El segon entreacte el vam passar
a la “sala dels miralls”. La recordava vagament de quan havia fet les meves
escadusseres incursions en aquell món invitat per en M. Vila, company de classe
i de família adinerada d’unes quantes generacions sinó totes. Recordo que les seves principals
aficions eren muntar a cavall i anar al Liceu. Era un entès en les dues coses.
Tenia bon gust i el cultivava. La seva família tenia una llotja, i quan la
resta de la família no en feia ús, en M. ens proposava a mi i a un altre
company del darrer curs de l’altre Liceu (el francès), en J. Forn, d’anar-hi. Recordo
que un dels dies ens vam trobar la professora de matemàtiques, una dona jove grassa
a qui ningú feia cas: fèiem el batxillerat de lletres i les matemàtiques comptaven
poc. Jo era un desastre tan perfecte que de cara a l’examen del Bac havia de
rebre classes particulars, cosa que no m’impedia passar de tot. Encara recordo que
un dia la professora ens va demanar què volíem ser de grans: jo vaig tenir la
impertinència desmesurada de dir que volia ser un dandy. Fins fa uns pocs anys
encara m’avergonyia d’aquesta descarada resposta: com es pot ser tan poca-solta,
tan ximple? Segueix essent un misteri, però la indulgència que un acaba necessitant
amb un mateix fa que giri full i ho afegeixi a la infinita llista de calamitats
de la condició humana.
Crec recordar haver anat sols 3 cops
al Liceu (sempre amb aquest amic), però quan ets jove una anada a l’òpera t’impressiona
i en alguns aspectes et marca per sempre més. El Palau de la Música estava molt
bé, i hi havia ja anat alguna vegada, però l’òpera era una altra cosa, amb un
aura més potent. Sabia que els meus avis materns sí que hi havien anat algunes
vegades, però pel que sigui la meva mare ja no havia agafat el relleu. Cal dir
que l’òpera t’ha agradar prou per estar disposat a pagar el que costa una
entrada, que no és poc; sent família nombrosa hauria estat senzillament una
ruïna.
La sala aquesta dels miralls és
d’un cert aparat; abundància de marbre, pilastres, miralls, sostre alt i,
suposo una o més aranyes (no m’hi vaig fixar). Sí que vaig parar compte, en
canvi, en les frases lapidàries que hi ha en baix-relleu a la part alta de les
quatre parets. Sentències més o menys afortunades sobre les arts, l’esperit, la
bellesa, l’ànima (del tipus “La música es a los sentidos, lo que el espíritu al
alma”). Hi havia també una taula on venien beguda i refrigeri: totes les
ocasions són bones per sanejar les malmeses arques de la casa (serà ERO, serà
ERE; ara suspenem la programació, ara no; nen o nena?). En un de les costats de la sala hi ha l’entrada al Cercle
del Liceu. Recordo haver-hi entrat amb l'esmentat amic en una d'aquelles ocasions d'aquells anys remots. Tinc la borrosa imatge de trobar-me en una mena
de club anglès amb una decoració totalment petrificada 70 ó 80 anys enrere:
mobiliari de fusta antic, quadres de Ramon Casas i d’altres de la mateixa època,
escultures i gerros estil pompier... Un antiquari de luxe.
Acabada la funció tocava marxar,
sense perdre ni deixar-se res, de ser possible, gràcies. A tots dos ens havia agradat; no hi havia massa marge per al dubte i la sospita. Tot esperant poder sortir de la nostra filera, i mentre amb obnubilada
parsimònia ens posàvem els nostres abrics, vaig comentar l’oportú que hauria
estat tenir uns binocles: a una distància de 20 ó 25 metres, es feia difícil,
per no dir impossible, apreciar les faccions i l’expressió del cantant. La S. va respondre que la seva mare en tenia uns a casa seva, però que no havia estat a temps
de passar a buscar-los. Segons ella reduïa la distància visual a menys de la
meitat. Un altre dia, en una altra vida.
També va ser llavors que vaig
constatar que 4 dels medallons d’en Perejaume eren falsos sostres que,
basculant, permetien l’aparició d’unes quantes bateries de focus. Sempre té un
punt fascinant el cop amagat: l’aparença inofensiva que tapa una arma, un
recurs, una sorpresa... Com les portes dels palaus que queden dissimulades pel
paper pintat o la pintura, les biblioteques que es corren o obren com una porta
i donen pas a un passatge secret, les urpes retràctils dels gats, invisibles
fins que no s’activen, la màscara que passa per ser el rostre natural, quan no
és més que una careta de goma que encobreix l'assassí...
Ja baixant per les escales, vam
encara comentar lo fora de lloc que ens semblava aquesta tendència a fer
decorats, escenificacions totalment modernes. Quin sentit té crear una decoració
que no tingui cap relació, que estigui en total dissonància amb el text del
llibret? A més, qui ha dit mai que la gent estigui cansada, farta dels
decorats "clàssics", convencionals: els que tenen voluntat de representació de l’època mateixa on té lloc
la història? Algú s’avorreix i necessita realment despullar i situar la cosa
en una ambient Matrix (per dir-ho ràpid)? Jo sospito que de cap de les maneres. La
S. va treure el cas d’en Calixto Bieito, que sembla és realment perillós en
aquest sentit, fins a punt de fer cantar una diva o mig diva asseguda en un wàter.
Era realment necessari?
Per no ser menys, el darrer pis
el vam baixar per les escales nobles, que van de la saló dels miralls fins al
vestíbul. Si els germans Marx havien tingut la seva nit a l’òpera jo, modèstia
apart, també.
