A The Artist no hi ha petons, encara menys grans i
fogoses besades, i de fet, a penes abraçades, però el tema és certament l’amor,
amb la seva màgia redemptora. I la funció, com dèiem, de conduir aquesta força
recau en la Peppy, i el beneficiari és ell, és clar, a qui acompanyes tota
l’estona, allà on estigui i allà on vagi. T’hi sents proper, tot i la seva
tossuderia a fer-se mal. Té l’atractiu de l’animal bell, sa, impulsiu,
candorós, vital, apassionat... i La seva humanitat et sedueix. El seu
somriure quasi constant, massa fàcil, com de felicitat publicitària, fascina,
contagia com ho fan els símbols vius. Li perdones la seva lleugeresa, la seva
obstinació infantil, la seva inadaptació... En George Valentine et cau bé, com
et cau bé la vida, a pesar de tot.
No queda clar fins a
quin punt els personatges són creïbles: són massa coses al mateix temps, però
diguem que no té major importància. Tampoc són greus les tres petites errades
d’”escenarització” detectades: el cap inclinat massa cap amunt quan mira el
rètol del cinema o hi ha escrit el nom de la noia (o és totalment a sota i
davant, a la calçada amb els cotxes, o el veu de biaix i a una distància que no
és la del grau d’inclinació del cap); el plec de l’americana quan està
projectant per a ell sol una vella pel.lícula seva: s’aixeca de la butaca i en
un primer pla l’americana té un plec, i en el segon pla, en perfecte
continuïtat temporal, ja no el té; quan el gos entra en la cambra on la Peppy
hi té emmagatzemades i tapades amb llençols blancs totes les pertinences d’en
George que ha recuperat en subhasta, un primer pla el mostra arran d’un
llençol, i en el següent, més general, els llençols no arriben al terra. Per
cert, sembla una mica exagerada la seva reacció de rebuig quan descobreix la
maniobra aquesta de la Peppy. Tampoc és massa creïble que es pretengui que
pugui fer una carrera mitjanament viable com a ballarí sense parlar ni
cantar... Però, és palès que no pretén ser una pel.lícula realista, tot i que
una cosa és la fantasia i l’altra la inconsistència lògica.
És evident que estem de
ple en el joc, en el foc creuat de A
Star is born, sigui la versió de George Cukor de 1954 amb la Judy Garland i
en James Mason, o la versió original de 1937 de William A. Wellman, amb
l’adorable Janet Gaynor i en Fredric March. El record d’aquesta obra és com
obligat de tan present que és (almenys en la trama general, sinó en el detall
de les seqüències). Però aquí la història acaba bé. De la mà de la noia, el que
havia estat una estrella de cine, i era ara un fracassat, es recicla com a
ballarí de claqué amb un futur assegurat (en produccions de music-hall i sense
obrir la boca?...). Tour de force no sabem si prou creïble (no balla malament,
però no deixa de ser un imitador amb gràcia i amb excessiva corpulència, més
pendent de l’aprovació de la noia o del seu reconeixement cap a ella, que
d’altra cosa: mentre balla va girant el cap cada tres per quatre per
mirar-la)...
I qui tenim apart d’ells
dos? Doncs un gos, un fox-terrier, d’una lleialtat, d’una vivacitat i d’una
intel.ligència fora del comú, quasi de circ: una espècie de Milú que reanima
igualment el seu amo llepant-li l’orella, en l’escena de la pel.lícula del
principi en que ell fa d’heroi, i dos vells i apreciats coneguts de la pantalla
gran. El que fa alhora d’ajuda de cambra, majordom i xofer: James Cromwell (el
policia corrupte de L.A. Confidential,
1997, i el rei consort a The
Queen, 2006) i el que fa de productor tot-poderós, ventrut i fumador de
puros: el trempat John Goodman (Burton Fink, 1991; The Flintstones, 1994; Oh Brother!, 2000...). El
primer s’assembla molt al pare d’un bon amic (l’Emili B.), i el segon, trobo
que amb els anys se li està posant una cara amb uns plecs que recorden vagament
a n’en Josep Pla de gran, i també al meu cosí J. Valls.
També hi ha la dona, a
qui li toca el paper ingrat d’esposa abandonada, ensopida, ociosa, humiliada
per la indiferència del marit. En un moment donat, superant la seva reserva i
vergonya, li diu allò tan típic i greu de “Hem de parlar” i tot seguit li
engega un “No sóc feliç”, a lo que ell, amb mirada de fàstic i amb una certa
animositat li respon: “Com la majoria de nosaltres”. Aquesta rèplica, un gerro
d’aigua freda de proporcions planetàries, té la virtut de fer-te menys
antipàtica la insensibilitat que gasta en tot moment envers la seva dona.
D’alguna manera, amb la veritat es rehabilita i s’excusa.
Bé, ja hem dit gairebé
tot el que se’ns ha acudit que es podia o s’havia de dir. The Artist és un film que reïx plenament en
l’objectiu que sembla proposar-se: el de ser un homenatge a tota una època del
cine, i indirectament a la fàbrica de somnis que fou Hollywood. Hi surt
pràcticament tot: la música de jazz, els flamants cotxes, els pentinats de
brillantina, el fastuós estil de vida de les estrelles, els xofers amb uniforme
i gorra de plat, el modern erotisme femení, els platós de rodatge amb tot el
seu desplegament humà i tècnic, els estudis de cine i la seva extensió de
petites ciutats californianes... però bastant com a teló de fons, amb una certa
discreció. És igualment subtil en les al.lusions a pel.lícules de l’època: tota
la pel.lícula és una inspiració en el cine mut, però no ens sembla reconèixer
cap escena concreta, per bé que el nostre coneixement i la nostra memòria són,
és clar, limitats. El propòsit ha estat, sembla, el d’anar una mica més enllà
de la imitació; el que es volia era captar l’aire, la tonalitat, la textura...
la psicologia, la tècnica i l’estètica d’un món. S’ha aconseguit, creiem, amb
escreix.
El film es centra en un
punt d’inflexió de la història del cinema que va ser realment dramàtic per a molts
dels actors actius en aquell moment: el trànsit del mut al sonor. Moltes
estrelles no es van poder adaptar, i de la nit al dia, com qui diu, es van
apagar. Aquest final, tràgic en alguns casos, és únic en la història del cine.
Les estrelles de cine ja no es van haver de confrontar mai més a un canvi
tecnològic tan abrupte. Ni l’aparició de la televisió, vint anys més
tard, va comportar un daltabaix de la magnitud del que va representar el pas
del silenci a la parla.
The Artist juga tota l’estona amb aquesta dicotomia, aquesta dualitat entre
el mut i el sonor. És com un joc de miralls: les referències s’encreuen, es
remeten les unes a les altres al llarg d’una pel.lícula que parla del cine mut
sent muda ella mateixa fins a la darrera escena, en que passa a ser sonora. A
aquesta mena de deliberada autoreferència en bucle s’afegeix encara el malson
del protagonista en somia que les coses, els objectes fan soroll però ell és
incapaç de produir, de proferir el mínim so amb la seves cordes bucals.
L’efecte és tal que la meva mare, potser pensant-se que l’escassa gent de la
sala era sorda, com la mateixa pel.lícula, em va fer algun comentari en veu
alta, com si fóssim al carrer...
Finalment, han
oscaritzat un film (francès) que fa una glamurosa lloança de tot un món
eminentment nord-americà, que ret culte al cinema clàssic, que fa una
respectuosa i sentimental reverència a l’etapa mítica, fundacional del 7è art
imatgeria, a la mitologia de l’etapa muda del cinem Quin homenatge més
gran es pot fer que demostrar que s’ha assimilat tota una manera de fer, i
reproduir amb els mateixos mecanismes narratius, els mateixos recursos fílmics,
el mateix blanc i negre, uns resultats semblants, uns efectes comparables?
Potser cap. Retre culte al cinema clàssic fent una pel.lícula que en recrea el
tempo, la imatgeria, els tòpics, sense caure tanmateix en la caricatura. Heus
aquí un exemple reeixit, força magistral d’una equilibrada dosificació
d’ingredients al servei... d’ell mateix: la representació de la representació, la
referència de la referència, etc. Un cercle -narcisista?- perfecte. Res a dir. Certament es
tracta d’un molt bon exercici d’estil, però per això mateix, justament, The Artist resulta una mica insubstancial i per
tant, per moments, insuls, buit (potser no més que aquest escrit, tot sigui
dit). El “revival”, la nostàlgia són una temptació massa gran per prendre-s’ho
tan seriosament. El director Hazanavicius, el productor Thomas Langmann i els
actors Jean Dujardin (que tant per rostre com per complexió em fa pensar tant en
el meu amic Adolf) i l’actriu Bérénice Bejo han fet certament una bona feina,
però potser no n’hi havia per tant.
