Ciris per Síria (VIII)

L'evolució actual de la situació

Respecte a Líbia, no podem dir gran cosa. Ha deixat de ser un tema mediàtic i arriba molt poca informació (buscant segur que se’n troba, però, i generalment més profunda i fiable que la que ens arriba sense que la demanem). No obstant, és ara que s’ha de veure i ha de quedar demostrat que la guerra compensarà amb escreix el seu cost en vides, en destrucció i en dràstica reducció del benestar per a la majoria. A la justificació que es va voler donar inicialment a la intervenció, ha de seguir la prova de que el respecte als drets humans és realment una prioritat i de que les injustícies, les persecucions, i la inseguretat aviat seran menors que abans. 

De tota manera, som conscients de que és molt d’hora per jutjar, ja que el país tot just surt de la guerra civil, i és normal que hi hagi caos, confusió, casos de revenja, serveis bàsics que no es presten. Hi ha prioritats inajornables: donar sostre i aliment a tots els desplaçats, atendre els ferits i la gent que ha quedat desvalguda (com els nens orfes i la gent gran que ha quedat sola i sense recursos), acollir els refugiats que tornen, prevenir i perseguir els saquejos, reprimir els actes violents (sent exigible que es faci sense distincions de bàndol), desarmar les milícies... Després vindrà l'hora de fer justícia, de jutjar els crims contra la humanitat que s'hagin comès (amb imparcialitat - investigant també els començos pels vencedors -, amb al grau d'indulgència que es cregui oportú de cara a la reconciliació i ateses les circumstàncies atenuants que s'escaiguin). L'hora d'organitzar unes eleccions lliures i posar les bases, les estructures d'un Estat democràtic.  

Des del primer moment, però, caldrà fer prevaler el dret sobre la rapinya, de totes i cadascuna de les faccions (tal vegada també de partidaris de l'antiga dinastia sanusita en la persona dels seus descendents) sobre el màxim de d'aparells i prebendes del nou Estat, tots buscant la màxima representativitat i fer-se amb el major nombre de "palanques" de poder, uns aferrats a Trípoli, els altres estirant cap a Bengasi, la capital de la revolta. Edificar un nou Estat passa indefectiblement per repartir novament el poder que tot  Estat concentra i, d'alguna manera, encarna en ell. Aquest repartiment no pot ser un festí de hienes. És la  prova de foc de la força democràtica del CNT, la seva gran (i potser l'única) de demostrar que a la nova Líbia la democràcia pesa més que l'interès sectari. Per altra banda, les primeres passes del nou règim han de mostrar què s'ha decidit fer amb el llegat de Gaddafi: se'n salva una part o s'opta, per venjança i per esborrar el seu perillós record, per esborrar-lo fins on es pugui? És l'hora dels gestos amb càrrega simbòlica, amb projecció en l'esdevenidor: en l'inici sol estar tot el que serà o podrà ser; la línia, direcció que es prengui ara serà probablement determinant en la conformació i l'evolució de la vida del país al llarg de molts anys. 

Com podem veure, la feina i la responsabilitat que pesen sobre el nous dirigents, i sobre el conjunt de la població líbia, són enormes. Refer una societat enfrontada a mort és una tasca d’una dificultat enorme. Cal una energia, un tacte, una generositat, un sentit comú molt poc freqüents. Els ànims encara estan encesos i encara deuen ser majoria els que pensen més en el passat que en el futur. L'odi, la discòrdia, el ressentiment duraran anys, probablement lustres o dècades.

És desitjable que el país pugui superar els reptes que li cauen al damunt.

1. No convertir-se en un país tutelat i neocolonitzat. Els països que han ajudat als rebels a guanyar la guerra, es voldran cobrar, amb interessos, l’ajut prestat. És de témer que el país quedi pràcticament en mans estrangeres; en mans de les multinacionals que en vida seva no va permetre que s’establissin en el país.

2. Encara que potser menys que d’altres, Líbia també és un país artificial, composat  per diferents tribus (la majoria àrabs, però també berbers), on es parlen 9 llengües diferents (amb l’àrab estàndard com a llengua oficial, i l’àrab libi com la més parlada) i amb un territori immens (1,7 milions de km2) per una població que voreja els 7 milions d’habitants... A banda de l’àrab, la llengua majoritària, i de la religió (islam sunnita) no queda massa clar que més els pot unir. Fent una ràpida ullada a la història hom aprèn que Líbia sorgeix de l’addició de 3 regions més o menys històriques: Tripolitània, Fezzan i Cirenaica. Deixant de banda el període del colonialisme italià, no s’arriba a l’estat unitari fins l’any 1963, quan el rei Idris I aboleix el govern federal i la constitució (que de tota manera mai s’havia aplicat) i instaura el Regne de Líbia. El subsegüent pan-arabisme i socialisme de Gaddafi manté i reforça l’Estat unitari. Ara, la suposada arribada de la democràcia (que esperem tingui més fortuna i durada de les que va tenir quan es va constituir l’Estat libi independent, el 1951) podria donar peu a una cert moviment centrífug en el trencaclosques territorial, tribal i ideològic que és la realitat Líbia.

3. El radicalisme religiós. L’islamisme fonamentalista farà tots els possibles per aprofitar la situació d’incertesa i de buit de poder per guanyar adeptes i espai de poder. Diria que es corre el perill de que succeeixi el que sembla està passant a Tunísia i a Egipte: una polarització entre un govern dominat pels militars, i una població sota una creixent (sobretot a Egipte, amb els Germans Musulmans) influència de l’islamisme integrista.

En quant a Síria, com era de témer, la situació segueix empitjorant cada dia. Els resultats de la votació aquest diumenge de la nova constitució, suposant que siguin fiables, verídics (el que no és gaire probable), donaria malgrat tot un baló d’oxigen al govern libi i al cap de l’Estat. La meitat de la població siriana amb dret a vot (el 89,4% del 57,4% del cens, amb un 9% que ha votat en contra) ha recolzat la proposta governamental, que, atès el clima de guerra civil virtual, ve a ser un plebiscit a favor o en contra del règim. Mentre, la violència segueix fent la seva macabra tasca. La sanguinària repressió del règim no afluixa, tractant a la població civil de moltes localitats com enemics de facto: assetjament i bombardeig de ciutats, profusió d’assassinats de gent indefensa, la pràctica segur que intensiva de la tortura, etc. (terror protagonitzat en molts casos per les milícies pro-governamentals Al-Shabiha). Per altra banda, és d’imaginar que les activitats de resistència i d’hostilització per part dels insurrectes armats també es multipliquen i s’estenen pel territori.

Sense ajuda externa, sembla ja gairebé impossible que es pugui fer marxa enrere. Com apuntàvem més amunt, tenim alguna idea de en què podria consistir aquesta ajuda. Però no ens fem il.lusions de cap mena. O bé no es farà res i els revoltats seran esclafats per milers, o bé, i és el que ens sembla més probable que ocorri, es reproduirà l’escenari libi i les potències occidentals prendran cartes en l’assumpte, i aleshores assistirem a l’espectacle d’una nova guerra atroç.

Com dic, estic gairebé convençut que la cosa acabarà amb intervenció armada internacional. L’experiència que hi hagut fins ara d’aquesta mena de situacions, diu que quan les potències occidentals comencen una cosa, l’acaben. No són gent a qui els agradi perdre el temps; per a ells sols compten els facts i els resultats: buscaran, provocaran els primers, aconseguiran els segons. Més que vèncer el rebuig de Rússia i de Xina (cosa que potser no assoleixen, o no del tot: en el cas de Líbia sí que al final van aconseguir suavitzar l’oposició xinesa), tot fa pensar que estan fent temps perquè la crisi agafi unes proporcions d’escàndol mundial. Estan preparant, "treballant" l’opinió pública, a base d’indignar-la amb l’horror diari i in crescendo, de cara a la seva entrada en escena: quan la tinguin prou "estovada" podran actuar sense a penes veus crítiques. Tot és una qüestió de sentit del temps, del moment oportú: no poden precipitar-se (i exposar-se a ser taxats d’invasors); tampoc poden retardar el passar a l'acció indefinidament, però en això tenen més latitud, tanmateix. 

Efectivament, amb el domini sobre els mitjans de comunicació, i amb les files de la resistència siriana cada dia més nodrides de personal (per efecte natural de la repressió) i més armades (per ells), tenen un marge de maniobra, disposen d'un temps, prou ampli. Deixaran que la situació s’enverini, es podreixi i llavors donaran el cop. A Líbia va anar així; no veiem perquè no hauria d’anar així també a Síria. Enlloc d’ajudar ara, avui, aturar la massacre posant TOT l’esforç diplomàtic i econòmic de que són capaços (pressionant, però també tractant el govern libi com un interlocutor vàlid: se li ha donat alguna vertadera oportunitat, s'ha entrevistat a Baixar al-Assad perquè s'expliqui?), esperaran que la situació s’hagi degradat de tal manera que l’opinió pública clami, demani a crits la intervenció. Tot fa pensar que és qüestió de setmanes o d’escassos mesos. 

Podria també passar que Rússia no cedís de cap manera en el seu refús categòric de qualsevol pla d'intervenció que es plantegi (Síria no és Líbia: és un aliat seu i encara més de l'Iran, amb qui Rússia manté bones relacions; és una peça clau en la relació de forces en l'Orient Mitjà; un país que acull la seva única base militar en la Mediterrània; i per, acabar-ho d'adobar, un bon client seu en armes). En aquest cas, no podent intervenir (sense exposar-se a alguna represàlia russa), la tàctica a seguir consistiria en armar de veritat l'oposició i esperar que ella sola faci la feina d'enderrocar el règim. Aquesta modalitat indirecta és potser incerta i més lenta, però la preferiran a no fer res ja que sol donar alguns resultats; és qüestió de posar-hi els mitjans (i d'aquests no en falten). Sigui per activa o per passiva, el règim sirià està perdut; o bé desapareixerà o bé quedarà tan tocat que ja no serà el mateix. L'únic que podem fer és esperar que el preu d'una cosa o l'altra no sigui excessiu. 

És terrible i repugnant haver d'escollir entre lo dolent i el menys dolent, entre mals de diferent intensitat. Haver d'optar pel mal menor és un consol molt amarg. El greu, però, és que tampoc ens deixaran fer això. Segons la nostra opinió, sota cap concepte permetran que la resistència siriana sigui anihilada: se’ls hi hauria acabat la coartada per intervenir, s’haurien quedat sense aliat interior. La mantindran viva, costi el que costi, sigui quin sigui el nombre de víctimes. Si no ens deixen altra opció, si no volen raonar el règim siri, si no volen parar-lo amb els mitjans pacífics que tenen, si no volen facilitar realment la fugida, l’exili de la població en situació de risc, doncs llavors, que actuïn quant abans millor, i de la manera més ràpida i incruenta que puguin (suposant que ho vulguin i en sàpiguen, cosa que no està gens clara); demanar-los que intervinguin per simplement protegir la població creant “santuaris” on aquesta es pugui refugiar, és inútil, ja que el que figura en l’agenda és una altra cosa, molt més ambiciosa i “geoestratègica” (calen molts milions de persones perquè l’individu comenci a tenir algun valor d’aquesta mena; unes desenes de milers de sirians no fan prou el pes).