida de sempre, amb enormes veritats dites amb veu mel.líflua i llastimosa); una noia morena, alta, prima, de pell blanca i ulls profunds, d’aquelles angelicals i maternals alhora, m'ha frenat d'anar més enllà. La seva proximitat ho faria tot més suportable, més bell i ideal: un filtre necessari i sempre benvingut per empassar-se l’habitual horror de la sinistra existència urbana: un bàlsam, un baló d’oxigen enmig de les masmorres modernes.

L’interior de l’església era en el perfecte estil desangelat, tristoi, desolat, mesquí dels darrers 50 ó 60 anys... Els sostre exageradament alt, com sol ser, era de teulada de dues aigües amb bigues de fusta: molt com de basílica sortida d’un Astèrix i Obèlix. No hi havia cos present. Va morir dissabte i havia fet donació del cos a la ciència. El pobre cadàver deu ser en algun dipòsit hospitalari... Hi ha qui és torturat en vida i qui ho és després de mort; això darrer suposa un progrés indubtable.

En Jordi ha pujat a l’altar i ha llegit un fragment sagrat; malauradament a penes he sentit res (l’acústica de les esglésies és un desastre: la megafonia no fa més que reverberar el que es diu... evidentment la remor del trànsit no facilitava gens l’audició, que per moments em fluixeja, val a dir); segur que era prou interessant (i tant en contrast amb tot el nostre dia a dia, ai las...). Sempre m’ha fet un efecte com de narcòtic sentir històries, paràboles bíbliques en un entorn prenyat de quotidianitat aburgesada, pesadament opaca, crispadament moderna... De sobte ets transportat a la Galilea del segle I, fa sol i tothom va amb túniques, els homes porten barbes, les dones gerros damunt el cap, alguna palmera, casetes baixes, camins de terra, horitzons amplis, ases traginant amunt i avall... En el somieig ets sents tornant a casa, abandonant la freda monstruositat del sincopat, fosc, gris, encimentat món que t’envolta, retornant als orígens dels que tal vegada no hauríem d’haver sortit mai... No lluny meu veig una filla Espar, rossa, alta, força elegant (un pèl massa prima), acompanyada de la seva filla i, més tard, pel seu marit, que em sonava de cara (potser de la meva temporada a les joventuts del partit?). He vist també marxar, àgil, en J. Bagués, el de la joieria: amb els anys se li ha posat cara d'estafador londinenc d'alts volts (digne de sortir en una peli amb en Peters Sellers, tots dos fent de traficants de diamants) o directament vampiresca; les nostres mirades han quedat un segon suspeses però cap ha fet cap signe de salutació; massa anys i massa poc tracte.

Molt personal convergent, cuit al bany maria de la feina (empresa, banc, botiga, gestoria, bufet, consultoria, etc.), tirant a “pijo”, però sense ser-ho del tot: és sabut, fins i tot per un nen de deu anys, que els pijos de veritat no treballen (només ho fan veure): el seu perpetu bon humor, relaxament i satisfacció són incompatibles amb treballar de veritat; no els hi cal, és gent que ha guanyat més d’una guerra i que ho té tot resolt d’entrada, per definició; hi ha excepcions, com en tot, però en general és gent programada per saltar de plaer en plaer, de solució en solució, de consum en consum, sense instants de vacil.lació que qüestionin la marxa de creuer de l’existència. Més que una filosofia de vida el que tenen és un llibret d’instruccions vitals que segueixen fil per randa: no s’aparten ni un mil.límetre del guió; la seva impermeabilitat és de lobotomia. Els semi-pijos convergents són diferents; porten el patiment a l’ADN; tot és incert, la realitat és precària. Són més humans, més imperfectes, però no en són conscients o no ho reconeixen, no ho acaben d'acceptar, i això és un dels seus majors defectes: voler ser i semblar el que no són.

Unes passes davant meu hi un “tauró” inquiet en els seus 30, més pendent del mòbil i de mirar a esquerra i a dreta que del curs de les exèquies. Com es pot estar tan neguitós? A qui vol controlar, què busca? Per què destrossa d’aquesta manera l’exercici d’autodomini i de contenció que se li ofereix? Va ser un nen hiperactiu i ara és un executiu torracollons? Què et passa noi, què et falta? Temps, diners, metes? Què et sobra, què et fa nosa, què et fa ombra? Al cap d’una estona es posa al seu costat la que presumiblement és la seva dona (atractiu correctó), però ell segueix buscant més enllà, en una recerca, tal vegada, sense objectiu. Signes dels temps.

Trencant la tònica general, a tocar meu tenia un personatge d’una elegància italianitzant: uns 40 anys, crani de posterior recte, sense cap esbombament (com diu que tenen els bascos); cabells relativament curts però amb algun rínxolament romàntic i jovenívol; llavis i mirada d’un calmós refinament sensual; expressió subtilment divertida, somiadora, de tendra superioritat, d’una exquisidesa pagada d’ella mateixa, d’una aristocràcia i condescendent suficiència. Abric fosc i llarg de factura impecable, pantalons de caiguda digna, sabates estretes, elegantment allargades, britàniques. Em recordava una mica en Pep Marcé, un amic de mon germà, en el seu millor moment. El seu posat era com de secretari àulic, segur de si mateix, satisfet, content però alhora un punt cansat, fastiguejat de tanta bona sort... Tot exhibint i contemplant el seu propi dandisme, es diria que notava la manca de quelcom que no sabia massa què era ni on cercar, com atrapat en el tedi, en una temperat però persistent desfici, en una secreta ànsia de vida sempre relegada: “li manca lluita heroica, senyoret”, li hauria pogut cridar algú a cau d’orella... però l’advertiment probablement arribaria ja massa tard. El que és clar és que si hagués tingut una estatura superior (no devia passar del metre setanta) l’haurien fet ambaixador sense cartera sense haver de fer carrera.

Bona persona, el pare, minyó escolta durant els anys 50 (l’època en la que els falangistes per poc que podien apallissaven els monitors que enxampaven), empresa de mobles, casat amb una equatoriana (filla d'un immigrant italià que va fer fortuna): tot el dia dient "hijito", "ya ves, hijito", mentre el pare renegava o deixava anar algun refrany castís tipus "gallina vella fa bon caldo" amb ironia entremaliada, això abans d'agafar un "pronto" colèric amb algun familiar i aterrar de nou amb somriure final còmplice cap a mi... Tenia un no sé què de refinament destraler que el feia simpàtic. Tot i ser nacionalista en aquella casa sols es parlava en castellà; no va ser fins bastant més tard que pare i fill es van parlar en català (o jo mateix amb en Jordi). Li dec l'haver-me incorporat a l'intent d'ascensió del Montblanc l'any 87 amb els fills d'un amic seu de quan era escolta (una mena de rendista cordial; vaig fer de professor dels seus fills durant una temporada; encara recordo el pòster de la Samantha Fox molt lleugera de roba o directament biològica que tenia penjat a la paret el fill gran (tal liberalitat hauria estat impensable a casa meva). Qui sap si no va ser per compensar-ho que vam llegir i estudiar la carta al pare de Franz Kafka; allà jugava a casa, en terreny propi; no hi ha com la familiaritat del que ens és conegut.

Recordo que de jovenet havia fet alguna pela fent de repartidor de mobles per compte del pare Forn; normalment amb en Jordi. Camió, carregar, descarregar, escales, ascensors, barris perduts, estacionaments improbables, carrers insòlits, històries verdes i truculentes, inventades o reals, desgranades entre destí i destí pel forçut gallec d'uns 35 anys que feia de conductor i encarregat... Eren mobles d'una gama molt estàndard, d'aquells de conglomerat i grapa... Algun cop havíem suat de valent: angles, portes, potes, dreta, esquerra, vertical, horitzontal, de costat, no així no, etc. Accidentalment algun cop petava alguna part de l'estructura de fusta d'un sofà o d'una butaca; per poc que poguéssim ho dissimulaven i aquí no ha passat res... Queien algunes propines, equitativament repartides. Regnava la companyonia. Era com anar a una guerra incruenta: el camió era un bombarder, i els tresillos les bombes. Hom gemegava i renegava una mica per encabir-los en els pisos, i encabat la satisfacció de la missió acomplerta.

El final ha estat per etapes: després d’un “germans aneu-vos en pau” ens han fet seure de nou per escoltar unes breus paraules d’agraïment, comiat, recordatori de part de les quatre netes del difunt: les dues filles, adolescents, d’en Jordi, i les dues filles d’origen indi de la seva germana gran, la Mariona, encara nenes; totes, i potser encara més les petites, han parlat amb veu segura, tot i l’emoció visible i audible d’alguna d’elles. Acte seguit s'ha entonat, per cloure l’ofici amb dignitat patriòtica, el "Rosa d'abril" (amb cor o almenys amb mestre de cerimònia amb faristol, punt de llum i brandant el que de lluny semblava ser una batuta)...

Un cop acabada la missa, en Jordi, de bracet de la seva mare, visiblement afectada, uns 40 ó 50 cm per sota d'ell, tota cabells blancs (el darrer cop que l’havia vist encara se’l tenyia) han enfilat el passadís central seguits dels familiars immediats (no he vist, però, la seva dona, la Lluïsa). Anava saludant i donant la mà, atent i com absent alhora, molt seu. Ja tocant a la sortida ha passat prop meu però no sembla que m’hagi vist i tampoc he gosat, m’ha sortit el gest d’atansar-m'hi, com sí feien uns quants, entre ells el conseller R., que ha fet allò tan afectuosament baronívol de posar-li el palmell de la mà en el clatell tot abraçant-lo de tres quarts (molt Cosa Nostra sentimental).

En Jordi s’ha quedat a l'exterior saludant, amb encaixada, abraçada, petó o sense, la gent que anava sortint, talment un pastor protestant però amb menys untuosa sol.licitud: normal, per la circumstància i pel nombre d’assistents (quin aguant això de ser polític...). Jo, amb dues visites, quatre salutacions i un parell de trucades al mòbil acabo ja el dia esgotat, fet carn de teràpia alternativa. En la riuada que s’escolava cap a l’exterior he vist passar també el conseller P., encantat d'haver-se conegut, responent cofoi, més amb rictus que paraules, a algun comentari d'un amic o conegut, duia fulard estudiadament plegat, i el seu somriure de pillo complagut, de burleta segur d’ell mateix, hàbilment protegit  en el seu posat d’escolanet repel.lent... això, i les orelles guerxes, amb les extremitats superiors tombades, encarades cap a baix... M’he creuat amb la filla gran d’en Jordi: tan alta com jo, molt kibbutziana, amb un rostre molt del seu pare; estava plorosa, li he dit que ho sentia prement-li un segon el braç. Sol passar: els nets mostren més sentiment que no pas els fills en la desaparició de la primera generació; n’han tastat la dolçor mentre que els fills han tastat el primer grau, el furiós. La seva tia, oportuna, severa, pràctica, per evitar el tap de gent que s’havia format en el vestíbul li ha demanat imperativament, mig per signes, que obrís la segona porta del portal exterior; la noia ha estat diligent i ha corregut el pestell; la cosa ha guanyat en fluïdesa. La seguia la seva germana més petita, tirant a esprimatxada i d’alçada normal, molt interessant de cara; bastant desfeta. He vist una de les dues nebodes índies, d'uns 10 anys (crec recordar que eren bessones), formant part de la gentada en marxa, molt tocada i posada, amb mitges negres i sabates de xarol sense taló; m'ha dedicat una mirada: em reconeixia? li cridava l'atenció el meu rostre d'anglès colonial tocat per la mala fortuna, l’alcoholisme o la malària? Qui sap. Era força mona, molt negra de pell. Van ser adoptades ja fa anys, de molt petites, per la Mariona i el seu marit.

Ha estat doncs a l’exterior que finalment he pogut saludar en Jordi; semblava content i com sorprès de veure'm (havia estat ell mateix que m'havia trucat la nit anterior informant-se de l'òbit i del funeral, però potser no comptava que hi anés, o era només un reflex, un tic de supervivència: una injecció d’espontània  cordialitat per parar el cop de topar-se amb una i mil cares constantment). Ens hem mig abraçat; se m'ha escapat una mig felicitació (ha rigut breument) i que el veia molt bé (un doble lapsus a compte de no haver-lo felicitat quan el seu partit va guanyar l'alcaldia de Barcelona i ell va esdevenir algú "consagradament"  important...). M'ha preguntat pels de casa; li he demanat que abracés de part meva la seva mare. M'ha dit allò tant socorregut de que em trucaria un dia per veure'ns amb en calma. Entranyable; li desitjo el millor, llarga vida... El cos se li ha posat bastant d'os o més exactament d’ou gegantí (més ampla de baix que de dalt; centre de gravetat entre els genolls i el baix ventre), cobert per successives capes de roba: vestit, bufanda, caçadora-abric que reforcen encara més aquesta sensació de personatge fora del comú, amb forta personalitat, renaixentista, curial. La quantitat incalculable de gripaus que ha hagut d'empassar-se els darrers 20 anys hi deu també lo seu... Esperem que la seva corpòria aguanti les inclemències de la política, començant per aquestes soporíferes reunions interminables, aquestes dotzenes de trucades de mòbil diàries i aquests dinars i sopars colesteròlics... Quan ja em retirava, la meva mirada s'ha creuat amb la del fill Pujol més mediàtic, qui m'ha dedicat un amable somriure (deu tenir una vaga idea d'haver-me vist fa molts anys, el 99, fent d'interventor de CiU, que va acabar votant ERC...).

Un cop acomiadat no em vaig prodigar gaire, gens; vaig obrir-me camí entre els dos o tres cotxes oficials (els sempiterns Audis negres) i el petit caos circulatori de Gran via/Llepant (degudament reconduït per alguna dotació de la Guàrdia Urbana) i vaig enfilar Marina amunt, banda Monumental (on anunciaven un espectacle sobre Pinotxo): quina solera i gràcia, aquesta construcció; esperem que no faci la mateixa trista fi que la plaça de les Arenes. El marxar prest també venia determinat pel tall de cabells operat per la T.: ho va fer amb màquina, en excés, només pel darrera i una mica els costats, deixant intacte tot el davant de motxo esfilagarsat... El tall de cabell estil mod – o tal vegada funk?- que mai m’havia atrevit a dur i que arriba molt massa tard: vaig pel món amb cara d’ornitòleg o bibliotecari anglès dels anys 30, amb esbojarrada i atribolada expressió d’haver estat abandonat per l’amic amant o d’estar sent estalonat per la Gestapo (o sóc més aviat jo el que té cara i fa de nazi?)... Demà mirarem tal vegada d'arreglar-ho. Però la cara de gripau bullit i assecat, de bard o monjo irlandès del segle XI, o tal vegada de gallinàcia exòtica o directament sàurica, ja no hi ha qui me la tregui...