És clar que ja no se li
retreia el seu passat terrorista: implicació en els atemptats dels aeroports de
Viena i de Roma el 1985, a la discoteca La
Belle de Berlín el 1986 –que
va provocar la resposta de Ronald Reagan en forma de raid aeri contra el seu
palau a Trípoli i altres objectius-, i als avions de la Pan Am (estavellat a
Lockerbie, Escòcia, el 1988) i el d’UTA (caigut al Niger el 1989); trajectòria en
relació a la qual havia fet gestos de desgreuge: com ara lliurar dos dels
responsables –per bé que al cap d’uns anys a un d’ells, alliberat per problemes
de salut, se li dispensés una acollida entusiasta, talment es tractés d’un
heroi-, o la indemnització als familiars de les víctimes dels atemptats aeris.
Va renunciar al seu programa nuclear i d’armes de destrucció massiva, tot
moderant el seu tradicional antisionisme i desenvolupant un política exterior
pacifista i d’apropament a Occident. Amb aquest nou rumb emprès pel règim libi,
la comunitat internacional va quedar aparentment prou satisfeta, i les sancions
del Consell de Seguretat van cedir el pas a la represa de les relacions
comercial: de ser un país pària, Líbia tornava al concert de les nacions... amb
qui es poden fer sucosos negocis.
M’he esplaiat en el cas
libi perquè, tal com he dit, ha estat el cas que se m’ha presentat de manera
més flagrant, aquell en que he vist l’engany, el frau de manera més evident. Ja
abans d’aquest cas el dubte, el recel, l’escepticisme planaven sobre la resta
d’intervencions armades dels darrers temps, però amb l’episodi libi,
l’escepticisme anterior s’haurà mutat en rebuig frontal. Mirant en perspectiva
no tinc gens clara cap de les guerres que s’han fet en nom de la llibertat i la
democràcia aquests darrers lustres, potser ni la de Bòsnia, en la que tant em
vaig implicar. Ni Kosovo, ni l’Iraq (certament no la invasió del 2003, i
probablement tampoc la del 1991) ni l’Afganistan. Del cas de Kosovo recordo
encara el portant-veu de l’OTAN, Jamie Shea: gastava un insolència frívola, una
complaença provocadora, un menyspreu sarcàstic que ultrapassava tots els límits
de la decència; la seva perversa absència de pudor, la seva desvergonyida manca
de respecte eren un odiós, un insofrible insult ja no sols a les víctimes, sinó
a la mateixa condició humana.
De l’Iraq quedaran per a
la història les inexistents armes de destrucció massiva, els centenars de
milers de morts, la destrucció generalitzada d’infraestructures, les tortures a
la presó d’Abu Grhaib, els incomptables atemptats amb cotxes o camions bomba,
els terroristes suïcides, i la fragilitat d’un Estat corrupte sumit en una
larvada guerra de faccions ètniques i confessionals. De l’Afganistan quedarà
bàsicament la derrota (reconeguda pels mateixos nord-americans), la crema
d’exemplars de l’Alcorà, els milers de civils morts per error (entre d’altres,
per drons, avions no
tripulats, llençats sobre invitats a una boda o qualsevol altra concurrència
pacífica), els atemptats suïcides, la relativa complicitat del Pakistan amb els
talibans, l’assassinat del líder d’Al Qaida, Ossama Bin Laden (quan se’l podia
haver detingut), la imatge d’uns quants marines pixant sobre els cadàvers de
talibans abatuts (el salvatgisme ultratjant el primitivisme), la insalvable
dificultat d’instaurar un règim democràtic (porten ja 8 anys amb el mateix
president, Hamid Karzai, i no sembla que hagi de marxar aviat) i la progressiva
tornada al punt de partida un cop retirats els soldats estrangers. Els talibans recuperaran bona part del territori perdut, i les dones hauran de tornar a dur burka encara que no vulguin, l'opi tornarà a ser un conreu floreixen (suposant que ho hagués deixat d'estar en algun moment), i els senyors de la guerra, més o menys aliats dels talibans, seguiran controlant regions senceres. Bé, en tot cas és la sensació que dóna la cosa...
Els llegats principals
d’aquestes dues guerres hauran estat l’increment notable del radicalisme
islàmic, i les seqüeles de la toxicitat extrema (i la radiació, encara que no
tant) dels projectils amb urani empobrit o desgastat (una manera de “col.locar” abroad, d’exportar els residus
de la fabricació de combustible per a les centrals nuclears?) amb els seus
horrorosos efectes sobre la població en forma de malformacions monstruoses en
els nadons (molts afortunadament ja neixen morts) i de càncers (sobretot
leucèmies). Aquesta mena de munició es va utilitzar per primera vegada a la Guerra
del Golf, en la que se’n van emprar 370 tones (afectant també els mateixos de
la coalició internacional: Síndrome del Golf). Un informe del Parlament Europeu
estimava que a la guerra de Bòsnia se’n utilitzar 3 tones, i a la de Kosovo 10
més. L’urani empobrit contamina no sols el sòl, en els que ja no es pot conrear
res, sinó també les aigües subterrànies. No he buscat de la quantitat d’urani
empobrit que es va disparar en la guerra d’Iraq (la segona) ni en la recent de Líbia,
però atès que no es respecta la prohibició que pesa sobre aquesta munició, el
més probable és que s’hagi seguit utilitzant de forma més o menys massiva.
Heus aquí, bàsicament el
que quedarà d’aquestes guerres per a la posteritat. Ni democràcia, ni pau, ni
prosperitat, ni llibertat, o poca, o en tot cas no suficient per compensar tot el sofriment pel que s'ha hagut de passar per arribar. De la inseguretat "política", "ideològica" que regnava sota el règim de Saddam, s'ha passat a la inseguretat per motius ètnics, religiosos; tot plegat, molt semblant. Amb tot i així no es pot ni negar ni ometre de
mencionar que per als kurds d’Iraq la desaparició de Gaddafi i del seu clan sí
que va suposar un canvi cabdal. De ser perseguits i massacrats, han passat a
tenir, pel que sembla, una autonomia, un marge de maniobra molt considerable.
Res fa pensar que en la situació actual tornint a viure el que van viure el
1988 amb l’Operació Anfal, en que s’estima que 182.000 kurds van ser
assassinats amb napalm, gas mostassa i gas sarin, i durant la qual 4.000
poblacions van ser destruïdes. La localitat de Halabja ha quedat com la
ciutat-símbol d’aquell atac, perquè en un sol dia van morir 5.000 persones...
L’executor del pla, Ali Hassan al-Mayid, més conegut com “Ali el Químic” o “el Carnicer
del Kurdistan” va pagar aquest crim el 2010 amb la forca. Pel que fa als
xiïtes, majoritàries a Iraq, han deixat de ser una majoria oprimida (i a voltes
perseguida) i sembla que s’han fet amb el control de l’Estat en detriment de la
minoria tradicionalment dominant, els sunnites. Que la majoria xiïta sàpiga
aprofitar l’avinentesa per reconstruir la societat en termes de democràcia, de
reconciliació inter-ètnica i de tolerància religiosa és encara, ara per ara,
una incertesa. Que al mateix temps sàpiguen evitar caure sota una excessiva i
indesitjada tutela iraní, que els transformi en un mer un apèndix, en una mena
de satèl.lit, també s’haurà de veure. Esperem que se’n sortint.
En tot cas, al nostre
parer, el preu pagat per aquests fràgils, precaris avenços és altíssim. No he
buscat saber el nombre de morts (i ferits) que es calcula han costat aquestes
intervencions. Sobre la base d’alguna xifra llegida fa temps, em permeto pensar
que són varis centenars de milers les persones que haurien perdut la vida
(sobretot a l’Iraq), i un nombre 3 ó 4 vegades superior les que haurien quedat
amb algun tipus de mutilació o invalidesa. Si a la guerra de Corea vam morir
uns dos milions d’éssers humans en tres anys de conflagració, en l’actualitat
s’ha aconseguit limitar la mortaldat a xifres més raonables, que segueixen sent
elevadíssimes, tanmateix. Cal fer-se a la idea, que en la majoria de casos, la
intervenció en una guerra civil a favor del bàndol més feble, i amb la
determinació d’acabar enderrocant el règim establert, pot suposar multiplicar
per 4 ó 5 el nombre de víctimes. Atès això, diria que s’ha d’estar molt segur
de la motivació d’una intervenció i del resultat que es creu poder assolir amb
ella: la causa i la conseqüència de la ingerència armada han de ser capaces de
justificar tot el que implica una guerra, que és molt...
Pel que fa a la situació
a Líbia, sembla que és força confusa, amb milícies d’un bàndol i l’altre
cometent tota mena d’excessos. No fa gaire un dels fills de Gaddafi refugiat al
Níger afirmava estar disposat a tornar al país, en el que, afirmava, la majoria
de la població encara seria fidel a Gaddafi. És molt massa d’hora per jutjar la
situació, tot i que de moment no pinta gaire bé. El temps dirà.
Què es pot, s'ha
d'intentat fer?
Amb tot, és evident que
un no pot quedar-se amb els braços creuats, que davant del sofriment aliè hom
ha de sentir-se interpel.lat i intentar contribuir a aturar-lo o almenys a
pal.liar-lo.
Cal distingir, és clar,
entre el que poden fer els Estats, la dita comunitat internacional, i el que
està a l’abast dels simples individus que som tots o la immensa majoria.
Hi ha també una segona
consideració en relació al temps: el que es pot abans del conflicte, durant el
conflicte i un cop acabat el conflicte (armat).
Centrant-nos primer en
la comunitat internacional, diríem que aquesta sempre pot i hauria de fer el
següent.
Abans (de que la cosa esclati i degeneri). Limitar enormement la
venda d’armes tot donant garanties a l’Estat en qüestió de que se’l protegirà
d’una agressió estrangera, i que no es permetrà cap canvi polític intern que
sigui per la via de la violència. Sembla fàcil, però hi ha molts matisos i
zones d’ombra. L’important, com amb tot, és la mesura, el sentit comú i la bona
fe.
Mentre (el conflicte està ja en marxa). Sembla d’extrema, de crítica
importància el moment en que la cosa s’està encenent. Com en un foc, hi ha uns
instants (segons o molt pocs minuts en un foc; dies o poques setmanes en una
societat agressivament polaritzada). S’ha de reaccionar amb rapidesa fulgurant,
fent tots els esforços possibles i imaginables per restablir el diàleg entre
les dues parts enfrontades, no estalviant cap recurs per frenar l’espiral. Un
actuació així sol exigir un tacte, un mestratge, una autoritat moral que molt
pocs polítics i diplomàtics tenen, malauradament. La dificultat és doble: ni es
pot caure en el menysteniment, i encara menys la provocació, del govern que fa
front a la revolta, ni es pot obviar, desatendre d’entrada les reivindicacions
dels sectors de la població que s’han aixecat en armes o ho estan a punt de
fer.
