Ciris per Síria (III)

2. Desviació de l’atenció. Tot indica i fa pensar que la principal funció dels mitjans de comunicació, sobretot quan informen de guerres, catàstrofes, conflictes que tenen lloc en d’altres països i regions del món, no és altra que desviar l’atenció dels problemes i tensions que tenen lloc en el nostre entorn i dels se’ns vol mantenir en la ignorància o en una percepció molt incompleta, molt “epidèrmica”. Altrament, no s’entén que tinguem tanta o més informació sobre el que succeeix a 3.000 ó 15.000 km que sobre el que està ocorrent tres carrers més enllà de casa nostra. És una incongruència que sols pot tenir una explicació: informar d’una cosa llunyana sols suposa avantatges per als poders públics i estaments dirigents en conjunts. Quins serien aquests avantatges? 

Doncs molt senzill: A. A diferència del que passa amb els conflictes locals, aquesta informació resulta inofensiva, ja que el públic queda neutralitzat per la incapacitat de fer res (vide supra), per a major tranquil.litat del Poder (que no tem res tant com l’activisme de la gent) B. El públic es “distreu” amb les desgràcies alienes i distants, s’oblida de les pròpies tot vivint, en diferit i en succedani, una sèrie de reaccions passionals que el fan creure viu i actiu; experimenta una mena de catarsi de pacotilla que el redueix a la més mansa de les passivitats... Bé, sobre tot això ja s’ha escrit i dit tot, no sembla necessari allargar-se i repetir-se més.

3. Intervencions interessades. Parteixo d’un punt de vista (molt apreuat, ponderat al llarg dels anys) bastant radical: les crides a l’acció que llencen els estats davant de la violació dels drets de l’home en algun o altre indret del món són gairebé sempre interessades, sobretot quan l’estat que s’escandalitza no té vincles culturals o ètnics amb la població del país on es cometen els greus abusos contra la integritat física i moral de la gent. Trobo que aquest principi de malfiança està prou justificat i és un a priori, un punt de partida insalvable a l’hora d’abordar, de jutjar qualsevol conflicte intern dramàtic, qualsevol situació de pre-guerra civil o de guerra civil ja obertament declarada.

Per altra banda, s’ha d’estar molt segur de que la intervenció militar ha de comportar menys patiment a curt termini, el que és difícil, o, com a mínim, a mig i llarg termini. Si partim de la idea que les motivacions per intervenir militarment no són ni de bon tros prou honestes, que no són vertaderament altruistes, és lícit pensar que els mitjans i la manera de fer-ho no asseguraran prou: ni minimitzar els efectes sobre la població en general de l’impacte de la intervenció armada, ni consolidar els avantatges de la nova situació política creada arran de la intervenció (més enllà dels beneficis que el país o grup de països que han liderat la intervenció compten treure’n).

Els exemples dels darrers vint anys (que són els que conec una mica, o que recordo m’han colpit més) poden servir per contrastar i convalidar, almenys parcialment, aquest enfocament que he mirat d’exposar.   Aprofito doncs l'avinentesa d'aquest epígraf per contar la història del meu desengany: com he passat de creure en la justícia internacional i en l'eficàcia i la legitimitat en l'ús de la força per fer complir el dret, a l'escepticisme i el rebuig de la violència. Cronològicament, el primer de la llista és la guerra a l’antiga Iugoslàvia, sobretot a partir del setge de Sarajevo i la neteja ètnica perpetrada pels Chetniks i l’exèrcit iugoslau.

La meva indignació –alimentada incessantment per les esgarrifoses notícies que arribaven d’allà i hom llegia i veia arreu- va fer que em “mobilitzés” i fes una sèrie de gestos en favor dels bosnians massacrats. No content amb aportar queviures i assistir al passi d’algun documental de denúncia, em vaig decidir a fer alguna cosa més impactant i, segons el meu parer del moment, més efectiva: una sèrie de pintades en el barri de les Comunitats Europees de la ciutat on vivia llavors, Luxemburg.

Van ser un parell de sortides nocturnes, sol (si exceptuem la tasca de guaita d'un bon amic en un dels punts més exposats), amb el meu cotxe, a les tantes de la nit. No sabia molt bé a què m’exposava, però hi havia un cert risc: ser detingut per un vigilant (o pitjor: que em disparés creient-me un lladre perillós o directament un terrorista) o tenir una topada amb la policia igualment compromesa. Més enllà d’una multa per faltes o alguna cosa així, la meva condició d’agent del BEI podia quedar també ressentida (cas de que no es produís una expulsió immediata, de la feina i qui sap, potser fins i tot del país, en funció de com hagués anat tot). Sigui com sigui, vaig tenir sort i vaig poder fer gran part del que m’havia proposat: una dotzena de pintades més o menys clares i tirant a contundents, repartides per les parets exteriors de la majoria d’edificis comunitaris (Tribunal de Justícia, Parlament Europeu, Comissió Europea, Tribunal de Comptes, aquest no estic segur, crec recordar que estava força vigilat i era un edifici petit, a diferència dels altres, i per tant de més fàcil control). Crec que Eurostat ho vaig deixar tranquil, com també el BEI, on era particularment difícil fer-hi res, entre d'altres coses perquè hi havia càmeres de vigilància, cosa que no existia encara en els altres edificis, i màximament delicat al ser-ne membre: enxampar un empleat fent una cosa així era acabar amb la possibilitat, ja molt tocada, de fer-hi mai carrera).

Diria que vaig aconseguir un cert efecte sorpresa, però tampoc res espectacular. El més probable, però, era que ho atribuïssin a algun membre exaltat de la colònia de refugiats bosnians. Satisfet només a mitges (tal pintada l’hauria hagut de fer més a la dreta, tal altra no va quedar prou llegible, per la precipitació o la manca d’espai, quina llàstima no haver-me atrevit a fer aquella altra, l’eslògan bo era aquest i no aquell... ). Fos com fos, vaig seguir militant d’una manera o d’una altra: assistint a reunions de solidaritat, freqüentant alguns dels refugiats, signant peticions de tota mena, etc. Uns anys tard, quan tenia lloc el setge de Srebrenica, jo i la companya luxemburguesa del moment (que compartia tant o més la meva indignació) ens vam prestar a muntar una tenda de campanya (d’aquelles iglú) a la plaça del petit districte governamental de Luxemburg. Érem nosaltres sols, sobre un terra d’empedrat. Temíem una forçada evacuació de matinada per part de la policia, i també, encara que era una possibilitat remota, una agressió per part de refugiats serbis, que també n’hi havia. No va passar res.

L’endemà vàrem participar, amb altres voluntaris, en un estand informatiu i de protesta. Era cap de setmana i força vianants s’hi van apropar. Encara recordo el que em va dir un col.lega (d’origen espanyol però educat als EUA): que l’orografia era molt complicada, que era ficar-se en un Vietnam... Pocs dies o setmanes més tard l’OTAN desencadenava finalment l’atac que portaria, uns mesos més tard, als acords de Dayton. Qui sap, potser sí que vàrem contribuir a crear un estat d’opinió que influís en provocar el desenllaç tal com va tenir lloc. És difícil de dir. De tot allò, a Luxemburg l’únic rastre tangible que en queda és una escultura, en forma de pistola amb el canó fet un nus, en un dels accessos escalonats a la Comissió Europea, lloc on vaig fer una de les meves pintades. Crec que encara hi és (l’escultura! no la pintada...). 

Devia ser també per aquells anys que vaig fer alguna pintada a l’Ambaixada xinesa (una mansió estil Moulinsart als afores de la ciutat) per allò del Tibet, que encara dura, a l’Ambaixada mexicana (quan va tenir lloc la sublevació zapatista del Comandant Marcos: Déu s’apiadi dels indígenes) i a l’Institut Francès (l’ambaixada era molt massa vigilada), quan al President francès Jacques Chirac se li va ocórrer allò de fer explotar una bomba atòmica (que s’afegia a les 2 detonades amb anterioritat) a l’atoló de Mururoa, a la Polinèsia Francesa. Tret del cas de l'ambaixada mexicana, en els altres casos vaig comptar, un cop més, amb l'assistència del bon amic i de l'amiga luxemburguesa esmentats: apart de ser més segur, és molt més divertit actuar en equip; un home sol sempre acaba dubtant d'ell mateix, en canvi, el grup dóna la seguretat de la veritat... Ja no és ell contra un Tot; és un conjunt contra un conjunt; més equilibrat, per tant. Dit això, l'actuació en solitari té una solemnitat, una gravetat, molt monjo-guerrer, que no té l'activisme a varis, en grup, més festiu. 

Crec que no m'oblido res: el meu historial luxemburguès s’acaba aquí. El català, amb anterioritat i posterioritat a aquests anys, ha comptat també amb algunes gestes concretes, com les pintades que clamaven un No a l’obscurantisme soviètic (quan l’accident de Txernòbil), les que urgien dir Prou tonteria, prou de la publicitat, les que suggerien Més Plató i menys platoon, les que lamentaven una Barcelona menys que mai o protestaven davant d'una Barcelona, capital de la fredor... També en vaig fer algunes, aquestes amb algun company, contra aquell polític madrileny de nom lleig que va comparar la senyera amb un banderí; val a dir que si les coses no canvien aviat, se li haurà de donar, retroactivament, la raó.   

Era una època, una edat, en que vivia amb passió qualsevol lluita per la llibertat. Anteriorment ja havia seguit bastant de prop la guerra d’alliberament dels Mujaidins afganesos contra l’ocupant soviètic.  Ho seguia tot bastant de prop. La Caiguda del Mur de Berlín, la revolució romanesa... Recordo que també em vaig sumar a la causa txetxena amb autèntic fervor des del primer dia: David desafiant a Goliat... El cas de Kosovo el vaig viure també amb intensitat, i em vaig alegrar del seu final, però ja no em vaig significar de cap manera; la complicació del meu dia a dia m’ho devia fer ja totalment impracticable. 

Ara mateix tot això em queda ja força lluny, i ja començo a veure-ho veig com un record juvenil, romàntic: de matèria quasi de somni. I més després del cas de Líbia.

Aquest cas ha suposat sens dubte un punt d’inflexió decisiu i potser definitiu en la meva actitud davant dels conflictes violents en un país qualsevol. Al principi, em vaig deixar arrossegar, un cop més, pel patetisme de la imatge del sofriment, per l’esglai esquinçador dels perseguits, pel seu clam d’auxili desesperat. A mesura que l’ajut internacional “es concretava” anava emmudint, fins que vaig callar del tot. M’explico breument tot seguit.