La nova Filmoteca (I)

Ahir a la tarda vaig anar a la nova seu de la filmoteca de Catalunya. Feia dies que tenia pendent d’anar-hi. Després de fer-nos esperar no sé quants mesos, finalment Barcelona compta amb aquest nou equipament, tot un edifici concebut de bones a primeres i exclusivament per allotjar i donar vida a la projecció, conservació i estudi de pel.lícules que formen part, i entren a formar part successivament, de la història del cinema. 2 sales de projecció, biblioteca, sala d’exposicions, cafeteria... Una oferta pensada perquè els amants del cinema (digne de sobreviure) de Barcelona i d’arreu del país (exceptuant Girona, que té filmoteca pròpia) tinguéssim també el nostre petit santuari, la nostra icona, la nostra petita catedral fetitxista.

La meva expectativa de cara a la nova instal.lació era considerable, però venia ja esbiaixadament marcada per la valoració que n’havia fet ma germana T. i el meu nebot. Hi havia estat uns dies enrere i havien quedat decebuts i indignats de la factura e l’edifici. Dissortadament els hi havia de donar crèdit, ja que compartim gustos, criteris estètics (deu ser cosa de família). Tanmateix, un sempre s’agafa a l’esperança, a la incredulitat: no serà tant, no pot ser que hagin malaguanyat una oportunitat tan important, etc.

Arribava una mica just, entre d’altres coses perquè el programa situava la parada Liceu bastant més a baix d’on és realment (per sota del carrer de la Unió!) i creia que el convenient era sortir per la sortida de dalt: al veure l’entrada del Mercat de la Boqueria te n’adones de l’error (per cert, rèquiem pels programes antics: aquell dobles fulls impecablement editats i correctíssimament escrits que feia 30 anys que ens acompanyaven...). Després de fer unes quantes progressions en escalonament esquerra-dreta, torço per Sant Pau, que sembla ha de ser la bona i definitiva opció. En un moment donat el carrer desemboca en un espai obert, però ja abans has vist l’aleró d’una mena de portaavions que es projecta de costat contra tota una renglera de cases. Sospites que es tracta d’allò que busques, que has arribat. De seguit la vista, obrint-se cap a la dreta, pot abraçar tot l’edifici. 

Talment una nau especial que hagués aterrat i arrasat, al fer-ho, tot un espai urbà al seu voltant, la Filmoteca es presentava en tota la seva grandiloqüència. Coneixia, de manera molt esquemàtica, la silueta de la nova construcció; a priori la trobava original i no exempta d’interès (plans i concepció molt moderna, però amb trencaments de plans, racons, sortints: una nova Fundació Miró, un Sert dels nostres dies, un sincer esforç per sortir del cub de nau industrial...). Tot dirigint-me cap al que semblava ser l’entrada anava prenent nota del desastre. Ja no puc dir que l’ànima em caigués els peus, puix que hi és de manera permanent, però tot i així, quin fracàs, quina nova cagada mil.lionària, quina nova derrota del bon gust i del sentit comú... Em costava creure que s’hagués malbaratat d’aquesta manera una nova ocasió: no s’havia après res després de tants anys cometent errors? Ningú havia pres nota i esmenat la línia seguida fins llavors amb un decidit canvi de rumb arquitectònic-urbanístic? Doncs no. No en vols? Doncs té, dues tasses.

Una breu descripció donarà compte de la magnitud de la desgràcia. L’edifici domina una esplanada, almenys per la banda d’una de les entrades (hi ha doble entrada, crec) que és la cosa més depriment del món. No té cap element d’integració amb les cases vuitcentistes de l’entorn: passes de L’escanyapobres de Narcís Oller a Independence Day sense cap mena de transició. Bé, admeto que això és difícil d’evitar, que hi estem acostumats i que segons com pot tenir gràcia i tot. Tot està en la manera, en el saber trobar aquell sentit universal ocult que totes les coses tenen en comú, el seu denominador comú, el punt on es retroben totes, perquè cadascuna d’elles segueix i obeeix les lleis eternes de la bellesa i el sentit. Aquí, aquest esforç s’ha ignorat olímpicament, i la bona voluntat de plantar-hi (potser no calia que fos en línia recta) una desena del que semblen ser pollancres no resolt el problema (a més, quina mena d’ombra volen que faci un pollancre? En aquella plaça les calors de l’estiu seran simplement intolerables, d’autèntica plaça d’armes africanista. En fi, la sensació de descampat és gran, la de desolació considerable. Uns fanals horribles (els coneixem: Barcelona en va ple) de potser 15 metres d’alçada i una llum blanquinosa sinistre acaben de perfeccionar l’efecte d’haver arribat al futur aquell que volies evitar a tot preu, a l’escenari perfecte dels teus malsons més realistes.

Aquests fanals mereixen, ells tots sols, un estudi psico-clínic complet: un tub de ferro galvanitzat o d’alumini, tant se val, d’uns 20 o 25 centímetres de diàmetre que s’eleva fins l’alçada de dos o tres pisos i acaba tallat perpendicularment i amb el mateix diàmetre, res de floritures, res de aprimament cònic: per a què gastar en detalls? No, la cosa elemental, industrial a matar. Però el pitjor són els focus: 3, 4 ó 5 (no he tingut esma de comptar-os) enganxats com petits fruits (o larves), com unes paparres al cos del cilindre. És horrible i no sembla que pugui ser-ho més. És la negació absoluta i paradigmàtica de tots els principis estètics del conscient i del subconscient. La làmpada d’un fanal ha de ser quelcom que “neixi, “surti”, es projecti a partir d’un tronc central: no pot quedar arrapat a ell, sense coll, sense forma! I si ho fa, ha de ser seguint alguna morfologia mitjanament orgànica, no la simple juxtaposició per soldadura... I tant que els agrada parlar d’integració, no em facin riure; la integració de l’encolat i de l’enforat, serà aquesta... L’alçada és un altre condició important: encara que l’espai a il.luminar sigui gran, no s’ha de pretendre fer-ho amb uns pocs grans fanals de 10, 12 ó 15 metres. L’experiència i la saviesa diuen que s’ha d’evitar a tot preu fer res d’una grandària que intimidi l’ésser humà, que el faci sentir petit, insignificant, sobrer, desprotegit, una mitja merda; la forma integradora (i no la seva absència o la seva versió macarrònica) pot salvar, en part, aquest problema (l’individu s’identifica amb l’objecte, i en lloc de de fer-se petit al seu costat, es fa gran unint-se a ell), però no és el cas que ens ocupa: davant d’aquests fanals et sents com un sospitós vigilat, et creus en un centre de reclusió d’immigrants en vies d’expulsió, en el pàrquing d’una gran superfície un vespre d’hivern o directament en un camp de concentració, a l’hora de passar revista, allà a la freda Polònia on sempre és hivern i l’horror no té fi.

La qualitat de la llum que fan aquests fanals és un altra drama (no prou narrat). La llum, la intuïció del cor i la percepció de les pupíl.les ho sap perfectament, ha de ser càlida, sempre que no vulguem recrear i rabejar-nos en un món de càmeres frigorífiques, en un univers de subterranis criminals, en un ambient d’hospital psicopàtic. Si la natura no fa llum blanca (o molt poca: potser algun llamp o els peixos elèctrics de la Fossa abissal de les Marianes, no ho sé), perquè coi n’hem de fer nosaltres? No podem seguir el senzill principi de que si som natura ens convé i ens agradarà el mateix que hi ha a la natura? Val, aquesta pauta no es pot seguir sistemàticament, però tampoc cal passar-se a l’altra extrem. Està comprovat que la llum blanca no és empàtica; fa la seva funció de fer llum, d’acord, però nega tot el que la llum és apart de la possibilitat de veure-s’hi, de distingir les formes en la foscor. No és recolliment, no és comunió amb els altres, escalf, caliu. No; és fredor, alienació, distància, isolament. Collonut, just el que necessitem!

Finalment arribes a l’entrada, que endevines ha de ser alguna d’aquelles mampares de vidre (una d’elles de color rosa-carbassa: no s’havia mort el Pop Art?). Tenir que “endevinar” l’entrada ja és una mica penós, però ja és el pa de cada dia: s’ha acabat la simbologia d’entrar, la solemnitat de ser acollit en un interior, el democràtic privilegi de la benvinguda institucional. Aquí, com a tants altres llocs, l’entrada és un porta de vidre en perfecte continuïtat i sintonia amb tota una davantera de vidre que dóna pas al vestíbul (que dóna a l’altra banda de l’edifici amb igualment tota una faixa vidrada a peu pla, presumiblement també amb el seu accés: parlar de porta sembla excessiu). Molt anodí tot plegat, molt entrada IKEA des del pàrquing, com si el concepte i la realitat d’una entrada s’haguessin de desterrar de la realitat urbana (per pretensiós?, “paternalista”?, “patriarcal”? Impositiu? qui sap); ara s’entra furtivament, amb sigil·losa i subreptícia indiferència, per una fulla de vidre que sovint no té ni pom, que no saps si s’obre cap a fora o cap a dins, sense cap misteri, asèptica, privada d’emoció i connotació. 

Entres, però no deixes enrere l’empedrat que t’ha acompanyat els darrers quaranta metres. És un d’aquells empedrats que abunden tan per Europa, una successió ininterrompuda de llambordes, un cub de pedra rere, al costat de l'altra, formant petits semicercles o ventalls; l'efecte general ve a ser el d'escates mig sobreposades cada una sobre la següent i les dels costats. Són paviments que demanen un mínim esforç i una certa perícia, ofici en la confecció (i per tant són més cars que no pas d’altres). Aquest esforç és d'agrair però ocorre que no sols no salva el conjunt, sinó que el perjudica, ja que desentona, tal com passa amb aquests edificis que volen salvar una part antiga i aquesta queda “integrada” en uns volums, una estètica que no té res a veure. L'empedrat aquest queda orfe i quasi fa pena, és fora de context, no té cap element que l'emmarqui i li doni sentit: un extensió de llambordes privades de significació, una cosa impostada, una maldestre concessió i punt. 

L’empedrat aquest, com dèiem, no s’atura a l’entrada de vidre sinó que segueix sense solució de continuïtat. Original, sí, però tampoc tant i un cop més se’t priva del trànsit fora-dins: ni esglaó, ni ressalt, ni res: les llambordes, talment un exèrcit de rates segueixen per sota dels finestrals i cobreixen tot el vestíbul... Terra irregular, sensació d’estar en una andana estranya. El vestíbul ve a ser un espai rectangular d’uns 150 m2 que fa pensar en un accés modern al metro, amb la seva funció de distribuïdor. Com sol passar arreu, aquí també cal fer un esforç per situar-te. Contràriament a la manera de fer del passat, en que el mateix pla i la retolació solien guiar-te amb facilitat, en l’actualitat tot són superfícies idènticament llises, idènticament neutres, idènticament foses en l’hegemonia del cub i les superfícies planes, sí hi ha alguns forats igualment cúbics que són on t’atenen i on has d’esperar t’arribi la dosi de vida promesa.