L’altre dia vaig tenir una alegria, d’aquestes que
t’acompanyen i deixen rastre durant uns dies, i que incorporen alguna cosa al
teu petit univers de mites, el teu íntim panteó d’herois i conviccions. Sortia
del club i encara en vestíbul em vaig asseure per anotar unes idees que em
rodaven pel cap de feia estona i no volia perdre (el pa de cada dia). Al seient
del costat hi havia el suplement de cultura n. 503 de La Vanguardia. Ja a la
portada hi sortia la fotografia de la meitat de la cara d’un home que no
identificava i que em cridava amb el seu ull de trista i exaltada passió. Un
text en columna (al costat de l’absurda foto d’un semàfor amb fons del que semblava
ser la Ciutat de la Justícia) em va acabar d’intrigar: “Victor Serge, revolucionari. Admirat, desconegut, activista i
pensador. Les seves memòries i un documental el rescaten de l’oblit”. Ostres,
aquest no el conec! I és dels meus... No vaig dubtar en endur-me el que havia
trobat, manifestament abandonat.
Al segon full del suplement hi sortia la mateixa fotografia de la portada, però ja completa: un rostre que mira fixament la càmera, i per tant el lector, amb intensitat lúcida, seriositat malenconiosa. Estem al davant d'una home d'uns 25-30 anys, intel.ligent i determinat. Té el cabell negre, pentinat cap enrere; la pell blanca amb algunes pigues; respira una conmovadora seriositat. La lectura de les diferents entrades que se li dediquen no
em van decebre en absolut. Em van posar en contacte amb un d’aquests
personatges que abraces per damunt del temps i tal vegada també de la ideologia.
Era el retrat d’un Home de veritat, amb h majúscula. Entenem-nos, tots ho som,
hi ha una infinitat de maneres de ser home, totes segurament igual de
legítimes, però n’hi ha una mena que porta la humanitat tan a dins i tan a fora
que desarma, admira, corprèn. Individus que ens salven de la vergonya i de la desesperança. El millor que tenim com humanitat. En Victor Serge, pseudònim de Viktor Napoleó
Lvóvitx Kibàltixitx era un d’aquests.
Els diferents articles aporten prou informació (dades biogràfiques, citacions, context històric) com per fer-se una idea bastant completa del personatge: te’l deixen
endevinar i copsar en tota la seva dramàtica grandesa. Va néixer a Brussel.les el
1890 de pares anarquistes fugits de la repressió tsarista. Tota la seva vida va
ser un apàtrida, un proscrit, un perseguit, un lluitador: una consciència viva
i inconformista. Es va passar la vida escrivint, animant, recolzant,
denunciant, protestant... Esdevenint una d’aquelles veus indomables,
insubornables, coratjoses fins a la temeritat, nobles fins a la insensatesa,
que, com suara, ens redimeixen a tots plegats.
Ja de jove va patir presó acusat de ser l’instigador de la Banda
Bonnot, de caràcter marcadament anarquista. Va trobar en el periodisme i en
l’escriptura en general (va escriure novel.les, poemaris, assaigs) el seu
mitjà, la seva arma de combat. Va adoptar el pseudònim de Victor Serge, i amb
aquest firmava els seus articles a La
Wallonie (diari més sindicalista que socialista). Ja llavors, des del seu
país d’adopció, va llençar un crit al cel quan el lliure pensador Francesc
Ferrer i Guàrdia va ser condemnat a mort pels fets de la Setmana Tràgica (l’alçament popular de l’any 1909 contra les lleves
forçoses per anar a fer la guerra al Marroc, amb barricades, crema d’esglésies
i convents, enfrontament amb l’exèrcit espanyol, repressió generalitzada). Es
va escollir un cap de turc, que no va ser altre que en Ferrer i Guàrdia,
fundador de l’Escola Moderna (capdavantera i inspiradora d’una nova manera
d’entendre la pedagogia que es va estendre per tot el món a partir del seu
exemple). Totes les protestes internacionals no van impedir que el govern
espanyol executés la condemna. D’entre la classe dirigent, la sola veu de Joan
Maragall va ressonar apel.lant a l’indult.
L’any 17 trobem a Victor Serge en els ambients revolucionaris
de Barcelona, ciutat per la que a partir de llavors sentirà un afecte
imperible. És encara la Barcelona de la Rosa
de foc, que bull d’agitació anarquista, idealista, revolucionària. La
llibertat, la igualtat, la dignitat estan a tocar. Tot depèn de la voluntat i
de la cultura. Els ateneus llibertaris, entre els que destaca l’Ateneu
Enciclopèdic Popular de Francesc Layret, funcionen a tot rendiment: es
llegeix, es discuteix, s’actua, s’escriu. El poble se sent amb el dret i amb la
innocència de demanar l’impossible... o no tant. Impressionat i captivat per
tota aquella efervescència, llegim que en Victor Serge troba feina d’impressor
i una habitació a la Gran Via, s’afilia al Sindicat de l’Art d’imprimir de la
CNT i comença a signar articles amb el seu pseudònim en el diari anarquista Tierra y libertad. Poc després fa
amistat amb en Salvador Seguí, El noi del
sucre (sobrenom que li ve pel seu costum de menjar-se sols els sucres que
li servien amb el cafè), antic seguidor d’en Ferrer i Guàrdia, sindicalista
impulsor de Solidaritat Obrera, amb
qui participa en els preparatius de la
vaga general de l’agost de 1917, Vaga que va aconseguir entre d’altres
conquestes la jornada laboral de 8 hores.
De l’experiència viscuda aquells
mesos sorgirà el seu llibre Naissance de
notre force (El nacimiento de nuestra
fuerza, en la traducció castellana de l’any 1931). Ja no va viure la vaga
de la Canadenca de 1919, ni la deportació, decretada l’any
següent pel governador civil de Barcelona Martínez Anido, de gran part de
l’esquerranisme català (entre els que hi havia el seu amic Seguí, l’advocat
laboralista Lluís Companys, el sindicalista Martí Barrera –pare de l’Heribert
Barrera–, i en Francesc Layret) al Castell de la Mola de Maó. També serà lluny
de Barcelona quan El noi del sucre
caigui sota les bales dels pistolers del sindicat groc. Amb ell, el
sindicalisme catalanista perdia una de les seves millors veus, oposada a la
violència gratuïta; l’havien precedit en Francesc Layret, assassinat el 1920
(pel pistoler Fulgencio Vera, àlies Mirete,
que no fou mai detingut), i el seguirien, anys més tard els camarades Lluís
Companys i Joan Peiró (afusellats el 1940 i el 1942, respectivament).
En Victor Serge va deixar Barcelona per unir-se a l’aventura
revolucionària del seu país d’origen, Rússia. Llegeixo a Viquipèdia que al
febrer de 1919 arribà a Petrograd i s’uní al Partit Comunista Bolxevic.
Treballà al Komintern com a periodista, editor i traductor. Va ser enviat a
Alemanya com a representant d'aquest organisme. L'experiència de la seva estada a Alemanya el va fer
inclinar-se cap a l’ala esquerrana del partit, de la que va esdevenir la figura senyera
a Leningrad. El 1928, finalment, és expulsat del partit. Després d’una breu estada
a la presó es guanyà la vida escrivint novel.les, la major part de les quals es
publicaven a França (a estar vetada la seva publicació a la unió soviètica). La seva denúncia dels assassinats estalinistes (la majoria
dels seus amics van ser eliminats) no va passar per alt, i el 1933 fou arrestat
i deportat. El 1936, gràcies a una campanya internacional i a la intercessió
personal de l’escriptor francès Romain Rolland, va ser alliberat i expulsat de
l’Unió Soviètica. Va renovar llavors el contacte amb Lev Trotski, però aviat
trencaren. Tot i així, amic com era de l’Andreu Nin (que havia conegut quan
aquest vivia a l’URSS) mantindrà sempre un lligam amb el POUM (el Partit Obrer
d’Unificació Marxista, de tendència trotskista), i amb el seu òrgan de premsa, La Batalla, on escriurà nombrosos
articles.
Un cop desfermada la repressió estalinista contra el POUM, risc que
en Serge ja preveia i del que havia advertit reiteradament els seus dirigents,
col.laborà des de París en la seva defensa al costat de Narcís Molins i
Fàbregas, un dels caps que havia aconseguit escapolir-se de la txeca. L’Andreu
Nin no va tenir tanta sort: els esbirros estalinistes del NKVD el van segrestar un dia de juny de 1937, al sortir de la seu del partit a les Rambles
barcelonines, i després de passar per la presó d’Alcalá de Henares va desaparèixer
definitivament (recents investigacions apunten que va ser torturat i executat
prop de Madrid); culminava així, amb èxit, l’Operació
Nikolai organitzada pel llavors Cònsol General de la Unió Soviètica a
Barcelona, Alexander Orlov. Les escasses i temoroses protestes i les pintades
“Negrín, ¿dónde está Nin?” no van tenir cap efecte, com era d’esperar. Amb ell
es perdia una altra veu de l’esquerra catalanista (i sigui dit de passada,
també un gran traductor del rus al català, a qui se li deu, entre altres, una
excel.lent versió catalana d’Anna Karenina).
