Garzón i Chacón al "paro-dón" (III i final)

Encara que s'invoqui el fet que certs crims són imprescriptibles, la llei d’Amnistia eximeix de tota responsabilitat penal els responsables de delictes polítics o atribuïbles a la situació política existent durant un període determinat. No sé què pot o ha de prevaler, però ens inclinem a pensar que la tasca la memòria històrica no és tant condemnar gent (molta de tota manera ja desapareguda), com treure a la llum uns fets criminals.

Ens permetem fer algunes consideracions respecte al cas.

1. La impossibilitat d’exigir responsabilitats penals no hauria de ser, de cap de les maneres, un obstacle per aclarir les circumstàncies de crims, atropellaments, abusos comesos durant el franquisme, i que en molts casos han quedat tapats, ocultats, sense que es tingui, per tant, un pertinent coneixement de la cosa. Ni tampoc hauria de ser un impediment per conèixer la identitat, amb noms i cognoms, dels que van cometre més directament aquestes injustícies; identitat que en molts casos, sinó la majoria, són desconeguts per part de la víctima, i encara més per part dels seus familiars, descendents.

2. Els autors dels actes criminals i les seves víctimes, bé han ja desaparegut, o bé tenen un edat que fa ja molt improbable la venjança, i més si tenim en compte que la víctima el que vol és que saber tota la veritat, i que se la faci saber, no venjar-se; finalment, la seva venjança és que brilli la veritat, no cap altra.

3. Si la Llei d’Amnistia no permet en puritat indagar o és sistemàticament interpretada i emprada per escórrer el “bulto”, fer de pantalla, d’obstrucció, cal plantejar-se la conveniència de derogar-la. La democràcia argentina va abrogar fa ja uns quants anys la famosa “Ley del punto final” que el President Alfonsín havia impulsat per tal de calmar els ànims de les forces armades, temoroses de ser investigades per la justícia. Gràcies a la revocació d’aquesta llei, l’Argentina ha pogut processar uns quants criminals, més o menys amagats en l’anonimat, i per fi anar tancant així la trista pàgina de la seva història recent.

Aquesta pedagogia de la memòria, evidentment, hauria de comprendre, d’abraçar tots els crims, siguin quin siguin els seus autors. Amb això volem dir que també els crims comesos pels “rojos” durant guerra haurien de ser, en el cas que no ho fossin (o que ho fossin sols de forma incompleta i tendenciosa), igualment explicats, revelats en tots els seus detalls. La matança de Paracuellos a Madrid hauria ser coneguda i explicada de forma exhaustiva (suposant que no ho hagi ja estat); el nombre i la locatlizació de txeques, a Barcelona i arreu, hauria de saber-se de forma més transparent, etc.. Si es fa la llum, es fa, s’ha de fer sobre tot. La veritat és o no és, és una o no és tal. Que no s’arribi mai a això, a aquesta plenitud verídica, no vol dir que no s’hagi d’intentar, no justifica que no s’intenti.

Quedaria encara pendent i obert el debat sobre quin tractament s’hauria de donar als crims comesos per part dels oponents al franquisme ja un cop acabada la guerra i fins l’establiment de la democràcia. És evident que els actes violents, o reprovables en general, duts a terme pels resistents al règim dictatorial han de ser avaluats, no sols dins el seu context histórico-social (el que és també vàlid pels seus adversaris), sinó des d’una visió molt àmplia del dret: aquella que ens parla, ens diu el que és inic i el que no ho és, el que és just i el que és injust, el que és humà i disculpable i el que no és humà i no mereix disculpa. Les circumstàncies eximents o atenuants s’han de tenir en compte, però hi ha un nivell del comportament humà, una dimensió de l’acte humà, que està més enllà de la situació, per sobre del moment.

Quedaria encara un segon “paquet”: com abordar els crims i delictes (polítics, en sentit ampli) comesos ja durant l’etapa democràtica, sense que quedi del tot clar quan comença aquesta: el 1977 amb la Llei per a la Reforma política? El 1978 amb la promulgació de la Constitució espanyola? El 1979 amb les primeres eleccions lliures (sense, però, el concurs d’ERC, i sols pels pèls del PSUC i PCE)? No queda clar, però jo no el situaria abans de l’any 80, amb la restauració de la Generalitat, ó el 82, amb la victòria del PSOE.

Considerem necessari donar també un tracte especial als crims comesos durant aquest període per la poca qualitat democràtica amb que neix la “Democràcia” a l’Estat espanyol. En efecte, aquest naixement té lloc amb un gran pecat original, una enorme tara fundacional: la Monarquia. Com tots sabem, no és altre que en Franco qui nomena el llavors Príncep d’Astúries com a successor seu. Un cop mort la seva condició de Cap de l’Estat és ratificada per les Corts franquistes. Es dirà que això va assegurar el trànsit cap a la democràcia, potser sí, però ja no és normal ni de rebut que la Ley para la Reforma política de l’any 77 no fes tabula rasa legal amb tot el sistema anterior i per tant inclogués la possibilitat de fer desaparèixer la Corona. Una altra opció hauria estat fer-ho separadament, en un segon moment, val, no ho discutirem, però s’havia de fer: s’havia de sotmetre a la voluntat, a la sobirania popular la institució de la Monarquia: sí o no. 

Monarquies històriques com la grega o la italiana no van sobreviure a la Segona Guerra Mundial (i poc va faltar perquè passés el mateix a Bèlgica), justament perquè es va demanar i escoltar la veu del poble. Em dic que el moment oportú per un tal referèndum hauria estat entre la votació de la Llei per a la Reforma política i les eleccions a corts constituents; però, tot i l’escull de la Constitució, mai és tard... Aquest fet, juntament amb d’altres menys vistosos, ha llastat sempre la democràcia espanyola amb un greu dèficit de credibilitat. Si aquesta quedava ja d’entrada tocada, la seva voluntat de profunditat i de radicalitat van patir un daltabaix arran del cop d’estat del febrer de 1981: a partir de llavors, tot el procés es reconduiria, es redimensionaria a la baixa. Aquest estat de coses, ja crònic, projecta una espessa capa de dubte sobre la legitimitat del tot el sistema, i per tant també sobre la legitimitat dels mitjans (legislatius, judicials, policials) amb que s’ha imposat i defensat.

Notícia d'última hora: la revista alemanya "Des Spiegel" publica extractes d'un despatx en què l'ambaixador alemany a Espanya afirmava el 1981 que el Rei havia mostrat "comprensió" i "simpatia" amb els colpistes del 23F. Segons la font, el monarca li va dir:  "només pretenien el que tots desitjàvem, la reinstauració de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil.litat". El que no diu el Rei és que l'omertà i una bona dosi d'immobilisme polític fossin el preu d'això; a ell, és clar, li devia semblar molt barat, insignificant, a molts no tant.

No voldria allargar-me més sobre aquests aspectes. Em semblava oportú i necessari, tanmateix, situar en Garzón, en el context político-social del que venim, que pesa enormement en el que li està passant i està patint...

Tal vegada trobarà consol en la querella que s’ha obert a l’Argentina sobre els crims de la dictadura espanyola, i que de fet fa servir com a argument de defensa.

Basant-se en el principi de jurisdicció universal consagrat en el dret internacional, un advocat argentí resident a Madrid, Carlos Slepoy, està tirant endavant aquest el procés querellant. Crítica, amb raó al nostre parer, que l’Audiència Nacional espanyola investigui crims de lesa humanitat comesos a l’estranger (entre d’altres a l’Argentina) i que, en canvi, no vulgui investigar els crims comesos a dins del propi país.

Es té intenció de demanar a les autoritats espanyoles tota la documentació corresponent als ex-ministres encara vius de la dictadura, als antics caps de les forces armades i de seguretat, als responsables de la Falange Española de l’època, als ex-jutges que van dictar sentències de mort, i a les empreses que es van beneficiar de la mà d’obra esclava. Es preveu, és clar, que el govern espanyol no contesti l’exhort, però això, diuen, no impedirà que el procediment tiri endavant. De fet, l’advocat Slepoy augura que a finals d’aquest 2012 ja hi podria haver els primers imputats, així com els corresponents ordres internacionals de detenció, el que els impediria, almenys, sortir del país, ja que no es compta amb que el govern espanyol atorgui l’extradició. En qualsevol cas, i en paraules de l’advocat argentí: “Quedarà de manifest que l’únic lloc que serveix de refugi per als criminals és precisament el lloc on van cometre els crims i creixerà la vergonya que suposa que Espanya no vulgui investigar els propis crims”.

Més val tard que mai, però el cert és que s’ha fet molt massa tard. Es fa difícil evitar l'escepticisme davant d'aquesta audaç maniobra: quants responsables de l'època franquista  queden vius? A qui se suposa que jutjaran? A quatre vells de 85 ó 90 anys? Els aniran a citar, a buscar al geriàtric? Molt de mal és ja irreparable i els seus efectes trigaran molt a desaparèixer. Ironies de la vida, en Garzón pateix els excessos d’aquella mateixa mentalitat centralista i autoritària que va fer valer en la operació contra l’independentisme català que va organitzar i protagonitzar ara fa 20 anys. Una amarga però saludable lliçó... si en fos conscient.