Resum de la meva postura. Justificacions i altres consideracions
Bé, acabo aquest exercici
d’interpretació, de comentari del que ha
passat a Líbia i del està passant a Síria (que m’haurà resultat força
esgotador, la veritat, segurament també per a l’eventual lector, ho sento). Amb
la crítica que faig a les maniobres “atlàntiques” en quant les seves vertaderes
motivacions, penso que compenso una mica la frivolitat irreflexiva amb la que
vaig desitjar i saludar la seva intervenció a Líbia. Vaig lamentar haver-me
deixat enganyar en aquest cas i d’altres. Sentir-se manipulat i abusat no fa
cap gràcia. Em trec, en part, un pes de de sobre.
Al principi d’aquesta sèrie
d’escrits pensava que anava a dir una colla de banalitats, d’evidències i quasi
em feia vergonya l’insult a la intel.ligència dels possibles lectors que em
disposava a perpetrar. No m’he desfet del tot d’aquesta sensació, però haig de
dir que a mesura que m’he endinsat en el tema ha tingut lloc un aprenentatge
considerable: el sentit de la meva intuïció inicial era més aviat confirmat per
les dades i circumstàncies que anava llegint i aprenent de com s’ha
desenvolupat tot el drama libi, i, avalava, per extensió la prudència i la
desconfiança amb la que crec s’ha d’encarar la voluntat salvadora d’Occident
també pel que fa a Síria.
Segons el meu parer, s’hauria
comprovat amb escreix que tota malfiança és poca i que s’ha de ser
extraordinàriament vigilant i escèptic amb l’allau de notícies i la seva
interpretació que ens cau al damunt. La informació no és neutra, mai ho estat.
És una arma més de la guerra, del poder: potser la més poderosa i subtil. Una més al
costat de les altres: la militar, l’econòmica, l’espionatge. S’ha de mantenir
viu l’esperit crític, buscar el rerefons, mirar la lògica de les coses,
repassar la història, aspirar a un criteri mínimament congruent, i no quedar-se
neutralitzat, obnubilat, voleiat com un ninot que es fa anar d’un costat a
l’altre pels que mouen els fils de la història.
Ho sabem i és molt senzill: els
mitjans de comunicació es basen en les informacions que preparen i gestionen en gran mesura (sempre hi ha algun independent) les famoses agències de notícies. Aquestes són un grapat de multinacionals de
la informació que canalitzen i dosifiquen aquesta: el què, el com i el quan
depèn d’elles. Els seus criteris bàsics de funcionament són el benefici que
treuen de la informació (la notícia com un producte, un article comercial més)
i la dependència i vincle (tàcits, indirectes) que tenen amb els poders públics
dels països on tenen les seves seus centrals (i/o el seu capital). La majoria
d’aquestes agències (i certament les que operen en els nostres països
occidentals) són occidentals, el que vol dir, que tan pel que fa la visió del
món, com pel que fa a l’interès comercial i polític, s’ajustaran bastant al
patró mental dominant en les nostres societats: ens diran, des del prejudici,
el que volem sentir, des del prejudici. Reuters, France-Presse, Efe, etc. són
“la veu del seu amo” i treballen per tenir els “súbdits” reconfortaran la
percepció de la realitat que aquests tendeixen a tenir (encara que sigui
esporuguint-los: estigueu contents, mireu que malament s’ho passen a allà baix,
al cap i a la fi nosaltres no estem tan malament, veritat?).
Un prova, que sobta però és
recurrent, de que la nostra credulitat és infinita i està profundament arrelada
en la nostra mentalitat, és el fet de veure com tornem una i altra vegada a
donar credibilitat al primer que se’ns diu (si es fa des d’una posició investida
de d’oficialitat, d’autoritat) malgrat tinguem perfecta consciència i memòria
que aquesta mateixa font va donar per bones determinades informacions que
després van resultar ser falses. Tots tenim prou coneixement de la història
contemporània per saber que el que se’ns donava per verídic fa 30 anys, o 50
als nostres pares, era en molts casos fals. Si es mentia en el passat
recent, per què s’hauria deixat de cop i volta de manipular l’opinió? Per què
d’un dia per l’altra la interpretació dels fets passaria de fal·laç a veraç?
Per la possibilitat de contrastar la informació? Que ningú em faci riure.
Perquè tots plegats som millors i el món és més transparent i exigent? Ha, ha,
ha! En nom de què hauríem de ser avui dia més íntegres, més probes, més honestos,
o ni tant sols més sincers? Algú m’ho pot explanar? Gràcies.
Si sabem fefaentment que se’ns
ha mentit en el passat, lo lògic, lo racional és pressuposar que també actualment
se’ns està mentint. Tot el que no sigui mantenir desvetllada aquesta
reserva, és abocar-se a ser víctima de l’entabanament sistemàtic.
Una primer nivell d’explicació
de perquè caiem tots plegats en el parany, seria el de la facilitat. Facilitat
de dos tipus o a dos nivells.
1. No volem cercar la
informació. Volem que aquesta ens arribi ja preparada i embolcallada talment el
menjar “fast food”. També en això defugim tot el que és difícil.
2. Ens agrada tot el que apel.la
a les emocions. Tenim mandra de reflexionar. El que volem és una injecció, la
nostra diària dosi de morbo i sentimentalisme. Morbo, per a satisfer les
nostres baixes passions (d’europeus “lectors de diaris i de fornicadors”, que
deia en Camus a La Chute).
Sentimentalisme, per emmirallar-nos en l’amor que sentim per nosaltres mateixos
(ben conscients que ens estem morint i volent tenir i donar de nosaltres
mateixos una bona imatge, un bon record: som, érem gent benpensant; estàvem amb
els “bons”, no som culpables de res, etc.). En resum, volem “vibrar”, amb el
baix ventre, i amb el cor passat pel “túrmix” dels nostres cervells
individualistes, egocèntrics... moderns.
Volem, per tant, una informació
plaent, ràpida de digerir, i que no posi gaires traves a la precipitació i a la
superficialitat del nostre judici. No hi ha res que ens agradi tant com judicar
(i condemnar). “Com les piranyes” (Camus, ibídem).
Hi ha, però, una explicació de
més calat a la manera aquesta nostra, infantil i irresponsable, de rebre les
informacions i de jutjar a partir d’elles. A la pregunta, d’on prové la nostra
credulitat?, es pot mirar d’esbossar una hipòtesi de resposta a un nivell més
profund. Heu–la aquí: necessitem creure en alguna cosa, en algú, i com no tenim
res més a mà, creiem en la Humanitat. Però qui és “la Humanitat”? Doncs aquell
que aconsegueixi encarnar un màxim el que podríem anomenar la veu amb consciència. Qui pot assumir aquest paper? Tot aquell
que tingui un discurs i que tingui mitjans per difondre’l de manera amplificada
i continuada. Si tots plegats tinguéssim una visió més transcendent de
l’existència humana, tindríem la capacitat de posar en quarantena, de mirar amb
una certa distància tot el que se’ns diu, atenció: també el que se’ns diu des
de les instàncies revestides de seriositat i “professionalitat”. Com no tenim
aquest recurs, romanem “atrapats”, tributaris d’aquests “predicadors oficials”
que, inconscientment, hem divinitzat.
Al meu entendre estem molt massa “enganxats” a
la perspectiva purament i exclusiva humana. Que no n’hi ha cap altra? Sí i no:
hi ha l’enfocament, més allunyat de l’immediat (ja transcendent, doncs) de la
nostra humanitat, vista, viscuda, des del que hi ha de diví en nosaltres, des de la perspectiva divina que podem, encara que sigui molt parcialment, adoptar. Mentre no ens separem
mínimament d’allò humà, no deixarem de reproduir la petitesa de les seves pors.
Sols d’una visió molt més àmplia podríem arribar a tenir una visió realment
universal del problema de la condició humana. Mentre no ho fem, seguirem
parlant de la Humanitat quan en realitat estarem parlant de “la societat
concreta en la que vivim en aquest moment present”, no fent més que
generalitzar a tot el món el nostre particular punt de vista, i amb ell també
els nostres fantasmes, els nostres mites, les nostres idolatries... Des de
l’humanisme no hi ha universalisme i sí relativisme estret de mires. Humà, massa humà, que deia Nietzsche:
quanta raó tenia...
Em fa quasi vergonya haver de
dir coses tan evidents, però, com dic, jo també he estat víctima de la
fal.làcia, i per tant no puc criticar ningú, i si escric potser és sobretot per
a mi, per esmenar el meu error.
El resultat de tot això, és que
ens complaem, ens recreem a jutjar des d’un nivell de desconeixement (per
dir-ho suaument, eufemísticament: ignorància supina seria la paraula justa) i
d’idees preconcebudes que fa por. El nostre atreviment i obstinació no semblen
tenir límits ni aturador. Sabem perfectament que els vencedors escriuen la
Història, però ni se’ns acut pensar que escriuen igualment el present... Ens venen una versió simplificada fins a
gairebé la caricatura del que passa en el món i els hi comprem, perquè aquesta
versió té una virtut inestimable: ens tranquil.litza, disculpa, exonera, justifica.
Anem bé.
Ens
sentim cofoiament integrats en el caliu de “l’opinió pública”. Però existeix
realment una cosa així? Té existència pròpia i autonomia dels mitjans de
comunicació i dels poders públics això que anomenem opinió pública? Fins a quin punt la tan escatainada opinió pública no és més que un invent dels media de cara a legitimar el que el
poder decideix a cada moment. Tot Poder necessita uns espectadors: primera,
perquè sense públic no hi ha actuació (necessitem els altres per
emmirallar-nos); segona, perquè al Poder li cal la legitimitat i aquesta passa
per aconseguir l’aprovació de la majoria (inclús les tiranies s’aguanten
“democràticament”: sense el suport explícit o tàcit de la massa no hi ha
autoritat que aguanti amb una mínima continuïtat; tercera, perquè al Poder li
cal la col.laboració de la gent, del poble: calen sempre braços (els clons i
els robots encara no estan prou a punt). Els mitjans, per altra part, talment
uns mèdiums, cobreixen perfectament
també les necessitats de l’”espectador”: ens donen espectacle; ens donen la
il.lusió de que importem i de que la nostra aprovació compta (i no és ben bé
fals, però quin valor pot tenir el nostre suport obtinc per inducció, seducció,
de manera insidiosa, capciosa?); ens demanen la nostra cooperació (sobretot
mostrant-nos ben passius i dòcils) i això ens fa sentir responsables,
partícips, per fi actors, protagonistes de la Història: aquesta, i el Gran
Germà, compten amb nosaltres, però sobretot no ens movem de casa... Que maco.
En
síntesi i substància: no ens interessa l’autocrítica (l’única capaç de
guiar-nos cap a la pròpia millora). El que ens agrada, encara que no sigui
portador de res (que no sigui la vanaglòria) és fixar-nos en els errors del
veí, de tercers. Ens encanta ser tractats com titelles, ens encisa ser activats
de manera conductista: volem un món comprensible, simple i que ens sigui
favorable, ja! Ho exigim!... Amb aquestes premisses, es pot afirma sense por
d’equivocar-nos que el nostre criteri d’avaluació de la realitat no va gaire
més enllà del més pur, desenfadat i desvergonyit autobombo; ad majorem gloriam de la Humanitat, això
sí, no sigui dit.
Bé, un
cop apuntat el que precedeix, puc passar a desenvolupar breument una sèrie de
consideracions que expliquen i concreten més en detall o circumstancialment la
meva suspicàcia, el meu dubte. Es tracta bàsicament de la constatació d’un
seguit de contradiccions i incongruències.
1.
Occident vol que tot el món sigui com ell (que exemplifica millor que ningú les
veritats universals). En la pràctica, però, quan l’alumne tendeix a superar el
mestre, el mestre es rebota i li fot un clatellot: em faltes al respecte. Què
volem dir, amb això, doncs que vivim en la contradicció de voler que els
altres, “el tercer món”, sigui com nosaltres (per allò de projectar-nos i veure’ns
reflectits en el que ens envolta (actitud molt humana, natural i inevitable),
però en fons, volem que es mantingui en una posició d’inferioritat, tant per
poder seguir explotant-los, com, més important, per poder seguir sentint-nos superiors.
Vivim doncs atrapats en el paternalisme neocolonial de sempre. Un exemple: Iran
no té dret a tenir la bomba atòmica perquè són una gent perillosa i les seves
intencions són diabòliques. No serà més aviat que no fa cap gràcia que la borsa creada a
Teheran hagi exclòs el dòlar? Creiem realment que els iranians estan més
privats que nosaltres de sentit comú i de la mesura? I s'hi ho creiem, pensem que tenim motius per creure-ho, estem segurs de quins són els millors mitjans per defensar-nos? L'ostracisme i la guerra són les úniques sortides?
2. Quina credibilitat pot Occident
quan diu preocupar-se de la sort dels pobles del tercer món perseguits pels seus
governs, quan en prou feines s’ocupa correctament de la seva pròpia gent (més
de 30 milions de pobres només als EUA)? O, més revelador i definitiu, quan sí
permet la repressió en certs països i en canvi, curiós, ves per on, no en d’altres.
Els casos d’aquesta política de 2 pesos, 2 mesures són flagrants: Txetxènia
(potser mig milió o més de morts o més), Darfur, Bahrein, Birmània, Tibet,
Ruanda... i tants altres que em deixo o que desconec. Se’m dirà que Txetxènia
era un assumpte intern rus (com també ho és a Síria, no et fot, i de fet tampoc
serà cert: ja Tolstoi deplorava el que l’exèrcit rus estava cometen en una
terra que ni per llengua, ni per cultura, ni per religió els hi era pròpia) i
que de tota manera cal tenir miraments amb Rússia (resulta, doncs, que el poder
mereix més respecte que el dret a la vida i a la justícia: ja ho sabíem,
gràcies per aclarir-nos-ho!). El mateix se’ns dirà respecte al Tibet (que ens
deixarà igual d’insatisfets). Pel que fa a Darfur, ja els qui costarà més
justificar la indiferència: m’hi jugo el coll que no hauria estat tal si hi
hagués petroli o alguna matèria primera interessant pel mig. Tampoc van fer
gran cosa per la separació de Sudan del Sud: aquesta va trigar lustres i
desenes de milers de morts a arribar: no deien que els hi semblava intolerable
la massacre de civils?
Per altra banda, se segueixen apuntalant tiranies
(sovint hereditàries) com la d’Aràbia Saudita, on l’esclavitud no va desaparèixer
fins l’any 1966, on el paper de la dona (uns dels grans arguments per a
menysprear i combatre segons quines societats) és potser pitjor que a Europa fa
100 anys, on hi ha minories oprimides, on els homosexuals s’han d’amagar sota
terra, on impera la xaria (en virtut de la qual t’exposes a que tallin la mà
per pispar un tros de pa), on es tortura, on segur que es practica la trata de
blanques i el tràfic d’òrgans, on regne un islam fonamentalista finançador de
terrorisme arreu del món àrab, on no està previst cap procés de democratització
de la vida política, ni ara ni d’aquí vint anys... Però són
aliats nostres, ah! val, llavors no passa res, perdoni si li ofès, jo em
pensava... jo no volia...
