Unes breus paraules per
expressar la meva disconformitat amb el veredicte del judici a n’en Camps
(caram, si que començo amb un to moderat i fi, ho haurem d’arreglar). La veritat és que lo dels vestits i la trama
Gürtel em deixa bastant fred, indiferent, per dir-ho elegantment (podríem
parlar de sudoracions i de fluixeses diverses). A aquest bon home (gentil
eufemisme) se l’ha de jutjar (i condemnar) per tot el que ha fet com a
President de la Generalitat, i si no ha fet res (sic), per tot el que
representa: el saqueig festiu més
pretensiós i fatu des de que es va inventar la vanaglòria, la fatxenderia, la
grandiloqüència i el mal gust, que Déu n’hi do. Que això seria una
arbitrarietat? Un judici d’intencions? De cap de les maneres, jo parlo de
resultats palpables, encara que siguin de cartó pedra, de fets impressionants,
per esperpèntics, de realitzacions inoblidables, certament, com tampoc ho serà
mai l’erupció que va assolar Pompeia o el tsunami que va devastar Indonèsia.
Ell, sí, ell, amb aquesta cara de frare o de cria de voltor, és qui ha
estimulat, promogut, auspiciat, protegit, encobert el maremàgnum de desvaris i
desgavells que tota la patuleia, tota la turbamulta de fills de papà i de nou
rics més o menys degenerats han necessitat desplegar per satisfer la seva set
de glamur i de poder, en la millor tradició grotesca i bufonesca de la que són
capaços.
Personatges com la Rita Barberá,
que més que una dona és una Barbaritat (amb B d’importància), no tenen preu ni
imitació. Fa 60 anys que no té rival i arrabassa, arramba amb tots els premis
de fallera major; i és que no es va fer, sinó que va néixer feta ja una enorme
falla... La seva carrincloneria és imbatible i Plató mateix va treure d’ella la
idea platònica de la carrincloneria. La idea feta carn i ossos, amb tota la
seva gravidesa, considerable, val a dir. Però, que ningú s’enganyi, és una
carrincloneria amb mala bava, d’aquelles d’abusar fins que l’esclau rebenta
sota el pes de sa gloriosa majestat. I sinó que ho preguntin a la gent del
barri del Cabanyal... Com pot la “xaparudeta” (la patrona de la ciutat de
València) haver insistentment beneit amb la bona sort aquesta Madame Mim de
pastisseria? Aquesta dona-tortell de xarona i faraònica agressivitat? El “Rita, ¿el Papa ya sabe lo tuyo?” no l’ha va pas afectar, i és
que no hi ha com ser ric i poderós perquè se’t perdonin les extravagàncies...
“Cosas de Rita, ya sabes.” A més, qui
podria amb la força combinada d’un elefant, un toro i un búfal?
Sota la seva batuta València
ciutat ha emprès un viatge de no retorn cap al futur. La ciutat ha marxat i els
ciutadans s’han quedat, a terra, confosos i desemparats. La Ciudad de las Artes
i las Ciencias, pensada per quan tots siguem rics i ens casem amb princeses
dubaitianes (o és dubaitites?), no preveia la crisi i qui sap si no quedarà
aviat com un record de la desmesura i la insensatesa humanes, una mica com allò
del vestigi vora mar de l’Estàtua de la Llibertat del Planeta de los simios, amb en Charlton Heston aclaparat, capcot i
de genolls, enfonsat en la desesperació més absoluta. Bé, no siguem ocells de
mal averany i confiem que la sort que acompanya sempre l’audaç cretinisme
segueixi sense fallar.
I que me’n dieu d’en Fabra
president de la Diputació de Castelló? Es diria que ha nascut amb ulleres
fosques en lloc d’ulls. En tot cas jo sempre l’he vist igual, com sortint o
entrant en un banquet de boda, amb un somriure de divertida commiseració pels
pobres mortals que no viuen la vida com una festa. Em fa pensar una mica en un
dels Blue Brothers, en el baixet,
però en Fabra, s’ha de reconèixer, té més prestància, més tipus de galant...
franquista. La seva nostàlgica confessa, i ofensiva, com sol ser el cas:
demanar perdó? De què, si som els únics que sabem viure i muntar-nos-ho bé? Un
exemple: l’aeroport sense
avions a Castelló, així la gent, va dir, podrà passejar per les pistes sense
perill... D’això se’n diu previsió d’estadista, sí senyor. En l'acte d'inauguració el President Camps li va dir: "eres un visionario", una forma, bastant hàbil, s'ha de dir, de sortir del pas; tota una lloança per a algú que sembla cec, nascut amb ulleres en lloc d'ulls, i que molt serà que se les tregui per dormir. Elogi, tanmateix, amb un deix d'ambigüitat sibil.lina: "ets un il.luminat, un sonat, però ets dels nostres", venia a dir, en el fons. En mostra de
gratitud per tot això de l'aeroport i altres excel.lents barrabassades, els seus conciutadans afins li han erigit una estàtua, perquè la seva
figura i nom siguin immortals ja abans de morir... Segons sembla, l’estàtua en
qüestió té molta tirada a aquelles de l’Illa de Pasqua: ja se sap, l’encant no
té fronteres.
O un Zaplana, que, si no m’erro,
no era ni valencià, sinó de Cartagena. Mai un torero reconvertit en perruquer
havia arribat tan alt. De tan caricatura que és, és quasi entranyable. És la prova vivent de que la nul.litat, la
vacuïtat intel.lectual (poques idees, senzilles i sempre les mateixes, no fos
cas) pot ser simpàtica, seductora: com l’estepa arribant al mar. Ell solet va
fer més mal que tot un exèrcit de mercenaris barbarescs. La faramalla de Terra
Mítica quedarà com la broma més cara de la història del Mediterrani Occidental
(superant fins i tot algunes barrabassades comtals, i qui digui que penso en el
Fòrum... no té dret a encertar-la). Ell va ser el precursor de l’infantilisme
elevat a categoria filosòfica, de la ficció feta realitat, del parc
temàtic a escala de comunitat autònoma.
El seu estil, desacomplexat, de llestet “xuleta” ha fet fortuna, forat. Va
crear escola, i sols l’enveja el va acabar fent fora del seu reialme.
Però en què es concreta
exactament la devastació pepera? Perquè molt parlar però no donem arguments.
Doncs seré concís (per una vegada).
1. Destrossa sistemàtica de la
costa i del paisatge en general. El País Valencià, terra de bonança, d’hortes,
de dolç, suau i generós mediterranisme, s’ha convertit, en qüestió de lustres,
en una sola i gran urbanització (un Benidorm amb síndrome d’estirament xilè) en
la que hom assisteix a la fusió del somni americà (un Dallas ambientat a Florida) amb el somni franquista de tarde de toros: “fardar” i matar el
temps mirant com els altres treballen i anar de putes (o fer-les venir,
tenir-les a casa, que també per això s’ha fet la revolució blava). Una mena de
santuari berlusconià, perquè ens entenguem. Ho han aconseguit. Han demostrat
com ningú que el panem et circenses ,
encara que sigui de pacotilla, funciona de meravella: molt color, molta
brillantor i força mascletà... i ja
està, la cosa rutlla. Sobretot que no s’aturi, que hi hagi sempre espectacle, per
abominable que sigui.
El resultat ja el coneixem. En
Sorolla, pobret, ja no sabria on posar el cavallet per pintar un tram de platja
amb horitzó de mar; en Blasco Ibáñez s’hauria quedat sense barraca i s’hauria
novament exiliat; a Ausiàs Marc se li haurien passat les ganes d’escriure
poemes d’amor i s’hauria limitat a batre’s en duel o a potenciar encara més el
negoci de la canya de sucre que diu que va introduir a Gandia; l’humanista Joan
Lluís Vives hauria vist la seva família novament perseguida; i en Joanot
Martorell, cunyat de l’Ausiàs, hauria escrit un Tirant a negre...
2. En estreta relació amb
l’anterior (per què analitzar, si tot és una sola cosa, sovint una única merda?
Bona pregunta). Aquesta trepa d’energúmens mudats, de noecons de jabugo, i d’executius de la razzia, han instaurat una mena de llei de la jungla, que és l’únic
que coneixen. Aquesta “filosofia” es resumeix en 3 principis (universals, val a
dir: tampoc és que hagin inventat res): la pela mana, tapa i salva; no toquis
l’amic del meu amic si vols que jo sigui l’amic del teu amic; una sola
política: la fugida cap endavant. Ha quedat demostrat que practicant, amb
destresa, amb habilitat de cocteler, els 3 principis, la supervivència política
i personal està assegurada de forma gairebé permanent. Es tracta de bastir una
mena de sistema hermètic en que política, enriquiment, impunitat i corrupció
fan una dansa en la que tothom balla amb tothom (i s’allita també amb tothom).
El ric es fa polític per accedir a la impunitat i fer-se encara més ric; el
pobre per fer-se ric, a seques, en principi i en un principi, i per ser vist en
la passarel·la d’algun club nàutic de luxe, en l’entrada d’una súper discoteca,
de copilot dalt d’un Ferrari conduït per un que sembla haver plorat molt i
haver estat un mort de gana però que ara és un tio collonut, i a sobre
President de la Comunidad, i de bracet d’una mig analfabeta espaterrant sortint
del restaurant on fan la millor paella del món.
En resum, la política al servei
de la corrupció i la corrupció al servei de la política. No cal que vinguin els
russos a ensenyar-nos com es fa tot això: aquí ja tenim tele 5 i el canal 9
(TV3 no era prou cafre – massa coses rares que no eren concursos, reality shows
i publicitat – i en un idioma estranger que no tenia res a veure amb el
valencià...). Zas, tall i multa de 600.000€ a ACPV: ¡Pa que aprendan! Eliseu
Climent: primer eren bombes a Tres i Quatre, ara són multes: tu que pots jutjar
amb sofert coneixement de causa, què és pitjor, més destructiu, el franquisme o
el peperisme? Contesta, i no s’hi val a dir que és el mateix, eh?
3. Anticatalanisme ferotge. Sí,
en Camps i els seus companys de classe (la de les aules i l’altra), de barri i
de partit ens detesten cordialment (o millor dit: coriàciament). Què els hi hem
fet?! Ens acusen d’expansionisme, de voler enviar-los. No em facin riure! Els
catalans no tenim forces ni per enviar-nos a nosaltres mateixos... Ja faria
gràcia que tinguessin por del romàntic, aparcat i més cultural que altra cosa,
projecte dels Països Catalans (que de tota manera la Constitució espanyola
faria impossible, ja que prohibeix la federació de Comunitats Autònomes, no fos
cas que valencians, illencs i catalans tinguessin idees massa històriques, ni
tampoc navarresos i bascos; la història és una matèria morta i a més tampoc va
ser així; ja...). Estaríem, en aquest cas, al davant d’un nivell de credulitat,
d’aprensió i de temença propi de velles xarugues, i no de gent feta i dreta.
