Després de 30 anys, que
són anys, ahir a la nit vaig tornar anar al Liceu (i a l’òpera tout
court). Siguem, però, exactes, hi havia estat feia uns mesos a un
pre-estrena (gentilesa d’una amiga que hi treballa): una òpera de Wagner, crec
recordar (Parsifal?); decorats interessants. També em sembla haver-hi estat fa
7 ó 8 anys en un acte en honor als represaliats del franquisme, però estic del
tot segur de fos al Liceu… Sigui com sigui, la primera sessió d’òpera “de
veritat” des d’aquell llunyà darrer curs del col.legi va ser anit. Una amiga
tenia una entrada sobrera i va pensar en mi. Feien La Bohème, una
de les obres clàssiques del repertori, sembla. Per més d’un motiu em va semblar
que era absurd declinar la invitació.
Va arribar el dia. Tal
vegada hauria preferit quedar-me a casa (i quedar un altre dia, per fer alguna
altra cosa) però era tard per avisar i viure és també, o sobretot, una
disciplina. El metro m’hi va portar. Sortir a la superfície de la Rambla,
creuar el carrer de baixada (són dos carrils, però com si fos un, ja que el de
la dreta sempre està mig paralitzat) i unir-se a una gernació expectant,
mitjanament mudada, amb un deix de presumpció excitada, va ser tot una. En
menys d’un minut, d’una revolada i sense tenir temps ni d’adonar-me’n, em
trobava agregat a un determinat món humà, a un dels estrats i corrents que
conformen la realitat social, la història d’Europa i també de Barcelona. Tenia
la desconcertant sensació d’estar immers en un somni “intra-històric”: una
barreja d’història, record, imaginació i ficció. On i quan havia vist aquella
mateixa satisfacció dels melòmans, aquella porxada de grossos fanals, aquell
cofoisme d’entesos, aquells cartells d’estètica vuitcentista? Quin percentatge
de la memòria és subconscient? Podria ser que el nostre subconscient fos
permeable a d’altres subconscients? L’efecte d’etern retorn en clau operística m’inclinava a dir
que sí. Si bé l’ambient m’era una mica estrany, al mateix també em resultava
com familiar. La sensació d’estar en un somni déjà
vu em facilitava el
confondre’m i fondre’m amb l’entorn. “Res del que és humà m’és indiferent” deia
no sé quin filòsof. Doncs això.
L’amiga de seguida em va
localitzar i vam penetrar al temple barceloní de la lírica. Pel que em diu, de
seguida veig que la seva afició a l’òpera ve de lluny i sap quin terreny
trepitja. Un cop passat el lector automatitzat d’entrades em fa saber que
voldria comprar el llibret per a la seva mare (que en fa col.lecció o alguna
cosa així). Em sembla una bona ocasió de mostrar la meva gratitud pagant-li ho
jo. 9€. La cortesia no té preu, o sí, però noblesse
oblige, que diu la dita. Seguint més o menys la riuada de la gent, pugem
per unes escales modernes de marbre més aviat fredes i vulgars. Fins aquí no va
arribar la grandiloqüència del pressupost de reconstrucció de l’edifici (o
simplement no es va arribar a cremar?). Les nostres localitats eren al tercer
pis i tot i poder-ho fer amb ascensor, vam anar pujant a peu. Per l’ample
passadís de moqueta (d’un gust molt escàs), preguntant potser, no recordo, a
alguna de les hostesses amb jaqueta granada, vam localitzar l’accés a la zona
de butaques que ens corresponia. Entres i ja veus que t’estàs apropant i
abocant a una mena d’immensa olla rococó flamboyant.
Un espai més o menys en forma de ferradura de 5 pisos.
Els auditoris, teatres i
similars provoquen aquesta curiosa sensació de veure persones que són
relativament lluny, tancades amb tu en un mateix espai, però com inaccessibles,
talment fossin a bord d’un altre vaixell. És una impressió com d’agradós i embriagador
vertigen, poc recomanable, però, per aquells que alhora pateixin d’agorafòbia i
de claustrofòbia, però potser no són fòbies acumulables; molt serà. Aquí, com
en la majoria de teatres lírics històrics, l’espai venia a ser una enorme
bombonera d’estètica kitsch.
Un monument a l’estètica carregada, pomposa, afectada de la segona meitat del
XIX. S’havia reproduït amb fidelitat llepada com havia estat abans de l’incendi
de 1994: cada motllura, cada columna, cada frisa, cada pilastra... Tota la
factura, com qui diu, “original”: la que se li havia donat després de l’incendi
de 1861 i que havia aguantat fins llavors. Un incendi per segle és una mitjana
molt acceptable, sempre que la distància sigui prudencial entre una data i
l’altra, és clar.
Per al meu gust, tot
plegat era bastant una de mona de Pasqua indigesta, però no es pot negar que la
llum dels canelobres (imitació aproximada dels antics?) donava a tot el conjunt
una tonalitat “romàntica” encisadora, tot casant entre ells el vermell del
vellut (butaques, baranes, llotges, etc.), el blanc groguenc de les parets i el
daurat dels estucats. Mereixia igualment la seva atenció el sostre: 8 medallons
pintats per l’artista Perejaume amb la seva sèrie de paisatge ondulat de
butaques, i al centre una enorme però senzilla làmpada de sostre. Amb la S. vam
convenir que les butaques d’en Perejaume (una mena de boutade surrealista) desentonaven bastant.
Presidint el gran teló, la L de “Liceu” emmarcada en un disc blavós, imitant
les aïgues d’un mosaic gaudià. A sota de la L es veia un rectangle negre, que
només podia ser una pantalla. En aquella mateixa direcció sobtava de veure un
micròfon que penjava del sostre. El difícil equilibri entre artifici i art
penjant d’un fil.
Fent temps, la S. em va
estar explicant la seva afició a l’òpera: com funcionava lo dels abonaments
(tal lletra tal dia, i si no podies, fora), les funcions obertes al públic en
general (com la d’aquell dia), l’alternança de prime donne i principals rols masculins d’un dia
per l’altre, en funció de criteris de cachet i de prestigi, etc. Tenia nou anys
quan va anar per primer cop a l’òpera. La van dur a veure Carmen. Per ella
seguia sent la millor òpera de totes. Parlant de l’incendi, em va dir que no va
quedar clar que no fos intencionat. Es va treballar sense baixar la pantalla de
ferro (que va anomenar amb una paraula específica que ara no recordo), cosa que
és incomprensible en aquests casos. Segons les males llengües, algú hauria
propiciat l’accident, per tal de que en la reconstrucció la part de l’escenari
guanyés en profunditat a fi de poder acollir les produccions modernes. Sona
molt peregrí, però és igualment cert que coses més extravagants i insensates
s’han fet i es faran, aquí i arreu (però sobretot aquí).
No havíem passat pel
guarda-roba i vaig tenir el gest de deixar l’abric sobre l’ample passamà de la
barana, però de seguida, tant la senyora que tenia de veïna com la mateixa S.
em va dir que no era permès. Una mesura de seguretat de sentit comú:
l’espectacle d’un abric com el meu precipitant-se com un fantasma sobtadament
gràvid sobre el cap de dos o tres oients de platea hauria suposat una
competència deslleial a qualsevol performance,
inclosa la més excelsa ària, que estigués tenint lloc a l’escenari en aquell
moment. A més, el públic del Liceu, des d’un dia de novembre de 1893, té mala
idea del que li pugui caure del cel. Com és sabut, el 7 de novembre d’aquell
any, en plena representació de Guillem
Tell de Rossini, l’anarquista
Santiago Salvador va deixar caure a la platea dues bombes Orsini (com Rossini,
però invertint la posició de la “r” i la “o” i afegint una “s”), el tipus de
bomba que ja era o es convertiria poc més tard en l’emblema, la icona de bomba:
una esfera metàl.lica eriçada d’uns quants cargols fixats (lo de la metxa encesa
seria l’afegit truculent d’una reminiscència de certs projectils de canó, no ho
sabem del cert). Només n’esclatà una, que causà 20 morts i no sé quants ferits;
la que no va arribar a esclatar s’exhibeix, si no m’erro, en el Museu
d’història de la ciutat. Recentment s’ha fet una pel.lícula sobre aquest
atemptat històric: La
bomba del Liceu; deu tenir el seu interès.
En un moment donat, la
llum va anar apagant-se progressivament, com si morís en un deliciós sospir.
Tot va quedar sumit en la penombra. La pantalla es va activar per demanar als
assistents que apaguessin els mòbils. Un veu en off masculina, presidida
i seguida per un irritant timbre de mòbil, recordava i pregava al públic
de fer lo propi. Van arribar els músics (o sols el director d’orquestra?) i es
va aplaudir. Som-hi.
Pujada de teló.
L’interior d’unes golfes amb galeria. Ambient més aviat sòrdid, miserable. Anem
coneixen els personatges; es va endevinant que som al tombant del segle XIX al
XX, i que som París. Un pintor pintant una tela muntada sobre un
cavallet, un company de pis estirat al llit amb indolència neguitosa...
Marcello i Rodolfo. Més tard apareixen dos personatges més, també companys de
pis, o com a mínim de tabola: el filòsof Colline i Schaunard, el músic. Som a
França però es parla, canta en italià; llicència poètica o immigració
intel.lectual. La pantalla va desgranant els diàlegs. S’agraeix, ja que sense
ells i sense lot per al llibret (que de tota manera tampoc es podria masegar
gaire sent, com és, un reservat per a la mare de la S.) no entendríem gairebé
res: l’italià ens sona prou, però la dicció operística és una cosa d’un altre
món. Malauradament bona part de l’escena es desenvolupava a l’extrem dret de
l’escenari, per veure-ho tenies que inclinar-te molt cap endavant per tal de
tenir prou angle de visió. Però tampoc té major importància: acabes centrant-te
en la pantalla i en l’audició.
