6. Rússia i Xina. Antic
aliat de Síria, el primer, i, circumstancial, si no anem errats, el segon.
Rússia és el primer proveïdor d’armes a Síria. Aquest mes de gener encara hi ha
enviar un vaixell militar carregat d’armament. Rússia hi té l’única base naval
en el Mediterrani. Les ganes de marcar perfil propi i la conveniència o
necessitat de tenir bones relacions amb Iran fan la resta, diríem. Pel que fa a
la Xina, desconeixem els seus motius concrets, però és força probable que
utilitzi aquest i qualsevol altra conflicte per tal de construir-se una imatge
de potència mundial, a qui es deu respecte i compensacions. Tant Rússia com
Xina defensen la integritat territorial de Síria, recolzen els suposats plans
d’apertura política (amnistia, nova constitució) que el règim diu voler tirar
endavant (però amb escassa convicció i amb total rebuig per part de l’oposició,
que entre d’altres afirma que la nova constitució proposada atorga
prerrogatives absolutes al president) i han donat un explícit recolzament al
règim amb sengles visites: del ministre d’Afers Exteriors rús, Sergei Lavrov i
del viceministre d’Afers Exteriors xinès, Zhai Jun. Exigeixen que la crida a la
fi de la violència s’adreci, inclogui també a l’oposició i no sols al règim.
Valent-se d’aquest argument i d’altres han votat sistemàtica contra les
resolucions de l’Assemblea General de l’ONU i, més greu determinant, la del seu
Consell de Seguretat.
7. L’ONU. Fa, com
sol fer, de caixa de ressonància de la veu dels EUA. Aquests darrers mesos ha
desplegat una gran activitat per tal de convèncer Rússia i Xina de canviar llur
actitud. De moment no ho ha assolit. En general, però, es pot dir que ha
aconseguit la victòria propagandística d’aïllar Síria i d’assenyalar-la amb el
dit. Dels 193 països membres de l’ONU, en la darrera votació sols 12 han fet
costat a Síria, entre ells els ja esmentats de Rússia i Xina (el líders, els
capdavanters d’aquesta oposició), L’Iran, Corea del Nord, Cuba, Veneçuela,
l’Equador o Bolívia... i presumiblement també el Líban. Per a qualsevol observador,
països tots ells ex-comunistes o filo-comunistes. La UE i grans països com
França i Alemanya no fan més que afegir-se al clam de l’ONU.
8. Organismes
humanitaris. Fa molt poc la Creu Roja explorava diverses possibilitats per
enviar urgentment ajuda humanitària. Això implicaria un alto el foc a les zones
més afectades per la violència per tal de facilitar a la Mitja Lluna Roja
siriana l’accés a la gent necessitada. L’alto el foc seria d’almenys dues
hores. És de suposar que aquests iniciativa, en el cas de prosperar, es
repetiria i tal vegada s’ampliaria. Esperem-ho. Amnistia Internacional també
deu estar molt activa. Els casos de tortura, de violació, execució
extrajudicial i desaparició estan a l’ordre del dia. Es calcula que hi ha més
de 18.000 persones detingudes. El nombre de morts, segons les dades
proporcionades per l’ONU en la persona de l’alta comissionada pels Drets
Huamns, Navy –flota, armada, curiós nom – Pillay, seria, fa uns dies, de 5.400
morts; l’oposició eleva la xifra a 7.000.
9. Corifeu i cor. Mitjans
de comunicació i opinió pública, respectivament. Com escric a Occident, la
cantarella que sento, que m’arriba és una i no una altra (com deu ser a Rússia
o Xina... o a la mateixa Síria de la mà de l’agència de notícies oficial: Sana).
El corifeu és igualment responsable de tota la tramoia i de la tasca de
l’apuntador. El cor no apareix a escena però des del galliner arriba la seva
cridòria.
Aquests són, poc o molt, els actors i la trama que hem estat
capaços d’identificar. No La tragèdia sembla que no ha arribat al seu clímax, i
encara menys al seu desenllaç.
Potser serà l’edat (i la quantitat de situacions anàlogues ja
“viscudes”), un cert esgotament de la capacitat d’indignació, o el fet de no
mirar ja mai la tele (amb aquesta dosi d’adrenalina de la urgència histèrica), sigui
com sigui, haig de confessar que segueixo el drama des d’una certa distància i
més aviat distret. Algú em podria acusar d’indiferent. No crec que sigui el
cas, que fos exacte. M’explico. El que veig en tot això són, almenys, 3 coses.
1. Desproporció
impotent. La relació entre el doll d’informació que rebem i la nostra
capacitat de fer quelcom, d’incidir, d’intervenir no és equilibrada. Se’ns
inunda amb la realitat (imatges crítiques: de patiment, d’acció violenta, de
desesperació) que nosaltres, teòricament, hem de pair i canalitzar, però cap a
què? Vivim en un món globalitzat, se’ns diu, i per tant hem d’estar al corrent
de tot el que passa en el món. Passa, però, que la globalització és sols de la
informació i dels fluxos econòmics, no de la capacitat d’actuar. El saber i el
poder haurien d’anar mínimament equilibrats. Val, estar informat és un dret (i
gairebé un deure): hom ha de poder-se representar el món en el que viu per tal
de saber a què atenir-se i adoptar i modular les seves preferències. D’acord,
però quan rebem aquests “flashos”, aquests apunts informatius estem realment
davant d’informació verídica i consistent? La gent que els escriu o filma sap
realment tot el que hi ha al darrera? Quin coneixement tenen del país, de la
seva història, de la seva cultura? Sospitem que en la majoria de casos nul.la o
molt escassa. Que les imatges parlen per elles mateixes, que no cal interpretar
l’horror? Sí i no. No n’estic segur, francament.
Deixant de banda la qüestió de si el poble pot influir
veritablement en les decisions que pren el govern d’un país (tema pelut), l’únic
que pot fer un simple ciutadà és manifestar-se, preferentment davant de les
ambaixades i consolats del país on s’estan cometen les atrocitats que es volen
aturar. Qui tingui clar que vol fer alguna cosa ja pot posar-se a fer una
pancarta i plantar-se davant dels representants diplomàtics de l’Estat on té
lloc la massacre de la pròpia població. Qui vulgui anar més enllà i assaltar
l’ambaixada, doncs endavant. No sé si s’ha mai s’ha fet una acció així de
manera sistemàtica i generalitzada: hostilitzar, de forma més o menys
simultània, dotzenes o centenars de seus diplomàtiques. Qui sap, potser tindria
el seu efecte.
Segons el moment i en funció dels diferents casos, sol
haver-hi també l’opció de l’ajut humanitari: deixar de banda la qüestió
política i limitar-se a aportar el seu gra de sorra perquè el patiment sigui
menor. És una opció molt lloable, que en principi, tanmateix, no necessitaria ni
grans desplegaments ni excitacions mediàtiques especials. Resumint, hi ha la
informació seriosa, fidedigna, que va al fons, i enfront d’aquesta hi han els scoops sensacionalistes, el sacseig d’espantalls,
el bram dels escarafalls, l’estirabot hipòcrita, el sentimentalisme instantani...
Atenció: corresponen en molts casos a una vivència real i dramàtica, però que
no participen necessàriament de la solució, de l’anàlisi equànime, de
l’avaluació responsable de la situació i de la millor manera de sortir d’ella.
Són impressions, la majoria vàlides, no ho neguem, i que com a tals
impressionen. Tenen el seu lloc, no es poden negar ni ocultar, però si ens
limitem a elles, si es construeix l’opinió només o preferentment a partir
d’elles, l’únic que fem és crear i
alimentar un estat d’ànim impressionable, i per tant volàtil, voluble,
inconsistent, irresponsable... No s’hi val a ser superficial, simplista,
reduccionista: infantil.
Si volem ajudar de veritat (o com a mínim informar-nos de
veritat) no podem quedar-nos enganxats en aquest segon nivell. Siguem adults,
siguem profunds, siguem íntegres i competents. Esbravant-nos amb el morbo del
moment o bé ens condemnem a la inoperància o bé simplement avalem, com una
claca, la línia d’actuació que els Estats dels que formem part ja decidida amb
molta anticipació a la nostra indignació. Els hi fem el joc fent l’únic paper
que volen i esperen de nosaltres: aplaudir les seves decisions.
Es podria fins i tot arribar a concebre l’existència d’una
relació inversament proporcional entre informació i capacitat d’acció. Mutatis mutandis, com allò dels mitjans
tècnics per fotografiar, filmar, estudiar, conèixer la vida animal: a mesura
que aquesta capacitat s’acreix, l’objecte d’estudi s’empobreix, disminueix en
nombre, freqüència, envergadura, salut... Fa 100 anys et trobaves lleons,
tigres o llops passejant per la natura (i no els podies filmar o fotografiar, o
molt excepcionalment i imperfectament); ara pots filmar el color de l’iris però
necessites muntar un dispositiu sofisticadíssim i costosíssim i estar varis
dies esperant, a l’aguait, en un lloc recòndit. Què és preferible? La tecnologia
que permet el segon ha passat, necessàriament, sincrònicament, amb la
desaparició de l’animal, d’allò diferent de l’ésser humà. La màquina
substitueix la natura i nosaltres al mig, sense saber massa què, aclaparats,
astorats, horroritzats pel nostre propi poder... La hipòtesi consistiria en
imaginar que en la relació informació-acció passa el mateix. A major informació
major passivitat, ja que la informació ja satisfaria la nostra necessitat
d’involucrar-nos. El creure que sabem actuaria com una mena de succedani de
l’acció. La representació de la realitat substituiria, suplantaria, desbancaria
la realitat.
