Cada cop que veig una
cadira de rodes recordo el que em va passar fa uns mesos... Sortint de veure Hot blood a la filmo (encara a l’ex-Aquitània,
Avinguda Sarrià), una de gitanos de Nicholas Ray amb la Russell em vaig
arribar, per solidaritat fraternal, al Royal,
un local a tocar de la Plaça Reial on es balla Lindy hop (el ball de moda a
Barcelona i arreu, el pare del swing i el fill del fox-trot, o una cosa així).
A principis d'any havia fet un intent d’aprendre’n però amb resultats
pràcticament nuls (com tot, demana molta pràctica, molta convicció, i jo vaig
escàs de temps i de passió, què hi farem). Malgrat que sempre és una mica
mortificant veure els altres fer el que tu ets incapaç de fer i quedar relegat
al trist paper d’espectador, no va ser una estona del tot perduda. Vaig tenir
el plaer de veure ballar una noia negra que tenia tota la gràcia, tota la lleugeresa
elèctrica del món. Prima i fibrosa, àgil i gràcil, amb un vestit de quadres de
colors suaus, elegant i alhora sexy. Semblava sortida dels anys 50, una perla
salvada de la segregació racial del deep
South. Li faltava potser l’opulència de les curves però tenia el nervi de
la finor. Vaig pensar que Barcelona anava un pèl escassa d’aquella mena
d’encant femení.
Al cap d’una horeta vaig
marxar, obrint-me pas, com a l’anada, per entre una massa compacta de jovent,
majoritàriament estranger, que amb total desimboltura hedonista semblava
haver-se apoderat de Barcelona i es disposava a exhaurir totes les seves possibilitats
de xerinola, gastant i rebentant bitlleteres, neurones, cordes bucals, pulmons,
globus oculars i fetge. La “barbàrie fashion”, ni més i menys; cada cop més
universal: el món és un culebró, un plató de televisió o una cinematogràfica...
“¿Cómo están usteeedeees? ¡Bieeeeeennnnnn!” Era la Mercè i estava en marxa un
concert horripilant a l’esmentada plaça (marc arquitectònic, escenari
urbanístic gairebé sempre incomparablement superior als actors i a les escenes
que aquests hi despleguen). Dol constatar que CiU no ha aconseguit (ni se’ls hi
deu haver passat pel cap, val a dir) reconduir la situació: pà i circ fins a
l’apocalipsi... El correcte era marxar camí de l’estació de Drassanes i evitar
així la multitud, però alguna mena de morbo, de magnetisme o de mimetisme,
contagiat ja a l’anada, em va abocar a la marea humana i a l'incident. Qui
sap, potser també hi va contribuir un reflex de seguretat: carrer Escudellers +
Colom + Plaça del teatre = “¿Oye, tiene argo de guita pa darrme?” O la seva
versió globalitzada, tant o més efectiva i enutjosa.
Caminava ja Rambles amunt,
buscant la boca del Metro a Liceu. De sobte noto un trepig en el meu peu dret i
veig, impotent, com la roda d’una cadira de minusvàlid (francament trobo que el
mot paralític és molt menys ofensiu, però la progressia tindrà els seus
elucubrats raonaments per aital preferència apel.lativa) m’hi acaba de passar
per sobre. Més que el dolor em revolta, irrita, exaspera la injustícia patida i
la inadvertència del culpable. La cadira s’atura un parell de metres més enllà;
l’ocupant fa la gracieta d’avisar de la seva presència un amic que està
d’esquenes inserint-li el mòbil entre les natges; està content. Tot plegat és
massa per al meu sistema nerviós: inconsciència de l’atropellament del que ha estat
actor i a sobre felicitat.
No puc refrenar-me: etzibo
una puntada de peu d’una contundència total, a cor què vols, al botó de la roda
que pocs segons abans m’havia masegat el costat lateral del peu dret.
Reconec que és un acte deliberat, escollit: no puc parlar d'ofuscació del
lliure albir, hi ha hagut elecció... No sé si se n’adona però també li deixo
anar un indignat “No has d’anar trepitjant a la gent” amb veu tèrbola, fosca.
El noi em contesta amb una mena de trist i sobtat aplom, entre l’automatisme i
la sorpresa. Segur d'ell mateix però com consternat d'haver de donar
explicacions; talment com algú que ha d’ensenyar cada tres per quatre la
documentació a la policia: està en regla però sap que no hi pot fer res, el seu
aspecte o la seva condició el fan sospitós o indesitjable. Es defensa cortès
però fred, amb veu suau, absent, somiada, dient alguna cosa com que ja para
compte. Incapaç de replicar res i avergonyit de mi mateix reprenc immediatament
la marxa i entro en el metro. No l’havia agredit, és clar, però sí que d’alguna
manera l’havia insultat: havia escomès el seu instrument de vida amb una
violència inusitada; ni els surrealistes, en la seva sortida més esbojarrada,
devien haver caigut tan baix...
Era la Mercè, tothom s’ho
passava bé i la majoria viuria una nit de disbauxa, i jo, fastiguejat i tens,
sols sabia arremetre contra una cadira de rodes... No anàvem bé. Alhora que
pensava aquestes coses anava prenent consciència de que el cop de peu havia
estat brutal i de que molt seria que no m'hagués trencat res. Calculava que la
cadira de rodes i el seu passatger formaven una massa compacta (una mica més
d’un quart de metre cúbic) d’uns 100 kg. El plàstic del botó de la roda, el
cuir de la sandàlia i el lleu desplaçament de la cadira (posem 2 mil.límetres)
havien amortit, repercutit una mica el cop, però en conjunt era el peu, i
concretament el dit gros, el que havia absorbit, encaixat l'impacte... Preferia
esperar a ser a casa per treure’m la sandàlia i veure si tenia ensangonat el
dit gros del peu esquerra (sempre he estat esquerrà de peu i, per a alguns
menesters, també de mans) que és el que ha suportat la violència de la cosa.
Constatava, amb un punt de divertida curiositat, que en menys de quinze dies
m'havia fet mal a dos dits, d'una mà i d’un peu, ambdós del costat esquerra del
cos; sempre havia tendit a fer-me mal al costat dret, i ara passava a l’altra
banda: calia veure en això un canvi de paradigma, el pas a una nova conjunció
planetària, un reviscolament del meu petrificat hemisferi dret? Ho volia
creure. El trajecte en metro va ser curt i per tal l’angúnia, l’aprensió
prèvies al moment de l'avaluació clínica, també.
A primera vista la cosa no
semblava massa greu. El dit no estava inflat però sí envermellit, amb alguna
foscor de sangtraït; la seva mobilitat semblava fora de perill. L’ungla, si bé
no s’havia trencat, semblava haver viscut una hemorràgia interna de tots els
colors amb un estrany predomini final del blanc (com lacat... o això va ser al
cap d’uns dies, ara no ho recordo amb exactitud). Tenia ja l’ungla negra de la
travessa pirinenca, però viva; la trompada, molt probablement, deixaria tota
l’arrel morta i ennegrida per molts mesos... Vaig veure clarament que si havia
d’anar al CAP m’hauria d’inventar que jugant a futbol vaig clavar el peu al pal
de la porteria.
Es dóna la circumstància
de que el dia anterior a aquesta excelsa mostra de civisme ja havia tingut un
aperitiu. Anava a la filmoteca, justíssim de temps (o m’ho semblava) i la barra
del "torniquet" d’entrada es resistia a abaixar-se tot i haver fet
compostar la targeta i haver-la recuperat; es tracta d’un breu bloqueig que
dura mig segon: suficient per a desesperar un histèric, això sí. Sense una unça
de paciència vaig fotre un cop de peu (com un karateka esbotzant una porta),
amb la part central i tova d’aquest, a la barra per tal de que cedís ja, d’una
punyetera vegada i així poder passar. Evidentment (o no), malgrat el cop
furiós, no va cedir i vaig haver de saltar fet un basilisc i amb un renec
assassí, davant la perplexitat esverada d’un matrimoni estranger i algun altre
usuari.
El bo és que a l’entrada
de la boca del metro havia vist un guarda que alguna cosa devia sentir de la
meva performance Bruce Lee. Un cop ja era a l’andana,
m’esperava d’un moment a l’altre la seva aproximació amb la intenció de
demanar-me explicacions. Va ser un company seu de l’altre accés a l’andana el
que semblava haver-se fet càrrec de l’incident, ja que avançava cap a mi. Jo
esperava, assegut i angoixat, l’escolament del temps que havia d’alliberar-me
en forma de comboi. Però el guarda va arribar abans, i quan ja pensava que
arribaria tard a la filmoteca havent de justificar-me... va passar de llarg; ni
les càmeres, ni l’alarma pel soroll del cop, ni els comentaris dels testimonis
havien donat cap fruit, afortunadament. El material havia demostrat la seva
solidesa. El món és més resistent i tolerant del que sembla.
Fent balanç, i volent
tranquil.litzar-me, vaig recapitular que només havia carregat contra objecte
inanimats, no contra persones. Em vaig dir que no podia concloure que estigués
protagonitzant cap deriva vers la violència. Feia poc havia anat a veure King of kings, (també de
Nicholas Ray) i m’havien caigut les llàgrimes cada cop que Jesús obria la boca
en el Sermó de la Muntanya (val a dir que la Carmen Sevilla em recordava molt
la Manuela R. i això em commovia melanconiosament): com es podia ser violent i
alhora acollir, beure com aigua beneïda les paraules de Jesús? Alguna cosa no
quadrava. Uns mesos més tard segueixo investigant. Ja avisaré si escateixo
alguna explicació concloent. De moment, l'únic resultat visible és una ungla
que ha retrocedit no sé quants mil.lenis en l'estadi evolutiu: l'ondulat i
misèrrim despuntar d'una proto-ungla encara parcialment ennegrida. La natura és
sàvia, però també lenta: la coixesa va durar pocs dies, però em jugo 20€ que
abans d'un any no tinc un ungla normal... i després ens queixem de que res no
dura i tot passa massa ràpid: foteses!
