Veient desfilar des del
cotxe els habitatges dels afores (la majoria mentalment estrafets, disgraciosos
a matar) em convencia cada cop més de la justesa de la meva tesi. La vaig
completar afegint que els temps moderns sols són suportables des de l’instint
més primari (el que no deixa de ser una paradoxa), i des de la sofisticació més
autista (concepcions mentals alambinades, abstractes, de laboratori):
l’animalitat i la robotització; la humanitat que media entre ambdós extrems no
hi té lloc, no té marge de maniobra. En última instància, sigui per dalt o per
baix, el sistema sols es manté per la fugida cap endavant en forma de guerra o de
creacions insensates: arquitectòniques, com l’edifici de 1.000 m construït a
Xina o Dubai, ara no recordo, l’hotel ja emblemàtic de Singapur, o el mateix
Eurovegas; tecnològiques, com la central hidràulica de les 3 gorges de la Xina;
biomèdiques, no tinc cap exemple precís però estic convençut que s’està
investigant més enllà de tot límit, i per altra banda, segueix planant el dubte
de si la SIDA no seria una invenció de laboratori esgarriada.
El fenomen aquest de
“sortir de mare” es dóna en més camps, en tots els de l’activitat humana
(lògic, no podria ser altrament), però m’he limitat, centrat en aquests, per
ser potser els més rellevants. La conclusió a la que arribava en aquesta
excursió mental era que estem encadenats a una roda de la que no podem escapar,
perquè la fugida no fa més que reforçar la nostra subjecció a la roda: hem
caigut a la condició de hàmsters. La Humanitat necessita permanentment grans
dosis de dopatge per tal de pair la realitat que va generant. Contràriament al
que es pensa, la supervivència es troba en la direcció exactament oposada a la de la consecució de la bona vita, que deien els
humanistes italians del Renaixement; la primera no és un grau de la segona,
sinó la seva negació!). Quant més aconseguim sobreviure més ens enfonsem... Per
accedir a la vida plena caldria renunciar, morir i renéixer, fer un salt en el
buit; però la supervivència creació addicció, heus aquí el problema. Tornant al
dopatge, el que es constata és que aquest és doble: el literal i individual
dels estimulants (tabac, alcohol, substàncies psicotròpiques, i tota la col·lecció
de fílies i fòbies extravagants i més o menys patològiques), i el més social i
“racional”, i a priori emancipador: la concepció o la
participació en aventures tecnocientífiques que sols poden acabar malament.
Resumint: per tal d’aguantar l’esclavatge del Progrés que tu mateix
contribueixes a construir (i en el que creus i dóna sentit a la teva
existència) t’has de fotre tanmateix una bona ratlla de coca o alguna cosa
equivalent. En fi, si la meva teoria té algun fonament de veritat, el
futur pinta molt negre.
Deixàvem Granada, una
ciutat que ha crescut enormement, que sembla puixant, on injeccions de diners
vingudes de qui sap on (tal vegada d’un nord llunyà o no tant) han permès
mantenir el patrimoni històric amb un aspecte impecable, obrir no sé quantes
avingudes, fer instal.lacions de tota mena i donar serveis abans impensables.
Se li veu el nervi de capital cosmopolita que deu fer d’ella un dels
motors d’Andalusia. Jo em quedo, però, amb la Granada dels carrerons de
l’Albaicín, de la Carrera del Darro, de l’Alhambra. Esperem que aquesta no
desaparegui del tot. Pel que fa a la gent, la impressió que t’emportes és que
són correctes, però més aviat eixuts, no particularment simpàtics ni “salerosos”.
És sabut que per a la resta d’andalusos, els granadins passen per gent
“malfollà”.
En David havia proposat
de fer nit al Cabo de Gata. Em semblava perfecte. Això, de moment, suposava
agafar direcció Guadix. Per la zona de Guadix (o era ja per Baza?), i el
paisatge color bistre que sembla la tonalitat definitòria del camp andalusí,
vam creuar tota una zona de coves i el seu reclam turístic, que vaig trobar
genial: “Ciudad troglodita” (deliciós oxinorom...). No ens vam plantejar de
parar, potser simplement per allò que té l’anar en cotxe: la productivitat
quilomètrica. La que mana és la màquina, i la funció és fer quilòmetres; cal
sotmetre’s aquesta lògica. Per Baza (o ja per Cúllar) ens vam adonar de que
l’havíem cagada: Cabo de Gata queda una mica per sobre d’Almería i no, com
creia en David (per haver-se-li quedat aquesta impressió geogràfica del periple
automobilístic viscut uns mesos enrere), “a la dreta de Cartagena”. Reconec,
per part meva, no sols la ignorància general, sinó la manca de perícia de
copilot alhora de trobar el lloc en el mapa. Vaig recórrer repetidament de dalt
a baix la costa (en un tram de potser 150 quilòmetres) buscant el nom i no
veure res; refiant-me de l’afirmació d’en David potser no vaig arribar a mirar
per sota d’un cert nivel, on no hauria trigat a trobar-lo. Rectificar era força
complicat: implicava fer marxa enrere o embolicar-se en un trajecte més aviat
tortuós de carreteres comarcals que travessàvem multitud de localitats. Hauria
estat un itinerari maco, però ens va fer mandra i quasi tàcitament vam
abandonar la idea de Cabo de Gata.
Chirivel, Vélez Rubio:
ens apropàvem a Múrcia. Ens guiàvem per dues idees: arribar fins al mar i
evitar a tot preu d’agafar l’autopista de la costa, mantenint-nos sempre en
l’autovia. Un cop arribats a Puerto Lumbreras vam girar cap a la costa, a
destinació d’Águilas. El paisatge cap al Mediterrani, més aviat pla, no era
particularment bonic. Em queda la sensació d’una teranyina d’explotacions
agrícoles modernes, urbanitzacions, polígons, i torres elèctriques. Em consta
que Múrcia ciutat, “la vega” i el Mar Menor tenen racons macos. De Lorca i de
Jumilla no en sé res, però potser també tenen gràcia; Lorca, amb el
terratrèmol, potser ha perdut part de l’encant que pogués tenir, val a dir.
Sense ànim, doncs, de generalitzar, sols m’atreveixo a afirmar que aquest part
de Múrcia és bastant depriment.
Però el més decebedor
estava per arribar. Águilas: una petita ciutat sense cap interès, quasi diria
d’una vulgaritat ofensiva. Almenys el que vaig veure, és clar. No sé, se m’acut
que és un lloc com de vacances per a legionaris. Vam recórrer en cotxe la
façana marítima i l’únic edifici que se salvava era el pavelló d’exposicions,
una construcció “rabiosament” moderna molt particular, realment original: gran,
ampla, més aviat baixa, tota de color blanc, amb un parell o tres d’enormes
obertures, de plans irregulars: per fer-se'n una idea, com una casa eivissenca situada a Brasília. Seguint per la costa amb la intenció de trobar
un lloc on fer un bany ens vam trobar en una mena de descampat immens, on
començaven a abundar els hivernacles. Tot allò era Cabo Cope, i teòricament era
una zona natural protegida, però de moment la desolació ja la protegia prou bé.
El mar, a tocar per moments, estava un xic massa arrissat per invitar al bany.
Hi havia una lleu calitja i feia prou vent com perquè l’escalfor del sol no fos
suficient per a compensar la fredor més que previsible de l’aigua. Amb tot això
la carretera s’havia convertit en una pista polsegosa i vam preguntar per la
direcció correcta (cap al nord, cap a l’autovia) a un ciclista que va tenir la
deferència d’aturar-se. Era un jubilat d’una amabilitat que em va meravellar:
gastava un to pausat, afable, contemplatiu, de concentrada i sorneguera
delectança interior. Es va acomiadar amb un “¡Que se diviertan!” que ens va agradar
i alhora sorprendre. Una petita lliçó: en el lloc més àridament antipàtic
(l’estiu allà, sense l’ombra d’un arbre, deu ser delirant) de la terra et
trobes un exemple d’humanitat superior, un poema fet home. El no-res també té
vida. Aquesta no té lògica; és bo comprovar-ho de tant en tant.
Seguint les seves
indicacions vam poder sortir de la plana aquella de lepra incurable i vam
endinsar-nos per uns turons amb algun poble o cases més aviat miserables.
Seguint prop de la costa, volgudament o per error, ja no recordo, ens vam
trobar ascendint per un massís alt des del que es teníem una perspectiva de
conjunt de tota la zona que acabàvem de travessar. Potser van ser 8 ó 10
quilòmetres de carretera per unes muntanyes pelades, de verd caqui pàl.lid. Hi havia
quelcom lunar en el paratge, quasi feia basarda. Em fa pensar en la costa
d’Albània, entrevista des d’un vaixell molts anys enrere. Mirant cap avall, cap
a la línia de costa, no es veia cap vestigi humà, tot eren penya-segats més o
menys impracticables. Sols una edificació baixa i rectangular, que s’endevinava
abandonada i en un principi de ruïna, provava que no érem a Neptú, Júpiter o
algun altre planeta de mal viure. Una nova localització ideal per una versió
més del Comte de Montecristo i el seu presidi en un tros de terra pelat i
perdut enmig del mar.
Sortits d’allà tot van
ser extensions d’hivernacles i més hivernacles: només de mirar-los ja m’agafava
calor i malestar. Per fugir de tot allò i anar fent via, ens vam decidir a
agafar l’autopista (en aquell punt no veiem clar com enllaçar amb l’autovia,
que potser sols començava més enllà). En un tres i no res vam superar les
darreres poblacions murcianes, La Unión entre elles, i vam entrar a la
“Comunitat Valenciana” (sense que cap rètol ho indiqués, o tal vegada ens va
passar per alt). El paisatge s’anava endolcint per moments. Els camps de
llimoners afegien una nota refrescant, còmplice a l’ambient. Algun que altra
vell molí de vent desarborat semblava voler deixar constància que aquests no
van ser exclusius de la Mancha. No va ser fins potser 20 quilòmetres de la
línia divisòria entre Múrcia i País Valencià que va sortir el nom de Guardamar,
d’allò de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un passat i un somni que la
realitat sembla decidida a enterrar en la història i la fantasia. Apropant-nos
ja a Elx, vaig convèncer a n’en David que féssim una passada pel palmerar. La
manca d’indicacions va fer que ens costés de trobar (preguntant ens en vam
acabar sortint). Hi vam estar passejant una estona; em va semblar un lloc
encantador. La brisa bressolava suaument les palmes de les palmeres, que per
milers, grans i petites, se succeeixen al llarg d’una extensió de més d’un
quilòmetre. A peu ens vam atansar al Huerto del Cura, però feia una estona que
ja havien tancat: per la tanca es veia tota una zona de palmeres més densament
poblada, i el que semblaven feixes de terra plantada (amb flors o hortalisses);
tot cuidat i disciplinat. Era diumenge, feia bo, era l’hora de la migdiada i
el palmerar i els carrers estaven pràcticament deserts. Un sentiment de pau
intemporal ho envaïa tot.
Ja marxant, com a
l’arribar, em va semblar veure un esforç seriós per construir blocs de pisos en
un estil “convencional”, anys 40, amb resultats més que acceptables. I és que
en això de les formes no hi ha misteris: o es copien les que han funcionat o es
reinventen les formes de tal manera que empalmint amb les estructures, els
condicionants cerebrals arquetípics. Tot el que no sigui això és destrucció de
la forma i per extensió de la consciència i potser també de la mateixa
intel.ligència.
Vam fer encara una
parada a San Vicenç del Raspeig, on una neboda meva, la N., està estudiant
Ciències del Mar; és la primera promoció. El campus de la universitat d’Alacant
sembla que és maco de veritat (i no para de créixer), està situat entre aquest
poble i la ciutat, tot una mica tallat per l’autopista, em va semblar. No li
havia dit res fins la trucada que li vaig fer des d’Elx, i per tant va ser una
total sorpresa per a ella. Ens vam alegrar de veure’ns. Havíem quedat a la
plaça de l’església, prou maca; una cafeteria amb pèrgola com colonial i amb un
terrat amb plataners (dels que fan plàtans) feia de reserva d’indis enmig d’una
aglomeració crescuda amb criteris dels anys 70, per dir-ho ràpid. Després de
saludar en David, que es va quedar vigilant el cotxe i lligant un cigarreta, la
N. em va voler dur allà a tocar a la gelateria millor d’Espanya, segons deia la
inscripció fixada el 2011 en la llinda. El gelat i l’orxata eren certament
bons. Va aparèixer en bici la companya de la N., ja coneguda d’altres trobades.
Un cop comentada la jugada i copsat l’elevat grau de felicitat en el que navega
la N., ens vam acomiadar per al tram final del viatge.
La resta del trajecte
gairebé no mereix menció, llevat potser de la demència de Benidorm, on potser
hi ha més gratacels que a Barcelona o fins i tot a Madrid, i encara se’n
construeixen (com un que es veu des de l’autopista: dues torres unides per un
cos central a la part superior, emulant l’estil imperant a Xangai, Dubai i
arreu). Per cert: a partir de quants pisos es considera que un edifici és un
gratacels; aventuro la xifra de 20, però no en tinc ni idea, i de tota manera
potser és un tema relatiu, subjectiu.
De tant en tant es veien
banderes espanyoles en alguna casa, o, més freqüent, en les tanques filades
dels tarongerars. No es veia massa a qui anava dirigit el missatge. Era una
simple autoafirmació innocent i inclusiva, o un advertiment de que érem a
Espanya i només a Espanya? Em fa gràcia aquesta insistència a rematar
l’adversari quan ja és mort de fa temps; hi ha un punt de necrofília.
Afortunadament eren banderes sense escut, altrament encara n’hauríem vist
alguna amb el “pollastre” negre. Hauria trobat més normal trobar-me banderes
valencianes, però no estan per floritures. Sense enemic no es pot viure i cal ressuscitar-lo
constantment, fins a l’obsessió. Venien ganes de dir-los: val, heu guanyat, és
territori conquerit, i ara què? Què fareu amb la vostra grandesa? No veieu que
la diferència és quelcom irreductible i que encara que tothom parli el mateix
idioma, pensi igual, i compri el mateix, sempre sorgeix la diferència, i per
tant, si es vol, el motiu d’enfrontament. Si els germans sovint es barallen
entre ells, no us barallareu amb perfectes desconeguts que viuen a centenars de
quilòmetres de distància? Seria perdre el temps: hi ha gent que necessita
aferrar-se a un concepte, com més gran i abstracte millor, per arribar al final
del dia. Les subtileses i els matisos no són el seu fort. Estan anys llum de l’small
is beautiful. Quan en el món hi hagi un sol país, un sol govern, una sola
llengua, i vegin, sorpresos, que el paper que tenen reservat per a ells és
tanmateix el d’esclaus, se n’adonaran, tal vegada, de la seva ceguera.
Se’ns va fer de nit a
l’alçada de Dènia; llàstima perquè no havia passat mai per aquella zona. Vaig
finalment agafar el relleu de la conducció. 400 quilòmetres més i arribàvem,
passades les 12 de la nit, a Altafulla, on passaríem la nit a casa d’en David.
Érem a casa. L’escapada s’havia acabat.
