Chacón (II)

Connexió Pedro J. Ramírez

La informació és lliure (fins un cert punt... i de moment), per tant qui busca, troba. I de vegades autèntiques perles com l’eròtica del poder que hi ha al darrere del recolzament de Pedro J. Ramírez i el seu Diari El Mundo a l’opció Chacón. Un podria pensar que un tal suport seria l’efecte natural de la seva despitada animadversió cap a la vella guàrdia socialista representada per Rubalcaba. Però no, la cosa té més entrellat, més morbo. Sembla que periodistes com Carlos Carnicero o José Díaz Herrera ho han estudiat i exposen a bastament en blogs i llibres. Ens basem en ells.

Chacón está casada i té un fill amb l’historiador Miguel Barroso. Aquest formava part del cercle de confiança més íntim de José Luis Rodríguez Zapatero (cosa que sembla que no agradava gens a José Blanco) ja abans de que guanyés les eleccions el 2004. Amb la victòria, Barroso va esdevenir primer Secretari d’Estat de Comunicació del govern Zapatero.

En Barroso seria l’artífex de la relativa bona entesa que va existir en tot moment entre en Zapatero i Pedro J. Ramírez (malgrat les diatribes que aquests darrers anys el periodista li llançava en les seves editorials dominicals) li llençava  “Pedro J. és un perill públic, ja ho sabem. Per això és millor tenir-lo d’amic que d’enemic” hauria dit en una ocasió Barroso, segons Díaz Herrera. Però d’on vindria l’amistat entre ambdós personatges? Doncs d’un favor, interessat, que li hauria fet en Ramírez. Hauria ofert a l'encara dona de Barroso (estaven en tràmits de separació), la també periodista Charo Izquierdo, la direcció del suplement Yo Dona. L’oferiment s’hauria fet enmig dels tràmits de separació de Barroso i la seva dona. A canvi de treure-li les castanyes del foc, en Pedro J. aconseguia un aliat en una de les persones de màxima confiança del President espanyol. Sembla que la bona relació va continuar també després de que Barroso deixés la Moncloa per presidir la Casa de América de Madrid.

Barroso, aragonès de naixement, va estudiar Dret i Història a la UAB, on sembla que va entrar en contacte amb l’esquerra radical i àcrata que es movia a l’entorn de la revista El viejo Topo, on coincidiria amb personatges com Federico Jiménez Losantos (coproprietari de libertaddigital.com) o Jaume Roures (propietari de Mediapro), amb qui va travar amistat i que molts anys més tard donaria fruit en forma de naixement de La Sexta. L’enuig del grup Prisa amb Zapatero per haver afavorit el binomi Mediapro-La Sexta seria un dels motius que va fer que el gup de El País i la Cadena Ser fossin bastant crítics en alguns dels episodis del mandat de Zapatero. De retruc, la cosa hauria així mateix provocat l’anomenada Guerra del futbol entre Mediapro-La Sexta (en una aliança gens dissimulada) i Sogecable.

Barroso, en tant que assessor de Zapatero, i amb un fort ascendent, hauria estat l’encarregat d’adaptar el discurs de la Tercera Via del laborisme britànic (l’invent aquell del maquiavèl·lic Blair) a la realitat del socialisme espanyol. Calia marcar distàncies amb la vella guàrdia, excessivament vinculada amb els GAL i amb la derrota de 1996. “Ells són l’Antic Testament i nosaltres, el Nou”, sembla que hauria deixat anar un dia de cap clar i confidències (a dia d’avui, pel que sembla, l’Antic Testament ha tornat a la càrrega, i Els evangelis se l’han hagut d’embeinar). De tota aquesta enginyeria conceptual n’hauria sortit el corrent Nueva Vía (que en la pràctica era poca més que un “¡vía libre!”) que va dur Zapatero al capdamunt del PSOE. La llavors regidora de l’Ajuntament d’Esplugues, sentint que el vent de la Història, la seva, era aquest, es va apuntar amb entusiasme a la nova via morta de les messiàniques celles punxegudes.

La Chacón, que sembla hauria flirtejat amb en Rubalcaba, s’hauria acabat enamorant de Barroso (ens sembla perfecte: Déu els cria i ells s’ajunten). El 2007 es casen i dos dies després de la boda la Carme Chacón és nomenada candidata del PSC a les eleccions espanyoles, comme par hasard... Es pot dir que a la nena li ponien totes.

El 2007, sent ja vicepresidenta del Congrés espanyol des de 2004, fa el salt al ministeri, primer d’Habitatge i menys d’un any més tard, embarassada de vuit mesos, al de Defensa. Sembla que tant Miguel Barroso com Ramírez van tenir llavors la brillant idea de que passés revista a les tropes destinades a l’Afganistan lluint “bombo” (idea de molt bon gust, i molt concorde amb la sensibilitat i el protocol locals, s’ha de dir). La ministra no es va fer pregar, i obsessionada, es diu, per acaparar l’exclusiva per a El Mundo, i aconsellada pel seu marit (assistent, contra tota norma i principi, a les reunions del ministeri de la seva dona), va deixar a terra un enviat especial D’EFE i una fotògrafa de l’agència France-Presse, per tal de que la directora de Yo Dona, la suara esmentada Charo Izquierdo, la fotògrafa Teresa Peyri i una estilista de la dita revista, fessin la feina periodística a gust dels interessats. Certament tot un exemple de discreció i de professionalitat.

Un cop es va saber que en ZP no optaria a un tercer mandat (nois, ja us fareu amb la crisi, jo marxo), a en Pedro J. li hauria faltat temps per animar la Chacón a fer el pas, tant a través del seu perfil de Twitter, com dels seus articles dominicals, on acusava a l’Alfredo Pérez Rubalcaba de representar el passat i de ser el candidat titella del Grupo Prisa.

Ja sabem ara que tots els esforços d’en Pedro J. i de tants altres han estat debades. No tindrem Secretària General. Seria interessant saber quina jugada s’estarà empescant per rescabalar-se de la derrota. Confiem en que no estigui gaire inspirada. No podem fer molt més.

Algú dirà que tot això és mer xafardeig de mal gust. Potser tindrà una part de raó, però també ho és que aquests tripijocs entre bastidors ens donen alguns elements suplementaris per fer-nos una idea més ajustada del tipus de persona que és la Carme Chacón. D'entrada es pot dir que no sembla una persona amb massa conviccions ni principis. Se li veu, més aviat, un perfil d'oportunista i d'arribista. Dit altrament, una persona llesta, al servei dels seus interessos particulars, del seu ego, més que no pas al servei de la cosa pública i dels altres. No és el primer, no és un cas particularment flagrant, però tampoc ens serveix com exemple de líder.