Res com unes
citacions, espigolades del suplement, donaran més i millor la mesura humana d’aquest
lliutador, d’aquest demiürg nat.
“De derrota en
derrota... fins a la victòria final”. Sembla que no és d’ell sinó del seu fill
Vlady que resumia així, a mode d’epitafi, la singladura vital del seu pare. Jo,
modèstia apart (?), me la faig meva. Crec, igualment, que el meu país
fa segles que l’ha fet seva.
“Cap perill, cap
amargor, no justifiquen la desesperança, perquè la vida continua i tindrà l’última
paraula”. No calen comentaris.
“Fins i tot abans
de sortir de la infantesa, em sembla que vaig tenir, molt clar, aquest doble
sentiment que hauria de dominar-me durant tot (...) la meva vida: el de viure
en un món sense evasió possible on l’únic remei era lluitar per una evasió
impossible”.
“Poques
satisfaccions em semblen tan gran com les de comprendre i expressar. Els meus
llibres són probablement allò a què tinc més afecció, però he produït molt
menys del que hagués volgut, precipitadament, sense poder rellegir-me,
combatent”.
“A Catalunya, cor
de l’Espanya vermella, sempre li van faltar armes russes, i les va reclamar en
va. Els russos temien l’esperit d’independència, el llibertarisme, la
indocilitat dels catalans, i amb excuses diverses els van negar els mitjans per
vèncer”.
També m’ha impressionat
i arribat a l’ànima el que opinava respecte a la terrible repressió dels kulaks
(camperols benestants) durant la guerra civil russa. Afirma que no s’ha d’oblidar
mai que un ésser humà és un ésser humà: tant li fa que sigui enemic de classe o fil o nét de burgès.
I que oblidar-ho és el més indignant i antisocialista que hi ha.
Afortunadament el seu exemple no ha passat del tot
desapercebut, i unes quants intel.lectuals –Susan Sontag, John Berger, Régis
Debray– han fet la feina de reivindicar-lo i de rescatar-lo de l’oblit. A casa nostra qui va fer aquesta
feina és en Víctor Alba, nom de ploma de Pere Pagès i Elias, un de tants
grans lluitadors per la llibertat que ha donat el país, escassament conegut,
com la majoria d’ells. Sembla que es van conèixer personalment; segur que es
van agradar. (Entretien avec Victor Alba. París, Robert Laffont, col.lecció « Bouquins », 2001, 1 050 p., introducció de Jil Silberstein, textos, notes, apunts biogràfics, bibliografia i índex a càrrec de Jean Rière)
Però com és que Victor Serge ha romàs pràcticament un
desconegut fins ara? Segurament hi té a veure el seu desarrelament i que no va
ser un agitador polític, un sacsejador de consciències al gust de l’esquerra "oficial".
Llegim en el suplement
que el fet de ser un escriptor rus que va escriure en francès no l’ha ajudat a
l’hora de ser reconegut. Ni França ni Rússia l’inclouen en les seves
respectives tradicions literàries.
Per altra banda cap grup polític no ha pogut ni volgut
fer-se’l seu. El fet de que es fes leninista fa problemàtica la seva vindicació
per part dels anarquistes. Pel que fa als bolxevics, ja n’hem parlat a
bastament: va ser el primer que va parlar de l’URSS com d’un estat totalitari.
Al seu parer la revolució va ser traïda i es va perdre el respecte a l’ésser
humà. Com dèiem, la majoria dels seus amics van ser eliminats. D’altres es van
suïcidar, com en el cas del poeta Serguei Iessenin. Tanmateix va seguir
exercint la llibertat de pensament, denunciant la repressió i les mentides del
règim. Va ser detingut i deportat l’any 1933. Alliberat al cap de quatre anys
va tornar a Bèlgica amb el seu fill Vladi i la seva dona. Amb aquestes cartes
de presentació no ens estranya que tingués dificultats per trobar feina com a
periodista en els diaris i revistes de tendència esquerrana de l’època. Al ser
rebutjat pels comunistes, es va alinear amb l’oposició d’esquerra lligada a
Trostki, però també se’n va distanciar per la intransigència del líder...
Esdevenint així gairebé un pària.
Seguim llegint que tanmateix no va renegar mai de les seves
idees , el que el fa també poc interessant per als nihilistes... Un home
aguantant ens les seves soles conviccions i forces contra tot i tots. Tremend.
Va assistir a moltes desfetes, de manera que les seves
memòries també van ser titulades com les de Mons
desapareguts, aquells mons on la revolució va ser possible i no va arribar
a ser, i aquells on la seva realització va ser desastrosa. Però no va perdre
l’esperança. Difícil d’entendre com s’ho va fer...
Va continuar creient en la humanitat i per això en la
revolució. Sense ingenuïtat, però. Un lucidesa sense cinisme...
Ajudat per aquells que ell havia ajudat abans (per exemple,
el primer secretari de la CNT, Josep Negre) aconsegueix defugir la persecució
de nazis i estalinistes al París de l’any 40 i després d’un periple tortuós,
como solia ser el cas, i arribar-se a Mèxic, poc després de l’assassinat de Trotski
amb un piolet per part de l’agent de Stalin Ramon Mercader. És a la capital, a
Mèxic D.F., que un atac de cor fa que uns quants anys després d’arribar, el 1947,
ens deixi prematurament. Tenia 57 anys. Ens hauria agradat poder-lo seguir
molts més anys, però el destí era aquest.
Tal com dèiem, en Víctor Serge forma part sens dubte d’aquest
tipus humà, aquesta raça d’homes que es fan admirar i estimar, almenys per un
servidor. Són els herois tal com jo entenc aquesta condició, tal com m’ho hauria
agradat ser-ho o creia, en l’edat en la que un es forja la personalitat i fixa
els seus models, que volia ser. En Serge encarna a la perfecció l’intel.lectual
compromès que lluita, tant amb la paraula com amb l’acció, per canviar el món,
abatre les injustícies, alliberar l’home de l’opressió d’ell mateix. És un més
d’aquesta mena d’homes que tenen la generositat i la gosadia de creure que
poden canviar les coses. Cal una força d’amor descomunal per creure’s investit
d’aquesta missió. Tot fa pensar que en Victor Serge la tenia, aquesta força,
aquesta integritat.
Certament en Víctor Serge és únic, però com diem es fa
inevitable comparar-lo, relacionar-lo, associar-lo amb tota una colla de
personatges amb qui he anat entrant en contacte ja des de l’adolescència i dels
que ja no m’he separat mai. Són noms, són cares que formen, integren el meu
panteó particular, el meu “santoral” personal, la meva fe laica. De moment no
els he abandonat ni m’han abandonat. D’ells he anat sabent i aprenent al llarg
dels anys, dibuixant millor el seu perfil, coneixent més el detall de la
existència, apreciant millor el seu esforç, fent-los meus cada cop més
familiars, més meus. Nogensmenys, tampoc és que hagi buscat deliberadament llur
proximitat: sigui per negligència o per la intuïció innata de que un ha de
viure la seva pròpia vida sense identificacions excessives, el meu “culte” mai
ha passat de l’admiració distant i afectuosa. El que en el curs de la vida el
que m’ha arribat d’ells ha estat més accidental que cercat. No he tingut ganes,
i per tant no hi he posat ni energia ni temps, de fer-ne ídols als que hom
sotmet la pròpia voluntat en una imitació artificial, forçada, i per tant
grotesca. Tots ells eren l’antítesi d’això i per tant hauria estat la pitjor de
les traïcions caure en aquesta mena d’infantilisme. A més, si l’existència de
qualsevol individu ja és per se
difícilment imitable, la dels homes excepcionals ho és encara més, és clar.
Queda sempre, això sí, la possibilitat d’emular-los... bé, possibilitat no
exactament: però sí l’anhel, l’impuls, l’ideal, el deure de fer-ho. L’obligació
de ser millors que nosaltres mateixos ens incumbeix a tots, i és inextingible
mentre som vius, mentre el nostre alè és encara d’aquest món.
Qui són aquests altres Victor Serge? Doncs el primer, el
principal és certament l’Albert Camus. Potser l’escriptor, la persona, l’home
amb qui he sentit una major afinitat intel.lectual, moral, vital. La seva
lucidesa, la seva ploma van estar sempre del costat de la veritat, van
denunciar sempre la injustícia, l’engany, les trampes de la debilitat humana.
Els seus llibres han estat companys inoblidables: L’Étranger, La Peste, La Chute, L’Exil et le Royaume, Noces...
Un cant a la bellesa del "dur métier d'être homme", una apel.lació constant a la noblesa, a la generositat, a l’esforç
sempre renovat de ser just, en acte i en judici. I tot això amb una prosa desproveïda
d’artifici que no fos el clam i l’expressió de la sublim tensió que hi ha en el
fet d’estar viu i d’haver de lluitar pel sentit, per l’honor, per la dignitat
de la pròpia existència. Mai l’exigència ètica havia estat tan amarada de
poesia, de sensibilitat: un equilibri gairebé màgic entre la comprensió i l’exigència.
En Camus ens invita, ens exhorta en tot moment a donar lo millor de nosaltres
mateixos, i ho fa mostrant-nos que és possible, comprenent i descrivint totes
les mancances i fugides d’estudi de les que som capaços. Va entendre, conèixer l’ésser
humà com pocs, i per tant va saber quina era l’exigència que s’esperava de
nosaltres. Viure té un preu, i ell ens el presentava perquè el coneguéssim i
acceptéssim.
