Dia disl.locat a les Costes

Avui volia parlar de la Chacón, ni que fos perquè surt en el títol del meu darrer post, però havia d’anar a Sitges per assumptes familiars. La veritat és que en Garzón em va deixar bastant esgotat i la perspectiva d’haver d’enfrontar-me a la Chacón em feia una mica de por i una certa mandra, però crec que ho acabaré fent: primer, perquè no és bo arronsar-se davant dels reptes; segon, perquè hauria de canviar el títol del post sobre en Garzón (no costaria gaire, val a dir); tercer, perquè s’ho té guanyat: tota una dècada o més marejant-nos amb el seu posat de dona moderna, femenina i capaç, tendra i ferma, raonable però indomable la fa mereixedora d'alguna atenció, ni que sigui per enterrar-la políticament, que molt serà i no pocs voldrien, voldríem. A més, és actualitat, i l’actualitat és el nostre déu, la nostra passió, el nostre baló d’oxigen. L’actualitat fa la funció d’eucaristia. Ens hi trobem i agermanem. Els que manen ho saben i no paren de donar-nos la nostra dosi diària, doneu-nos Senyor en el dia d’avui...

Ahir vaig enxampar un constipat, que avui s’ha desplegat amb tota la seva virulència (quina lliçó, la del malestar! Veiem lo dura que pot arribar a ser una malaltia greu i lo difícil que serà segons com marxar d’aquest món). Em vaig despertar i tenia la presència aquella, agra i pugnaç, punyent i aspra del virus a la gola. Va ser durant la nit (un sap aquestes coses: el moment en que el mal entra dins seu i s’hi instal.la). El llit em va trair un cop més. És un llit fet "a mida" i el fuster va ser incapaç de preveure o calcular l'escurçament de les làmines amb el pes del cos... o potser li va semblar bé escatimar una mica de fusta: de làmines i/o de travessers. Feia un any o més, havia clavetejat les làmines, però amb el curs del temps la cosa havia acabat desmanegant-se i finalment m'havia resolt a desclavar-les i a eixamplar, en canvi, els travessers; però ha estat inútil, ja que les làmines es corren en diagonal, cauen en el buit, i el matalàs, de làtex pesant, les segueix. El resultat és que al matí el jaç semblava un camp de batalla, amb un sot central de més de 15 cm de fondària i no menys de 50 d'amplada: ideal per a la lumbàlgia. En aquestes condicions la roba de llit va viure una nit de maregassa i alguna part del cos (la zona lumbar, probablement) va quedar exposada a la fredor nocturna. La T. em diu que no li estranya, que faig massa sauna, i que suant perdo massa sals minerals i em baixen així les defenses; que hauria de compensar-ho amb magnesi, potassi... pot ser. El gran consum d’aigua i les generoses dosis d’equinàcia (de gust infecte) i de pròpolis (de tast ja molt millor) no van poder amb la bèstia intel.ligent i banyuda i avui seguia amb el seu programa invasor. Però ni el calendari ni les obligacions esperen o canvien de data, i tocava viure una jornada d'aquelles de logística macarrònica, molt “made in Vilardell”.

La C. ha passat ha recollir-nos amb el seu cotxe (avui he sabut que té uns 30 anys, uns 10 més dels que creia), menut però encara esperitat, i gran bevedor de benzina (és de témer que s’apropi als 15 l/100 km). He assistit a una discussió bastant pujada de to entre la C. i la T. a propòsit de drets i deures (en la que col.lateralment també vaig rebre lo meu). 2 constatacions: és formidable l’energia que encara tenim per treure’ns els ulls; a partir d’una certa pressió ambiental la broma cedeix el pas a l’acritud i a la recriminació, llisca cap a la provocació i fa el cim en la crispació més o menys estrident. Però feia bo, i el tema tampoc donava per a més. Jo anava de copilot però com si hagués anat de pilot de greix. Anava vestit com per a la campanya de Rússia i a l’alçada de Castelldefels he començat a endinsar-me en un sopor escalfat (la calefacció del cotxe, la roba d'abric i els raigs solars feien un efecte com d'incubadora). Per solidaritat amb tots els que estan com nosaltres hem agafat la carretera de les Costes enlloc dels túnels. No era exactament un revival perquè ja l’havia agafat unes dues vegades en el curs dels darrers anys, però què representa un parell de vegades després de 20 anys de no posar els peus en un lloc visitat gairebé setmanalment durant més de 15 anys, dels meus 5 anys fins als 20 i més? 

La carretera de les costes del Garraf és sens dubte una de les coses que veuré en el zàping aquell que diu que es fa, que es té en el moment de morir. Van ser molts anys de recórrer-la amb el SEAT 1500 gris marengo del nostre pare. Tot aquell paisatge de margallons i blanquinoses i grisoses pedres calcàries (foradades i corroïdes per l'aigua mil.lenària)... Tot aquell massís que baixava, tumultuós, indòmit, fins al mar... I també tots aquells revolts on paràvem perquè jo pogués vomitar. Per distreure’m mon pare em feia jugar a una mena d’endevinalla consistent en dir el nombre de cotxes que creia que ens creuríem abans de tal corba o abans de la caseta de la Creu Roja (avui dia desapareguda). A vegades la cosa funcionava, a vegades no. L’olor del cotxe (com de cuir i plàstic -baquelita?- carbonitzats) combinat amb el vaivé dels innombrables revolts era més fort que jo. Era una experiència sempre dura, malgrat la seva freqüència; un bon aprenentatge de la vida. A més, no es podia parar a qualsevol lloc: calia esperar a arribar a algun dels revolts amb esplanadeta (la majoria costat muntanya) on poder sortir de la carretera i estacionar. Era l'horror dins l'horror, perquè, hi ha res pitjor que haver de retenir, frenar el vòmit? És una mica allò del condemnat que ha d'esperar que el seu executor desencalli l'arma o la carregui de nou abans d'acabar amb ell. Un cop fora del cotxe, en aquell marc extemporani de pins, grills, llangardaixos i cargols, feia el que havia de fer, amb ajuda tal vegada de la mare o d'algun germà: lo més semblant al suïcidi que pot experimentar un infant, almenys quan s'havia d'ajudar el procés, acabar de provocar-lo. El regust de bilis, quasi com la humitat de llàgrimes per al que ha plorat, era el regust de la victória, pírrica, però indiscutible.

També eren viatges amb un cert patiment purament imaginari: la perspectiva del risc d’estimbar-se precipici avall no em deixava tranquil. Els viatges de tornada eren els que feien més por, ja que es tenia el buit just a la dreta; en alguns llocs la caiguda era gairebé a pic, i d’una altura de més de 70 metres. Qui sap, potser em ve de llavors el respecte, la poca gràcia que em fa l'altura. Em representava una i altra vegada com seria l'accident i si havia cap possibilitat de sortir-ne viu. Em feia por, sobretot, la idea de quedar atrapat dins el cotxe sense poder-ne sortir, ja dins el mar.  

Com sol passar, o fins i tot és inevitable, aquestes sensacions, aquests sentiments es barrejaven, es combinaven amb la bellesa del real, la bellesa del lloc: la mar immensa, el cel impol·lut, els vestigis humans amb tota la seva càrrega d’història misteriosa i melangiosa: una casa pairal convertida en antiquari, una caseta de la companyia elèctrica, el magnífic palauet d’en Gaudí, la terrassa del bar o restaurant a tocar del mar (en un lloc desolat, insòlit: més tard em faria pensar en L'Étranger de Camus), la vela gegant del port del Garraf, la muntanya descarnada de la cantera, l’esmentat punt de socors de la Creu Roja, la sòrdida, tètrica i tenebrosa fàbrica de ciment CAMPSA (anunciada un quilòmetre abans per la capa de polsim gris que ho cobria tot), amb el seu no menys inquietant i fascinant port, la vella casa de camp abandonada arran de carretera, no lluny de Sitges (i que un s'imaginava refugi de contrabandistes i bandolers)... Coneixia cada pedra, cada recta, cada casa, cada esvoranc o depressió de cuneta, cada pintada (tirant a enigmàtiques; potser encara hi són i sobreviuran al jove que les va fer, segurament ja jubilat fa temps), cada senyal de trànsit: la del llumí de prohibit encendre foc (era zona boscosa, sobretot abans que l'incendi del 82, l'autopista i les canteres no ho normalitzessin tot en un decorat triturat i banalatizat), la del perill de relliscar, amb aquella doble S creuada que desafiava tota lògica física: era impossible que cap cotxe fes... Iconografia que curiosament es manté vigent, com la de prohibit avançar o la de la càmera fotogràfica, tot molt anys 50, sinó abans; un reducte de permanència, gràcies! 

Hi havia no sé què de profundament antic, romàntic, irreal, anacrònic en aquella costa, encara salvatge, abandonada, inhòspita. La vegetació era impracticable, d’una duresa de guerra púnica en els llocs oberts, i d’emboscada carlina en els indrets més obacs i frondosos. La presència humana (la mateixa carretera, algun contrafort d’obra a base de pedres, les escasses cases) tenia tot l’encant de les coses que estimem perquè ens donen seguretat. El rere país feia basarda; el mar atemoria: orografia intricada per una banda, accident, desastre i mort per l'altre. La muntanya ferestega o el mar profund: tot era terror. Sols l'estreta cinta de la carretera semblava oferir protecció, caliu, humanitat... Eren uns quilòmetres en que el temps s’havia com congelat, tot era sempre igual: hi havia un capital de durada, de dilatació temporal al que no podies resistir-te. Temps i espai eren una sola cosa. El Garraf tenia la força evocadora del millor Verne, el misteri deliciós de la més reeixida Enid Blyton, l’al.licient transportador del més potent Tintín. Era un territori apart. Els dies de mal temps, aquell paisatge escabrós, agrest, agafava un to, un caràcter encara més intens; de la bellesa es passava al sublim, que és la bellesa simplement inhumana.

Als nostres pares els hi agradava explicar una llegenda que ens omplia, a mi i als meus germans, d’esgarrifança i de patètica malenconia: la dona de les costes del Garraf. Es contava que hi havia una dona que feia auto-stop; era més aviat jove, parlava poc. Tot normal. En un corba concreta, la dona desapareixia. Era el lloc on el cotxe en la que anava s’havia estimbat. I un altre dia, tornava a aparèixer... Encara em venen calfreds i m’assalta un sentiment d’immensa pena a l'escriure-ho.

Recordo també els encontres amb els “polissontes”, que deia el nostre pare: la policia motoritzada (Guàrdia Civil, crec). Anaven en unes “Sanglas”, unes motos que per a un nano semblaven les millors del món. Era un època molt estricta amb la ratlla contínua: no es podia ni tocar, si no volies exposar-te a una multa. Pel que fa al conductor, el meu pare, diria que fumava també conduint (Rothman's als matins, Sombra a la tarda), li agradava escoltar la ràdio (notícies, debats, informacions: tot lo seriós –però esbiaixat- que hi havia a l’època). A les baixades, per estalviar benzina posava el punt mort; donava una certa sensació de volar. Recordo que el cotxe no tenia massa “reprise” i calia escollir bé el moment per avançar: en una de les 3 ó 4 rectes prou llargues per agafar embranzida i culminar l’operació; eren moments d’una certa emoció: violència mecànica, tensió motora, agressió locomotriu... L’avió atacant en picat. Pocs quilòmetres abans d’arribar, des d’un determinat, conegut i anhelat revolt, s’albirava ja el poble, i esclatava un “Sitges a la vista!” d’alegria i d’alleujament...

Penso en tots aquests records amb una gran tendresa, per tot el que era viu i real llavors, i ara jo no ho és (tot i seguir sent-ho d’alguna manera estranya: en la meva memòria, en aquest escrit, en la ment divina, en l'eternitat del temps).

Mentre la T. conduïa en la claror espectacular del sol, m'he anat imperceptiblement enfonsant en el son. El moviment del cotxe a l’agafar els revolts, les veus, l’aprensió de l’accident em mantenien despert i alhora em bressolaven. A partir d’un cert moment, indeterminable, la inconsciència s’ha ensenyorit de mi i ha dominat totalment l’espectre mental. A l’arribar, era com si sortís d’una amnèsia, d’un viatge en el temps, com si tornés de la mort. La realitat, amb tota la seva bromista impertinència, m’esperava allà mateix.