Sóc dels que des del primer moment va
seguir l’escalada de la repressió gaddafista amb un sentiment de ràbia i
compassió, odi i solidaritat. Em semblava tenir molt clar llavors qui eren els
botxins i qui eren les víctimes. Sempre he sentit simpatia per poble oprimit
que s’aixeca en armes contra l’opressor, sigui aquest un dèspota o un exèrcit
invasor. El cas de Líbia semblava correspondre perfectament a aquest esquema
romàntic, clàssic, històric... Passats els primers dies, en que el líder
trigava a aparèixer en públic, i es respirava una sensació d’incertesa, de
flotació, com una nebulosa de deserció i de dissolució, es va fer palès que el
règim no estava disposat a fer cap concessió i que la repressió i
l’enfrontament anaven camí de la guerra civil: de les manifestacions de
protesta s’havia passat a la sublevació d'una part de la població (sobretot a
Bengasi i en general a l'est del país). Va ser llavors que vaig rebre,
enviada per un amic, una invitació a signar una petició adreçada a l’ONU perquè
aprovés l’aplicació d’una zona d’exclusió aèria sobre el cel libi. Feia dies,
setmanes que sospirava per una intervenció estrangera i vaig firmar; ho lamento
sincerament.
El que va acabar passant
ho sabem tots. L’ONU, malgrat les resistències de Rússia, d’Alemanya, i de la
Xina i els titubejos d’Itàlia, va acabar donant un mandat a l’OTAN perquè
apliqués la dita zona d’exclusió aèria. A partir d’aquell moment es va posar en
marxa la ingent maquinària de guerra occidental. Recordo que França i
Anglaterra es comportaven com si anessin a les croades: a penes dissimulaven la
seva bel.licositat. Algunes dictadures àrabs, com la de Qatar, també s’hi van
sumar (era bo que el món àrab participés en l’ofensiva a fi d’evitar la imatge
d’una confrontació entre Occident i el món musulmà). La cosa va arribar in
extremis, ja que Bengasi era a punt de caure en mans de l’exèrcit libi.
A partir d’aleshores vam
assistir a una guerra dispar: predomini terrestre de les forces del dictador, i
total hegemonia aèria de l’Aliança Atlàntica. Els recursos i la tenacitat de
l’encara Estat libi van resultar més importants del que el s’esperava, i per
tant la guerra es va anar prolongant amb alts i baixos. El bloqueig marítim que
s’exercia sobre els ports libis i les seves aigües territorials semblava més
destinat a impedir, a filtrar l’èxode de refugiats (mai sabrem els centenars i
milers de libis i immigrants que van morir ofegats per deixadesa i abandó) que
no a impedir els moviments de la marina de guerra líbia o el tràfic de la seva
marina mercant, que semblava desenvolupar la seva activitat amb relativa
normalitat: el règim libi seguia exportant petroli i tenint una certa activitat
comercial amb l’exterior, inclosa la importació d’armament. Seguia tenint
aliats i valedors. A l’inici, fos potser per manca d’efectius, per
descoordinació o per donar una oportunitat al Coronel Gaddafi de rectificar, el
suport aeri a l’oposició resultava més aviat erràtic i lent de reflexos, com de
tempteig i de contemporització. De mica en mica, però, la seva pressió va anar
esdevenint cada vegada més eficaç i determinant.
Va ser en aquell moment
que es veure, amb tota la seva cruesa, que no es tractava només, ni de bon
tros, de protegir la població civil perseguida per les forces del règim, sinó
que del que es tractava era d’enderrocar el règim costés el que costés, i
bombardejant a qui fos. Els atacs a Trípoli van succeir-se amb creixent
freqüència i intensitat. Teòricament, centrats només en les instal.lacions
militars, en les infraestructures i en el complex presidencial, en la pràctica,
però no van voler o no van poder evitar d’arrasar també zones habitades.
Estàvem presenciant a distància la destrucció sistemàtica d’un Estat...
Si bé oficialment es
negava, els bombardejos a Trípoli buscaven eliminar físicament el dictador (que
sempre va sortir indemne, però no així alguns membres de la seva família). Fins
feia quatre dies Moammar al-Gaddafi rebia i era rebut per molts dels dignataris
dels països occidentals. Com a mínim recordem els cas de Zapatero i de Berlusconi i Sarkozy en un passat molt recent (també l’Aznar, però bastants més anys enrere). Havia
compartit taula com a convidat a la cimera del G-8 amb Barack Obama, Nicolas
Sarkozy, Angela Merkel, Silvio Berlusconi i el llavors primer ministre
britànic, Gordon Brown. Havia anat a la seu de l’ONU i s’havia escoltat el seu
discurs.
Ara, de cop i volta, li
tocava fer el paper de dolent. D’aliat (contra el terrorisme islamista o contra
la immigració il.legal) passava a ser un empestat. Se’l comminava a rendir-se,
a marxar; sospitem que no se li va mai oferir una oportunitat seriosa,
veritable de negociar. Tot van ser ultimàtums inacceptables per excessius i
humiliants.
Era un dèspota, d’acord:
quants dèspotes hi ha en el món que reprimeixen el seu poble? Dotzenes. Estàvem
sent espectadors de l’esquarterament d’una societat, amb les seves terribles
injustícies, els seus presos polítics, però també amb el seu ordre i dinàmica propis, els seus èxits, els
seus benfets, entre ells un nivell de vida dels més elevats d’Àfrica, amb un
accés bastant universal a l’educació (almenys per a les parelles joves), a la sanitat i l’habitatge. Finalment, un
Estat que apostava per una certa modernitat i per el benestar de la majoria, no
de tothom, és cert i és clar: però que potser ho volen i aconsegueixen gaires
estats, això? Fora dels estats escandinaus i d’algun altre, m’atreveixo a
afirmar que no.
La intervenció aèria va
anar ensenyant les dents i vam ser testimonis d’una guerra llarga i amb un
nivell de mortaldat i de destrucció difícil d’avaluar, però certament altíssim.
Els gaddafistes van patir el més exasperant i desesperant dels desavantatges:
el total domini de l’aire per part de l’enemic. El desequilibri tecnològic els
hi era, aquest cop, abassegadorament desfavorable. Res va poder contra la força
de la tecnologia: ni el suport d’una innegable part de la població, ni els
nombrosos mercenaris estrangers, majoritàriament sub-saharians, ni el carisma
del líder que des de feia 42 anys dirigia el país amb mà de ferro paternalista.
Els francesos i anglesos no dissimulaven els seus apetits saquejadors, i ja es
repartien el pastís del petroli abans de que la contesa acabés en victòria. Tot
plegat, un espectacle ben poc edificant, i sí enormement denigrant, depriment,
vomitiu.
El
punt final del drama va ser el linxament de Gaddafi a mans dels rebels. Aquí Occident es va acabar
de cobrir de glòria... L’enze de la Hillary Clinton sembla que va exclamar “Vini,
vidi and he died, ha, ha, ha!” I un es pregunta: com es pot ser tan
grollerament innoble, tan fastigosament vulgar, tan indignament insensible? La
baixesa perfecta feta dona... Amb el seu ignominiós assassinat es posava fi a
la vida d’un personatge molt controvertit: algú amb personalitat pròpia, enèrgic,
inquiet, lluitador, idealista, temible, egocèntric... i per tant necessàriament
excèntric (tret reforçat encara per la seva addició al Botox, l’ús intens de
maquillatge, la seva guàrdia de corps femenina, el viatjar sempre amb la seva
“jaima” fent-la muntar arreu on anava, o el seu costum de vestir a l'estil
tradicional àrab, enlloc d'imitar servilment l'estètica occidental de pingüí).
Algú, un coronel llicenciat en dret, que amb 27 anys va encapçalar una
revolució que va derrocar un rei (Idris I) per fundar una república
socialitzant, que va desafiar Occident (nacionalització d’empreses petrolieres
i tancament de les bases nord-americanes i britàniques), algú que va voler, amb
el panarabisme del seu mentor Gamal Abdel Nasser, donar al poble àrab una nova
identitat i reviscolar el seu orgull somort, la seva dignitat encongida, algú
que va tenir la gosadia i la sang freda de plantar cara a l’imperi més poderós
de la terra, algú que va creure prou en Àfrica com per ser l’artífex de l’Unió
Africana, algú que va apostar amb força pel Moviment de no alienats, algú capaç
de desenvolupar teories originals sobre la problemàtica de la relació entre
Estat i poble, economia i justícia ( El llibre verd i les
seves tres parts: La solució del problema de la democràcia: el
poder del poble; La solució del problema econòmic: el socialisme i El
fonament social de la Tercera Teoria Universal: que volia ser una
combinació de democràcia directa, d’islamisme i de panarabisme. Un parell
d’anys més tard proclamava la Jamahiriya (que podria traduir-se per Estat de les Masses) Àrab Líbia
Popular i Socialista.
Tot plegat potser són textos infumables, tesis purament
autolegitimadores, propostes populistes, però tal vegada hi batega un autèntic
esforç, una sincera inspiració per resoldre el difícil entrellat del que ha de
ser el destí d’un poble àrab confrontat de ple a la la turbulència canviant del
món modern, a una època prenyada d’exaltació i d’enfrontament ideològics.
Era
algú que es va equivocar, com tothom, més d’una vegada, que es va embarcar en
guerres (Txad, Uganda), que va patrocinar el terrorisme (entre cometes segons
com es miri: eren realment terroristes, per exemple, els membres de l’IRA?).
Gent innocent, dins i fora de Líbia, va morir per culpa seva, però qui estigui
lliure de culpa que tiri la primera pedra... En tot cas no era algú
mediocre i sembla que va assumir amb prou encert, com dèiem, el
dificilíssim paper de bastir, quasi del no res, un estat sòlid enmig dels
tumultuosos corrents i contradictòries tensions de la història moderna. Va ser
algú amb prou caràcter, idees pròpies i
iniciativa per merèixer el sobrenom de "Che Guevara àrab"; finalment,
algú massa díscol, incòmode perquè els amos del món no li ho acabessin fent
pagar.
Ningú,
i ell tampoc, mereixia tenir una mort com la que va tenir. No treu, és clar, que arribats a un cert
punt, es feia difícil o fins i tot impossible evitar un final així. És
igualment cert, però, que es van permetre i crear les condicions perquè
ocorregués tal com va ocórrer. Evidentment, en Gaddafi va ser també, i el
primer, responsable del seu final. La seva trajectòria de repressor li va
impedir gestionar la crisi inicial (manifestacions pacífiques, o almenys això
és el que sembla van ser i se’ns va dir que eren) amb mà esquerra, indulgència,
generositat. Ara bé, tot fa pensar que els països occidentals van aprofitar
l’ocasió per desfer-se d’algú que ja no els servia i que més aviat els feia
nosa.
Directament o indirecta,
tot fa pensar que van amplificar, explotar el descontentament per
aparèixer més tard, i no seria la primera vegada, com a salvadors: el
piròman reconvertit en bomber, Dr. Jekyll i Mister Hyde,
Superman amb bi-polaritat aguda... La història de sempre. Si coneixien i
tractaven Gaddafi com un amic a qui li havien estat venent armes (i també,
detall curiós, material antidisturbis) en el curs dels darrers 10 anys, com
podien de sobte tractar-lo d’enemic? No té sentit. Amb un tal canvi d’actitud,
quina credibilitat, quina seriositat estaven demostrant tenir els
dirigents occidentals? Doncs la veritat, i ja em perdonaran, la d’uns mafiosos,
la d’uns traïdors, la d’uns pocavergonyes consumats. De la nit al dia se li van
regirar en contra i van començar a orquestrar la seva liquidació, com a líder,
i si calia, com a ésser humà. Si hem de ser francs, tant de cinisme, de lleugeresa
i d’improvisació ens semblen preocupants, inquietants... i alhora increïbles:
de cap de les maneres podia tractar-se d’un simple canvi d’humor, arbitrari i
passatger. Què diantre podia haver motivat realment el gir copernicà en la
percepció del règim libi per part dels països occidentals?
